Cultura

Crònica

música

Andorra és jazz

El Festival de Jazz Escaldes-Engordany ressuscita amb noms com Ron Carter i Mario Biondi

Una de les grans sorpreses de l’estiu ha estat la resurrecció del Festival Internacional de Jazz d’Escaldes-Engordany, la 38a edició després d’uns anys de pràctica desaparició. Continuarà en actes locals després de la cloenda diumenge amb un dels grans mites de la història del jazz, Ron Carter, que als seus 85 anys va oferir un concert complet d’una hora i mitja envoltat pel seu magnífic quartet.

Els organitzadors han estat els equips dels nous responsables del Comú, que han vist l’oportunitat d’implicar-hi The Project, una de les grans empreses musicals del país, que va incorporar algun dels seus millors homes. Parlem durant aquests dies intensos amb Valentí Closa, conseller de Vida Cultural d’Escaldes-Engordany: “T’has de creure les coses, les importants, com convocar els millors artistes internacionals i combinar-los amb els locals, amb la pretensió de trencar les barreres generacionals i contribuir que el planter de joves pugui veure tota aquesta saviesa.” Mentre l’entrevisto, ho corrobora l’empresari Jordi Marquet, que l’anima: “Heu tingut la valentia de tornar a fer el Festival de Jazz.” Closa insisteix que la intenció és continuar amb el projecte per aconseguir un arrelament després de quatre dècades. M’ho diu mentre mostra l’exposició de fotografies de figures històriques que trobem a la sala Prat del Roure, un magnífic auditori d’acústica notable, on es pot sentir cada moviment dels dits de Carter i els seus companys.

El festival va començar amb la participació del pianista menorquí Marco Mezquida, que venia a presentar Letter to Milos. Mezquida és una dels músics emergents amb més projecció i creixement del panorama. Va repetir l’endemà amb la formació de Sílvia Pérez Cruz & Farsa Circus Band, que van omplir la sala amb els accents de diferents estils i llengües de la Sílvia. Les improvisacions finals de jazz van ser extraordinàries.

Dissabte a la nit va ser el torn del crooner sicilià Mario Biondi, amb un septet en què Massimo Greco al piano i el multiinstrumentista David Florio, que també cantaven, ens van posar la pell de gallina. Biondi és un nou Barry White. Les versions del What’s going on, de Marvin Gaye, i de Cantaloupe Island, de Herbie Hancock, per no parlar de Dream of the return, en què Greco va emular amb passió el vell tema de Pat Metheny amb Pedro Aznar. La vetllada va ser un autèntic viatge.

També cal destacar els concerts paral·lels de joves com les formacions dels trompetistes Víctor Carrascosa i Joan Mar Sauqué, o la Sant Andreu Jazz Band, que diumenge la va fer grossa a la plaça Coprínceps. Sentir-los tocar, o tan sols assajar, demostra el nivell ben alt del nostre jazz i totes les escoles que omplen el país. Aquell mateix vespre, el plat fort, el quartet del contrabaixista Ron Carter, membre del millor quintet de Miles Davis i mite d’una manera clàssica de concebre el jazz cool. Acompanyat de Renee Rosnes, piano; Jimmy Greene, saxo tenor, i Payton Crossley, bateria, van citar morts i vius en un pandemònium de jazz. El duet de Carter amb Rosnes interpretant My funny Valentine o homenatjant Miles amb 595 i Flamenco sketches va ser memorable. No anaven amb vestit i corbata perquè els van perdre l’equipatge, però l’elegància té a veure amb aquesta presència angèlica que sempre acompanya Carter, un as amb corbata o sense.

Sopem després del concert amb Joan Anton Cararach, director artístic de The Project, empresa barcelonina històricament vinculada al festival andorrà, al qual ha assessorat en aquesta represa. Cararach evoca els temps en què el festival va ser mític, amb una programació que feia que centenars d’aficionats de Barcelona viatgessin en autocars organitzats a Andorra per assistir als concerts, i de passada gairebé assaltar les botigues de discos, on es trobaven moltes coses que no es podien trobar a Catalunya: “Els temps han canviat, és clar, però l’hospitalitat i l’entusiasme andorrans continuen intactes. La voluntat del Comú, i l’encàrrec que ens han fet a nosaltres, era combinar els grans concerts a la sala Prat del Roure amb una programació de carrer gratuïta de primer nivell, amb nens que debutaven en concert. I també hem posat en marxa l’anomenat Andorra Jazz Campus, la pota educativa que ha de ser el primer pas cap a una consolidació extraordinària del festival gràcies a una oferta menystinguda per gairebé tots els festivals de jazz que es fan i es desfan: l’educació i la transmissió de coneixement. Per posar-ne un exemple senzill: dissabte al matí vam ser testimonis de com Joan Chamorro, en menys de dues hores, muntava una petita peça amb uns nens que poc abans li havien dit que es veien incapaços de tocar una melodia o d’improvisar. Doncs ho van fer, a partir d’una escala de blues, sota el mestratge de Chamorro. “La idea aquest any era posar la llavor, oferir un programa divers culminat amb una llegenda del jazz –Ron Carter–, i esperar que creixi. Perquè si hi ha algun lloc del món ara mateix on un festival de jazz té molt de recorregut futur, és Andorra.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.