Els Simple Minds toquen el cel

Gran xou al Guíxols Arena dels Simple Minds, que ho van petar davant les dues mil persones que omplien l’espai. Centenars de fans britànics s’havien animat a venir i les cues de la cervesa eren un autèntic himne al llúpol: tots gent correcta i educada que van rebre la històrica banda escocesa en una vetllada perfecta, de temperatura i encert dels artistes. Amb seixanta milions de discos venuts, els Simple Minds van arribar a Porta Ferrada per cantar els seus hits, sobretot els dels vuitanta que els van coronar com un grup de referència de l’escena new wave per enterrar definitivament el punk i la ronya. Dissabte en l’ampli marc del Guíxols Arena, la banda de Glasgow va sortir animada i a animar. La comunió va ser total.  La formació estava encapçalada per dos dels membres originals del 1977,  el cantant Jim Kerr i el guitarrista  Charlie Burchill. Completaven el grup l’extraordinària bateria  Cherisse Osei, els teclats i veus de  Berenice Scott –que va protagonitzar algun del temes del concert–, Ged Grimes (baixista), Gordy Goudie (guitarres) i  Sarah Brown com a corista.

Des dels tres primers temes, Act of Love, Love Song i The King is White Kerr i els seus nois ens van abassegar d’adrenalina. El públic valorava l’energia de les cançons dels vuitanta i noranta, dels magnífics discos signats pels escocesos, que van saber donar el que els assistents esperaven. Tant en els més explosius com en les balades, com ara Mandela Day, en què la vocalista negra va estar genial. Sarah Brown és el complement ideal al veterà Jim Kerr, que està més en forma que fa quaranta anys. L’actuació va millorar la d’aquells anys, cosa estranya en els grups veterans. La fórmula d’unir vells talents amb un grup de joves brillants i temes de qualitat són les que provoquen un èxit dels que generen vida. La interpretació, per exemple, de Let there be Love va ser sublim, com totes les anteriors. Jim Kerr manté la veu com quan tenia 20 o 30 anys i aquesta força resulta encomanadissa, sobretot quan repeteix “secrets dels amants / xiuxiueja aquesta nit / àngel trencat / em vaig perdre amb la freda llum del dia...”

Robustes balades com ara Belfast Child –un dels seus grans èxits dels vuitanta– va sonar nova amb els solos de la rinxolada bateria  Cherisse Oseie. La nit ens va dur fins a Someone Somewhere (In Summertime) dins un escenari ple de llum, èxtasi i fúria. L’evocació de l’estiu que és See the Lights, del 1991, va sonar nítida, plena de matisos com el gran himne a l’amor que és. I tothom va esclatar amb el ”hey, hey, hey, hey” del número u que va ser Don’t you (Forget about Me) amb el seu toc gòtic que el grup va corejar amb un Jim Kerr que no cessava de fer bromes entusiasmat per la recepció. Abans dels bisos van recuperar un altre hit, New Gold Dream. Els Simple Minds la van fer grossa. S’ha fet llarg esperar-los després de tres anys d’inconvenients, però, de nou, ha valgut, i molt, la pena. Entre els temes extres, una bona versió de Alive and Kicking, del 1985. Una única dada: la increïble bateria Cherisse Osei va néixer el 1986, quan els Simple Minds marcaven la línia a seguir. Els esperem de tornada.