Art

Arqueologia en línia

Onze museus posen en marxa el gran catàleg virtual de les col·leccions arqueològiques catalanes, amb un primer tast de 803 peces emblemàtiques

En plena pandèmia de la covid, els responsables de tenir cura dels rics fons arqueològics del país van posar fil a l’agulla en un projecte ambiciós: el gran catàleg en línia d’aquest patrimoni, de nom Tanit . Físicament disseminat, des d’aquest estiu ja està virtualment unit.

Accessible a través dels webs del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), d’Arqueoxarxa (la xarxa de museus i jaciments arqueològics) i dels onze museus d’on procedeixen els objectes, la plataforma dona visibilitat al bo i millor d’unes col·leccions que tracen la història del territori. El projecte ha nascut amb una clara voluntat d’internacionalitzar-les, ja que el web no només està en català i castellà, sinó també en anglès. 

Jusèp Boya, director del MAC, precisa que no s’ha concebut com un simple abocador d’obres, sinó com un repositori “amb uns criteris comuns tant documentals com estètics”, amb el propòsit de reforçar la idea de col·lecció nacional d’arqueologia. En els textos s’ha privilegiat “un llenguatge rigorós i alhora atractiu” perquè el repte és que sigui una eina útil per a tota classe d’usuaris, no només els especialistes. Pel que fa a les imatges, s’ha fet un gran esforç per difondre-les en altíssima qualitat, també aprofitant les noves tecnologies. “Som un sector pioner en les digitalitzacions”, remarca Boya.

Tanit es desplegarà en fases. La primera ha conclòs amb la museïtzació virtual de 803 peces, representades en 1.215 imatges, 104 de les quals en 3D. El pla és incrementar els continguts en 1.000 objectes més cada any, a partir del 2023 mateix. En una segona fase ja en preparació s’hi volen incorporar mapes interactius, exposicions, narratives amb perspectiva de gènere, recursos pedagògics i propostes que incentivin la participació ciutadana.

Actualment, l’interval cronològic va del paleolític a l’edat mitjana, però aquest marc s’acabarà eixamplant. “Hem de poder arribar a les restes de la Guerra Civil”, diu Boya.

En espera d’aquest salt, Tanit ja és un espai per viatjar en el temps a través dels capolavoros –uns més coneguts que d’altres– de l’arqueologia catalana. Navegable des de diferents tipus de dispositius, és alhora una motivació extra per visitar in situ els museus que custodien els tresors: tota la constel·lació de seus del MAC (Barcelona, Girona, Empúries, Olèrdola i Ullastret, jaciments a part), el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, el Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega, el Museu de la Noguera, el Museu de Guissona, el Museu de Gavà, el Museu de Badalona, el Museu i Poblat Ibèric de Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès), el Museu d’Història de Sabadell i el Museu Arqueològic de l’Esquerda (Roda de Ter).

Embadalits per Venus

No hi ha obra d’art més estimada a Badalona que aquesta escultura que representa Venus (1-100 dC), que custodiava la ciutat romana de Bètulo, al Clos de la Torre, i que avui és la peça estel·lar del museu de la població. N’hi ha per embadalir-se: sense estar del tot confirmat, sembla feta de marbre blanc de Carrara i el més probable és que fos creada en un taller itàlic important. La deessa es recolza sobre la mà esquerra i té lleugerament flexionat el genoll dret. També s’ha de veure per darrere, perquè ens proporciona molta informació de com devia ser abans de sofrir les mutilacions. Per exemple, li cauen fins a les espatlles dos flocs de cabells rinxolats, cosa que vol dir que duia els cabells recollits en una o dues trosses com les Venus més conegudes, la de Cnidos, la de Cirene i la Capitolina. Un altre detall que s’amaga a la part posterior: a l’altura de la cuixa dreta hi ha restes d’una possible ala de Cupido, el fill que va tenir amb Mart, el déu de la guerra. I un darrer aspecte que fa singular la nostra Venus respecte a d’altres: no es tapa el pubis.

Petrificats per l’encant de Medusa

En la mitologia grega, Medusa era l’única mortal de les tres germanes gorgones (una mena de monstres marins), però amb un do especial: petrificava els homes amb una simple mirada. Perseu, fill de Zeus, li va aconseguir tallar el cap i, del seu gest, no han parat de brollar-ne obres d’art en tota la història. Al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona tenen Meduses de tota classe de materials. La de la imatge és una placa pectoral de bronze (101-200 dC) que va ser desenterrada a l’àrea del Fòrum de la Colònia de les ruïnes de Tàrraco.

Els mosaics de Bell-lloc: únics

El 1876 la ciutat de Girona va entrar per la porta gran de la història de l’arqueologia catalana. Aquell any van ser descoberts de manera casual a la masia de Can Pau Birol, on actualment hi ha el col·legi Bell-lloc del Pla, un conjunt de tres mosaics romans policroms de grans dimensions, excepcionals en qualitat, que per raons diverses s’exposen en tres llocs diferents: el Museu d’Història de Girona i les seus gironina i barcelonina del Museu d’Arqueologia. El de la imatge (300-400 dC) és el que conserva l’equipament de la capital del país, i evoca la lluita entre Bel·lerofont, muntat al cavall alat Pegàs, contra Quimera. No mandregin i facin la ruta sencera, sobretot per veure el paviment del circ, un dels millors dels que representen aquestes curses del món romà.

La cultura del més enllà

Un vas cinerari central, amb tapadora, i dotze vasos més d’ofrena, un dels quals també amb tapadora. Aquest conjunt ceràmic estava enterrat en una de les tombes de la necròpolis d’incineració de la primera edat del ferro (segles VIII-VII aC) del jaciment de Can Piteu-Can Roqueta de Sabadell. Parlem d’una necròpolis que estava formada per més de 1.000 tombes i és un dels enclavaments funeraris de fa 3.300-2.500 anys més importants de la Mediterrània occidental. Si no es conformen a veure’l a la pantalla de l’ordinador o del mòbil, han d’anar al Museu d’Història de Sabadell. Un altre dipòsit funerari de característiques similars (600-500 aC) que poden consultar a l’inventari Tanit és el que es va localitzar a Can Bech de Baix, a Agullana, l’estudi del qual fa pensar que pertanyia a un individu de l’elit social del grup. Ja se sap: els rics sempre s’han volgut endur les seves riqueses a l’altre món.

Un vi ben servit

Vet aquí una enòcoa, una gerra de ceràmica que els antics grecs utilitzaven per servir el vi a taula. Va ser fabricada el 450 aC i té un dels trets característics d’aquesta tipologia de recipients: la boca trilobulada que fa vessar la beguda. I el que la fa especial és que té forma de cap de dona. La nansa, esvelta, és una mena d’extensió de la seva cabellera, com si fos una cua que s’enlaira, coberta de vernís negre. Va ser descoberta al jaciment d’Empúries i s’exposa a la seu gironina del Museu d’Arqueologia. Si els ve de gust fer comparacions, al catàleg en línia hi ha tres exemplars més d’enòcoes procedents de jaciments ibèrics: el Molí d’Espígol de Tornabous, el Turó de Ca n’Oliver de Cerdanyola del Vallès i el Puig de Sant Andreu d’Ullastret. La que es va localitzar a les terres de Ponent (250-200 aC) té la particularitat de ser molt petitona, de cos globular, i els entesos no descarten que hagués pogut tenir un ús per a rituals religiosos, com les libacions, l’aspersió d’un líquid (vi, llet, mel, oli, aigua) d’ofrena a una divinitat o un difunt.

Vestigis àrabs a Balaguer

Aquest fragment de fris epigràfic, de guix, forma part d’una col·lecció molt rica de restes del palau taifa del castell Formós de Balaguer, ben singulars perquè són les que s’han trobat més al nord de la península Ibèrica de la cultura àrab. La fortalesa de la capital de la Noguera es va aixecar al segle IX; al segle XI es va convertir en la residència d’exili del darrer califa de Còrdova, Hisham III, i a principis del XII va passar a mans dels comtes d’Urgell, després que conquerissin les terres lleidatanes als musulmans. Les guerres posteriors la van anar malmetent. Del vestigi que hem escollit de la base de dades virtual, en destaca el text que es pot llegir, M’he sotmès completament a Déu (de l’Alcorà, sura 3, versicle 20), el fons del qual està decorat amb un atauric, el típic ornament vegetal de l’art islàmic. Estilísticament té similituds amb el monument islàmic per excel·lència del segle XI de tota la Marca Superior: l’Aljaferia de Saragossa. S’exposa al Museu de la Noguera al costat de les seves peces germanes.

Mama, por

Aquesta cara grotesca, amb la boca terroríficament desafiadora que ni el mateix Dràcula imitaria millor, representa un diable i va ser recuperada el 2007 de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. És d’origen medieval (1300-1400) i els entesos pensen que va formar part d’un retaule major gòtic que presidia l’absis del temple penedesenc. A Sant Miquel, els cristians li han adjudicat un paper central el dia del judici final: és el responsable de carregar el pes de les ànimes difuntes en el moment més transcendental de tots, el que les portarà al cel o a l’infern. La missió de l’arcàngel és superar les trampes que posa el dimoni per endur-se-les al seu territori pecaminós. Si estan preparats per suportar l’ensurt de les seves faccions, el cap malèvol els espera frisós al conjunt monumental d’Olèrdola, una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Posa’t guapa!

En una cambra sepulcral de les mines prehistòriques de Gavà, al sector de la serra de les Ferreres, hi havia aquest preciós collaret, sencer, d’una antiguitat que espanta: està datat entre el 4320 aC i el 3780 aC. Exposat al museu de la ciutat del Baix Llobregat, està format per 59 denes de variscita de diferents formes (discoïdals, cilíndriques i de tonelet) i coloracions: verd clar viu, verd clar pàl·lid, verd marró i verd fosc oliva. Les mines de variscita de Gavà, les úniques excavades en galeria que es coneixen a Europa, van ser intensament explotades durant el neolític per extraure aquest mineral, amb què es van fer joies que van servir de moneda d’intercanvi per importar altres béns. Penjolls i braçalets creats amb aquest material similar a la turquesa es van dispersar lluny, de l’Ebre al Roine.

Menys és més

Aquest petit vas de ceràmica panxut, de coll estret i boca en forma de disc (trets dels recipients coneguts com a aríbals, d’origen grec) va ser localitzat al jaciment ibèric del Molí d’Espígol, a Tornabous. Fabricat entre el 300 i el 200 aC, si la cartel·la on s’exposa, al Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega, estigués tapada, ens podríem arribar a creure que és contemporani. Destinat a contenir olis perfumats per a la cura del cos, està decorat amb bandes i línies horitzontals pintades de marró roig. L’emblemàtica ceràmica de la cultura iber va ocupar un espai preeminent en la gran exposició que va organitzar l’any passat el Museu d’Arqueologia a Barcelona. Si se la van perdre, aquí en trobaran un bon tast en línia: www.enigmaiber.cat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona