L’amor, joia i sofriment

El mestre William Christie, nord-americà que fa més de quaranta anys va crear a França Les Arts Florissants per abordar principalment el repertori barroc amb una joia i una delicadesa sempre mantingudes junt amb un desig de descoberta, ha col·laborat en la formació de molts cantants i músics, entre els quals la mezzosoprano Lea Desandre i el llaütista Thomas Dunford.

Tots tres, amb Christie al clavecí, van protagonitzar, dimecres a Torroella de Montgrí, un concert encisador amb peces de compositors francesos (des del segle XVII fins al XX) amb els quals van donar compte de la diversitat de l’experiència amorosa, amb els fulgors i els apaivagaments, la generositat i el despit, la transgressió i l’assumpció de les conveniències. D’aquí, el títol Les receptes de l’amor.

El programa va començar amb dues peces del compositor barroc Jean-Philippe Rameau, però va fer un tomb amb Moi je m’apelle Ciboulette (extreta de Ciboulette, opereta de Reynaldo Hahn, l’amic de Proust, estrenada el 1923) tot donant joc a les aportacions vocals de Christie i Dunford, tan feliços de fer-les que, al tercer i últim bis, van voler repetir-les. Els barrocs Lully, Charpentier, Couperin i Lambert van alternar-se amb peces de les operetes de Jacques Offenbach i va poder fer la impressió que, amb l’actitud lliure que els caracteritza, els intèrprets s’acostaven a una mena de jam session. Tanmateix, pel que fa a les peces alienes al repertori barroc, se’n va sortir més airós l’arxillaüt de Dunford que el clavecí de Christie.

D’altra banda, també va semblar que predominava una certa lleugeresa, tot i que cap al final del programa va arribar la tragèdia de la venjativa Medea a través de l’òpera que va dedicar-li Charpentier. Aleshores, Lea Desandre ja havia demostrat les seves virtuts com una de les grans mezzosopranos actuals: una veu bellíssima, àmplia de registres i molta gràcia expressiva que fa pensar en Natalie Dessay, una altra de les seves mestres. També una versatilitat que fa que, anant més enllà de la temporalitat del programa, arribés a interpretar feliçment una cançó de la grandíssima Barbara, Ma plus belle histoire d’amour, i un tema, Le cake d’amour, compost per Michel Legrand per a Peau d’âne, de Jacques Demy. Encara que no la canti Catherine Deneuve, doblada per Anne Germain, és a ella a qui Jean-Paul Belmondo (La sirena del Mississipí) i Gérard Depardieu (L’últim metro) diuen una mateixa frase en els films respectius de Truffaut: “L’amor és joia i sofriment.” Així és.