Cultura

Crònica

ÀNGEL QUINTANA

No necessiten amants, sinó amics

Texas va obrir el concert a Empúries, dins del Portalblau, amb el seu gran èxit, ‘I don’t want a lover’

Com al començament de Rio Bravo de Howard Hawks, Sharleen Spiteri va posar totes les cartes sobre la taula i va obrir el concert recordant-nos que no necessitava un amant, només un bon amic. En un concert convencional, I don’t want a lover, el hit de 1989 que va popularitzar Texas, hauria sonat com a reclam en els bisos. En el concert de dijous al festival Portalblau va obrir la funció, però no va ser casualitat, va ser tota una declaració de principis. Sharleen Spiteri va demanar a tothom que s’aixequés. Va invocar la popularitat del grup fent-los repetir la tonada fins al punt que les mil persones que hi havia al fòrum romà d’Empúries van afirmar col·lectivament que no volien tenir amants i que preferien trobar amics. També va renyar els guardes de seguretat que es van esvarar en veure que la gent s’acostava tímidament a la tanca de l’escenari i va dir que faria més entenedor el seu accent escocès. La festa podia començar.

Conscients que el seu públic són aquells joves que al llarg de la dècada dels noranta van adorar els seus cinc discs editats entre Southside (1989) i The Hush (1999), van deixar de banda la presentació de Hi per dedicar-se a fer ballar el públic a base de nostàlgia i de greatest hits. Tampoc van apuntar-se a la celebració dels trenta anys de l’aparició de Southside. Del primer disc, a part de la cançó d’apertura, només van interpretar Everyday Now com a tercera peça del repertori. Pel que fa al nou treball, només van quedar-se amb les cançons més llamineres, com Hi –sense l’aire hip-hop del disc– i el seu tema d’obertura, Mr Haze. La cantant no els va presentar com a novetats i les va convertir en cançons de tota la vida demanant a l’auditori que, en lloc de moure una mica els malucs, aprofitessin per fer bellugar altres parts del cos. Els nous temes van sorgir dels descarts del disc White on Blonde i es curiós comprovar com enllacen amb el so original de la banda i n’esdevenen una prolongació. Texas tampoc van fer gaire cas de la lluna plena que il·luminava el fòrum romà i van deixar de banda Moonstar, una altra de les peces valuoses del nou disc.

La lluna plena no va tenir cap efecte licantrop perquè Sharleen Spiteri no necessita transformar-se, domina a la perfecció l’escena, sap quin és el públic que té al davant i sap què ha de fer a cada moment per crear la connexió amb l’auditori. Quan li cal fa esclatar el ritme enganxós de The Conversation o relaxa el concert amb la versió acústica del tema In Demand. Mentre alentia el concert, Sharleen va demanar que s’encenguessin les llanternes del mòbil per crear un efecte de comunió amb l’escenari. Les llums artificials van intentar eclipsar la lluna, però no van poder. La cantant tampoc es va convertir en dona llop perquè estava ben protegida per dos dels músics amb els quals va fundar la banda, el baixista Johnny McElhone, que va ser el pare espiritual del projecte després de veure Paris, Texas de Wim Wenders, i el guitarrista Ally McErlaine.

Després d’una hora i mitja de concert, Sharleen Spiteri no es va acabar de fiar que el públic hagués cridat que no volia tenir amants, sinó amics, i els va dedicar Suspicious Minds d’Elvis Presley. La sospita és va instal·lar i tots vam acabar essent sospitosos de perjuri.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.