Una vida nova

Un any després dels fastos del 700 aniversari de la mort de Dante al seu exili de Ravenna, Adesiara presenta nova traducció d’un dels seus textos fonamentals –eclipsat tot plegat per la Comèdia–, Vida nova, en versió del prestigiós traductor i assagista osonenc Rossend Arqués, de qui recordem tantes interpretacions superbes de Josep Pla i traduccions de clàssics com Leopardi, Vico, Lampedusa i Umberto Saba. La seva aportació a la recepció i transmissió de la literatura italiana ha estat notable. Va dirigir el diccionari català i italià d’Enciclopèdia i ha participat en el comitè de redacció de la revista Tenzone. Revista de la Asociación Complutense de Dantología, ha codirigit Quaderns d’italià i és responsable de la pàgina web La bottega di Goldoni. A més ha estat lector de llengua catalana a la Università di Venezia durant deu anys, i ha exercit de docent en diverses universitats europees com les de Càller, Trieste, Gènova, la Sorbona de París i Potsdam.

Es diu que Vida nova –de la qual disposàvem d’una vella traducció de Manuel de Montoliu, revisada a Quaderns Crema, provinent de la històrica de l’Avenç del 1903– va ser redactada cap al 1293 després del transcendent impacte que li va suposar la trobada amb Beatriu, gran musa de la història de la literatura.

Arqués contextualitza aquest sentiment al primer paràgraf de la nova edició afirmat: “Que una persona jove s’enamori d’una altra de la mateixa edat no hauria de ser notícia. Des dels orígens de la humanitat aquesta meravella del llamp que es produeix quan els ulls es creuen i les cares es ruboritzen per primer cop s’ha repetit milions i milions de vegades al llarg dels segles. L’instint més pregon desvetlla els éssers vius: un crit biològic o cultural que es tenyeix de màgia i estupefacció. Moltes persones serven per sempre més el record de l’instant en què algú es convertí en un ésser capaç d’atreure tota la seva atenció. Els comentaris còmplices dels amiguets o de les amiguetes, que en sabien el secret, n’incrementaven, a més, la transcendència. Un esdeveniment tan comú i aparentment intranscendent es converteix, però, a mans de ben pocs, en una veritable experiència íntima transformadora, i l’ésser que el provoca, en una mena d’epifania, no gaire lluny de les estructures de purificació i afinament interior que es troben en algunes cerimònies arcaiques d’adoració de la deessa.”

Els nois tenien només nou anys i el traductor interpreta aquest xoc assegurant que va ser un “feix de llum que va irrompre, amb la velocitat i la força d’un llamp, en la seva vida i n’encetà una nova etapa (incipit vita nova)”. No només per als protagonistes, sobretot l’autor, sinó per a tota la història de la literatura, des de Petrarca, amb la seva Laura, fins als nostres dies. Dante inaugura una manera de sentir i observar l’amor i pal·liar-lo amb la literatura. Ningú es conformarà ja amb les relacions de conveniència, sinó que la gran escola romàntica, des de l’edat mitjana fins a Hollywood, té una majestuosa porta d’entrada. Es pot dir que la Comèdia serà la gran seqüela d’un dels textos fonamentals de Dante, amagat rere l’obra suprema.

En l’edició esmentada de Quaderns Crema, l’enyorat Jaume Vallcorba observava que Dante no només es va fer deutor dels trobadors sinó que va continuar els pilars fonamentals de la poesia occitana, “la concepció de l’amor com a camí de millorament personal, en el qual la descripció del procés d’aquest amor pot ser vist també com l’objectivació literària d’un altre procés, en aquest cas psicològic, que es desenvolupava en l’esperit del poeta”. Beatriu inspira tota l’obra del poeta florentí i la condueix cap al lector fins a esdevenir un mite en la concepció i la transmissió. Dante ens encomana aquesta idea que supera els límits sensorials i ens situa en un territori equidistant entre el sentiment personal i la recreació de la bellesa com un camí cap a una perfecció gairebé mística i, alhora, global.

Ángel Crespo recordava que Vida nova es va publicar en la joventut del poeta, quan tenia 28 anys, i que havia estat escrit a partir dels 18. De les aparences de la visió de l’estimada passem a la veritat absoluta d’un amor que alguns consideraran una herència del platonisme. Dante es troba davant Déu amb una guia que el consolida en el seu camí de perfecció. Resulta interessant, així mateix, la relació que s’estableix entre els dos personatges en el terreny de la sinceritat i en el nupcial, en la superabundància afectiva que provoca una vida nova a la seva ànima. Arqués apunta que “la fidelitat a la realitat respon, sens dubte, a una exigència de la literatura medieval perquè el lector pugui considerar versemblant la història narrada. Això no vol dir, però, que la noieta que inspirà la Vida nova s’hagi d’identificar completament, com voldria cert corrent crític, amb Bice Portinari, jove veïna del poeta, futura dona de Simone de ’Bardi, que morí el 1290, com es llegeix en les cròniques de l’època. Ella ha donat vida a una invenció poètica que ha permès a Dante convertir-la en un objecte de culte, depurat de tot allò que pertorbava i fins i tot destruïa la seva persona. Amb la Vida nova, escrita segurament entre els anys 1293 i 1294, Dante reelabora algunes dades reals de la vida i la mort de Beatriu per bastir-ne el mite, en el qual conflueixen el passat vital del poeta relacionat amb aquesta noia i, sobretot, la seva recent producció poètica amb l’objectiu de crear un nou model literari que mai fins aleshores no havia estat present en la poesia vernacla”. Les investigacions històriques i la filologia són de nou un llegat de la passió.