Cultura

ÀLEX GORINA

PERIODISTA DE CINEMA

“Els catalans ens tallem les ales constantment”

Avui en dia la gent mira les pel·lícules com qui veu un autobús passar pel carrer. Com a molt s’assabenta de què van
El públic català continua girant l’esquena al cinema català, que forma part del girar l’esquena al cinema

Referent de la informació i la crítica cinematogràfica catalana des de fa més de quaranta anys, Àlex Gorina (Barcelona, 1952) celebra enguany els 35 anys al capdavant del programa de Catalunya Ràdio La finestra indiscreta. Més d’un segle d’història del cinema s’ha reflectit a les seves retines i ens n’ha parlat, amb passió, criteri i rigor, en diaris, revistes, ràdio i televisió. En una època d’imatges superficials que es consumeixen com un producte, ell defensa amb vehemència el cinema com a cultura. Nascut al barri de Sant Gervasi de Barcelona, en una família benestant amb inquietuds culturals, Àlex Gorina va treballar de jove per a l’empresa familiar a París, on va freqüentar la Cinémathèque. Després de fer el servei militar a Melilla, va renunciar a treballar a l’empresa familiar, de la qual era l’hereu, per dedicar la vida a la seva passió, el cinema. De tot això i més (els seus inicis com a crític, el cinema català, el menyspreu al cinema entès com a art...) ens en parla distesament, però també amb entusiasme. Les pel·lícules encara l’emocionen. En cita alguns exemples, d’antics i més recents: La nit del caçador (Charles Laughton, 1955), 4 meses, 3 semanas, 2 días (Cristian Mungiu, 2007) i Història de la meva mort (Albert Serra, 2013).

Amb quines sensacions viu els 35 anys de ‘La finestra indiscreta’?
Tota la temporada és una celebració, n’hem fet diverses dins del programa. Al final és la Filmoteca que va decidir fer-nos un homenatge el juny passat. Quan s’ha descobert que fèiem 35 anys hem començat a rebre comentaris que som el programa més antic de Catalunya Ràdio amb la mateixa persona. No n’era conscient en absolut. Hi dono la importància que té, que és molta i cap. El temps passa volant. Tenia la temptació de jubilar-me, pensant que ara faré 70 anys, el programa en té 35 i potser era el moment de prendre una decisió. A més, tinc plans diferents. Al final seguiré, almenys un any més, perquè hi ha hagut tot el canvi de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i de direcció a Catalunya Ràdio i TV3, i m’agradaria que La finestra indiscreta tingués continuïtat, si és que la volen, que és el que m’han dit. El fet de marxar en aquest moment era abandonar el vaixell quan tot s’està recol·locant. No em semblava elegant, ni bo per al programa.
Vol que sigui Àlex Gorina que decideixi parar?
Absolutament, per altres experiències viscudes, i molt concretament pel que va passar amb Jaume Figueras i TV3. Em va doldre moltíssim l’actitud de TV3 amb ell. No només va marxar el Jaume, sinó que va desaparèixer el programa de cinema [Cinema 3]. Que hi hagi un programa de cinema a Catalunya Ràdio és un luxe i, tal com està el pati, no serem nosaltres que els regalarem el desert.
Com ha canviat el programa?
Afortunadament les coses canvien. No sé si m’agrada al 100% com ha evolucionat tot, però són dinàmiques de la vida, la història i el temps que són inevitables. Sempre hi ha hagut generacions que no han entès les coses de la generació següent i al revés. Jo per exemple ara sento un programa dels inicis de La finestra indiscreta i em sembla insuportable. És inadmissible, radiofònicament no s’aguanten de cap manera. El món funciona ara amb unes altres virtuts. Però això no vol dir que compri al 100% la velocitat, la falta de concentració, la falta de profunditat amb què avui en dia es plantegen les coses. La finestra indiscreta ha evolucionat moltíssim no només perquè el cinema ha evolucionat, també perquè mires enrere i veus coses que donaves el 100% com intocables i el temps les ha fet malbé. Tot és un procés constant d’anar trobant l’encaix entre el punt de vista, la història i l’actualitat.
El panorama de la crítica cinematogràfica ha canviat molt, en general?
Jo ja no sé què és la crítica, avui en dia. La crítica de premsa escrita no ha desaparegut, però no té la confiança ni l’espai diari per poder expressar-se bé. El mitjà especialitzat és molt minoritari, i a la ràdio no sé fins a quin punt expliques, critiques, opines, prescrius... El que no pots fer en un programa de ràdio o televisió és fer una crítica com la que s’escriu a Dirigido Por, amb tot el respecte, perquè té sentit allà. Una crítica de quinze minuts a la ràdio seria inaudible. Entenc el programa de ràdio com una pel·lícula: ha de tenir un desenvolupament, un ritme, un muntatge, una estructura, una posada en escena, una banda sonora... Has de crear i modular les coses d’una manera que radiofònicament puguin funcionar. A més, les coses no només s’escolten en present, i la temporalitat l’has de vigilar molt. Però trobo a faltar moltíssim un coneixement de la història del cinema. La jove/nova crítica té una visió de deu anys. Potser per expressar una opinió immediata davant d’una pel·lícula serveix, però forma part d’un món cultural i una història determinada que poden justificar i fer entendre moltes coses. Costa de tenir una base. Jo vaig haver de recuperar 40 o 50 anys de cinema. Ara se n’han de recuperar 125. Trobo a faltar més rigor.
Sent que la crítica té influència?
Jo vaig fer de crític en el context de l’aparició del cinema d’art i assaig amb la influència de tota l’onada de crítica de França, Anglaterra... Un temps en què, realment, durant un parell de dècades, màxim tres, la crítica va ser poderosa. L’interès pel cinema per part dels espectadors va ser poderós, també. Hi va haver un moment entre els 60, 70 i 80, a tot estirar, en què hi havia un interès realment important pel cinema com a forma d’expressió i manifestació artística que s’ha dissolt, des del punt de vista de la crítica i de l’espectador. Recordo els crits d’indignació quan una pel·lícula es tallava, quan els crèdits finals no es respectaven... Hi havia una gran pulcritud en l’autoexigència de l’espectador. Avui en dia la gent mira les pel·lícules com qui veu un autobús passar pel carrer. Com a molt s’assabenta de què va. El que se’n diu mirar-les, no les mira ningú, només els quatre que van a una sala de cinema avui en dia. S’ha perdut absolutament el respecte al cinema. Quan era crític a El Noticiero Universal, amb el Jorge de Cominges, el subdirector em va cridar al seu despatx després de fer una crítica a una pel·lícula i em va dir que volia crítiques al seu diari que pogués llegir la seva portera. Vaig pensar que menyspreava la seva portera. Amb tot el que hem conquerit de coneixement i sensibilitat, hem de convertir en referència la portera? I ho dic amb tot el respecte. O estem en un diari i hem d’intentar fer una autosuperació?
S’ha perdut el respecte per grans cineastes?
Amb Bergman i Antonioni, hi va haver una moguda de rebuig absolut contra ells per part fins i tot d’intel·lectuals importants. No dic que siguin intocables, però hi va haver una actitud de “com que jo m’avorreixo, això no pot valer la pena”. Com et pots atrevir a dir això? Pots dir simplement que no t’agrada, però no te’n fotis de la resta de la humanitat ni et carreguis Bergman globalment. Al meu entendre, va començar una autèntica renúncia al valor cultural, expressiu i comunicatiu del cinema com a material que no sigui una pura joguina. I la gent s’hi va apuntar moltíssim. A mi em passa encara ara que em diuen: “El Gorina, a qui només li agraden les pel·lícules iranianes!” I jo els dic que no m’han escoltat. També he posat pels núvols Capitán América, per posar un exemple. Estableixen un cànon en què un crític sempre ha de ser un senyor pesat que defensa Bergman. No! Però això s’ha convertit en una dinàmica que ens ha dut a una actitud de consum absolutament immediat, no pensat, superficial, fàcil. El que era un determinat món de la crítica ha perdut el valor, i amb això el cinema se n’ha anat a la merda. A la gent no li importa gens el cinema, hi ha altres models. I jo diria per acabar que ho sento, i no vull que ningú em malinterpreti, però ens hem acabat convertint tots en porteres. Hem anat cap aquí, i per això la cultura no importa.
El cinema català viu un bon moment, gràcies sobretot a les cineastes?
Això del cinema català dirigit per dones és un fet que ha passat, ningú ha organitzat, no hi ha hagut un pla. Ha fet un pas endavant, una meravellosa manifestació de poder, orgull i qualitat indiscutible qualitat espectacular. Ho celebro i espero que duri. Però el cinema català és fragilíssim. Ho continua sent, malgrat Alcarràs. Amb aquesta pel·lícula passa exactament el que va passar amb Pa negre, són excepcions. No parlo de qualitat, parlo d’èxit. No pots considerar que el cinema català hagi arribat a algun lloc des del punt de vista del públic. Sí que ha aconseguit el reconeixement per part d’un sector de la crítica i dels festivals. El públic català, amb aquestes dues excepcions, continua girant l’esquena al cinema català, que forma part del girar l’esquena al cinema. És un no al cinema i al cinema d’autor. Una de les característiques del cinema català és que és bàsicament d’autor. No hi ha un cinema comercial català, més o menys bo o dolent que funcioni com les pel·lícules de Santiago Segura. Només subsisteix el cinema d’autor català, que la gent se’l mira de lluny. A banda de la vergonyosa capacitat dels catalans per establir castes. La cultura representada per la literatura o el teatre són una cosa, i la cultura representada pel cinema n’és una altra. Ho sento molt, però ho he de dir tal com ho penso: el català encara té una visió del món de la cultura i del país molt més pròxima a Convergència i Unió que no a un país modern, amb ambició de ser. Som enormement porucs, conservadors, petits. Hi ha aquella frase típica que als catalans ens va millor quan ens podem queixar de què ens fan mal i jo penso que els que ens fem mal som nosaltres, que ens tallem les ales constantment. És el nostre gran pecat. Sembla que tinguem por i quan estem a punt d’arribar al que sigui, en qualsevol àmbit, fins i tot el polític, ens agafa la por a fer-nos mal.
Això està relacionat amb la falta de suport a l’audiovisual per part de les institucions?
Completant el que deia, la Catalunya de l’època de Pujol continua pervivint, és allà. Ho sento. El món de la política que té poder per pensar una mica quin país volem i, per tant, quina cultura volem, continua tenint molta desconfiança a la cultura, diguin el que diguin. Alcarràs els ha anat molt bé, perquè cobreix tots els expedients: la Catalunya rural, el cinema de dones, en català, independent... I TV3 juga al que li toca jugar perquè no li queda més remei. Ha d’invertir en cinema català i ha de triar quin cinema català es fa. I no dic que ho faci malament, perquè tria de tot. Però de vegades hi ha hagut coses escandaloses. Hi ha hagut gent de gran valor en aquest país que no ha tingut clarament el suport de TV3, i en la meva opinió, hi ha gent molt dubtosa que l’ha tingut. TV3 intenta evidentment que les coses li donin prestigi, però no deixa de ser una televisió feta per gent triada des d’uns àmbits polítics que són els primers que fallen. L’única cosa que interessa és la llengua, i ho entenc i ho defenso, i volen que en un festival de cinema es vegi que hi ha un cinema català en què es parla català, però no entenem el fet cultural del cinema. Volen defensar la llengua i jo vull que defensin el cinema i la cultura, no només la llengua.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.