Eclosió abstracta
La Pedrera fa dialogar en una exposició l’art no figuratiu espanyol dels anys 50, 60 i 70 dels fons del museu de Conca amb les primeres espases internacionals
El fill de Mark Rothko ha deixat una pintura majúscula que té penjada al menjador de casa
El primer museu d’art contemporani de l’Estat espanyol no es va obrir ni a Madrid ni a Barcelona (bé, sí que va ser aquí, però va tancar al cap de res), sinó a Conca, el 1966. I no va agafar per sorpresa només els seus 35.000 habitants, sinó tot el planeta. La premsa d’arreu va omplir pàgines d’aquell miracle a l’Espanya de Franco, i els tòtems de l’art internacional van córrer a visitar-lo, com Alfred H. Barr, fundador i primer director del Moma de Nova York, que en va sortir meravellat i, de regal, amb el càrrec de conservador honorari: “És el petit museu més bonic del món.”
Els orígens del Museo de Arte Abstracto Español de Conca són, més que abstractes, surrealistes. O, si més no, insòlits. Començant pel perfil del seu artífex, que era artista: Fernando Zóbel, nascut a les Filipines (el 1924), format als Estats Units i mort a Roma (el 1984) havent deixat ben lligat el futur del seu llegat: el va confiar a la Fundació Juan March.
Amb l’excusa que el museu havia d’afrontar unes obres de millora de la climatització, la fundació que du el nom del famós banquer mallorquí ha decidit organitzar una gira internacional amb una part dels seus fons. De les Casas Colgadas de Conca han viatjat ara fins a la Pedrera de Barcelona, però és que, a més, a l’edifici de Gaudí els han fet una rebuda especial que no tindran en cap més lloc de la seva itinerància. Aquí els faran companyia una trentena d’obres de les primeres espases de l’abstracció europea i americana provinents de col·leccions públiques i privades diverses.
Els camins de l’abstracció, 1957-1978 (fins al 15 de gener) és una llaminadura deliciosa per als amants de l’art. Per al director de la Fundació Juan March, Javier Gomá, també un acte de reparació de l’abstracció espanyola, que pinta poc en el cànon mundial. Ho sap prou bé perquè durant els vint anys que fa que comanda la institució no ha parat de fer venir aquí obres de fora, mentre que de fora no ha rebut peticions per mostrar allà les obres d’aquí. És que són de qualitat menor? Veure a la Pedrera l’art no figuratiu espanyol i estranger en un mateix espai, paret per paret, ajuda a trencar prejudicis, als que en tinguin.
L’abstracció catalana hi té molt pes. Zóbel va col·leccionar amb passió els artistes del nostre país que van girar l’esquena a la carrincloneria de l’art oficial franquista. Tot i que en l’abstracció el règim va acabar trobant la millor eina per donar una imatge de modernitat a l’exterior, a Conca no hi va posar ni un duro, i sent perifèria, tampoc les urpes de la censura. La Pedrera ha reforçat l’àmbit de l’informalisme català amb préstecs d’altres institucions. Per exemple, ha fitxat un Joan Hernández Pijuan que va formar part de les col·leccions fundacionals del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, allotjat a la cúpula del Coliseum. Inaugurat abans que el de Conca, el 1960, però liquidat tres anys després. Els fons d’aquell museu fallit van anar a parar al Museu Víctor Balaguer de Vilanova. Girs estranys d’un país estrany.
Conca va resistir, i conservant la seva ànima primigènia, la que a través d’una selecció de 40 obres s’ha traslladat a la Pedrera. La peça que des del dia de l’obertura rep els visitants a les Casas Colgadas ho fa ara al monument del passeig de Gràcia: l’escultura de pollancre Abesti gogorra IV que Chillida va crear expressament. A la Casa Milà dialoga amb un Jackson Pollock i una Lee Krasner. Tots s’enriqueixen mútuament.
Més endavant ens trobarem Antoni Tàpies conversant amb Jean Dubuffet, Manolo Millares amb Alberto Burri, Antonio Saura amb Emilio Vedova, Antonio Lorenzo amb Nicolas de Staël o Albert Ràfols-Casamada fent-la petar amb un dels grans, potser el més gran de tots, Mark Rothko. Aquest darrer proporciona el clímax de l’exposició: a l’última paret llueix una pintura majúscula que ha cedit el seu fill Christopher, que té al menjador. Poques coses més es poden dir per avisar que aquest projecte, comissariat per Manuel Fontán del Junco, Sergi Plans i Marga Viza, és excepcional. Una cosa més, sí: que s’ha expandit en altres centres culturals de la ciutat, amb activitats paral·leles al Liceu, la Fundació Tàpies, la Filmoteca, Foto Colectania, l’Esmuc, la Biblioteca de Catalunya i la Fundació Suñol, aquí amb una mostra de creació actual a cura de Glòria Picazo.
