Cultura

Mirador

Joan Vila-Grau, dins teu

Havia de redimir totes les destruccions de la humanitat, tot el mal, expressant una idea amb els seus vitralls

Diumenge al migdia, vaig recitar al funeral del meu avi: “Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: ‘És aquí’ o ‘És allà’. El Regne de Déu és enmig vostre.»” Aquest passatge de l’Evangeli segons Lluc sintetitza la relació de Joan Vila-Grau amb l’art, amb la vida i en l’amor.

Vila-Grau va morir divendres 11 de novembre, a la casa on va néixer. Una casa plena de llibres, quadres vuitcentistes, d’avantguarda, objectes estranys, sostres alts i mobles d’avantpassats. Del distribuïdor baixen unes escales a un soterrani amb més llibres, revistes pretèrites i esquís. No estic pas descrivint andròmines, sinó la seva vida.

Va néixer el 1932, va viure la guerra d’infant i la postguerra d’adolescent. En una Barcelona grisa i autoritària, va descobrir l’amistat en la llibertat. Els minyons de muntanya el connectaven amb els amics d’infància i li permetien viatjar. La seva més gran i tràgica amistat va ser per casualitat, una carta enviada malament amb la flor de lis a Vigo. La hi van donar i ell va anar a cercar l’autèntic destinatari: André Ryckmans. Ryckamns moriria anys després al Congo en una execució sumaríssima. Seria sempre la conversa muda del meu avi.

No va acabar arquitectura; es va dedicar a pintar i temptar la sort. Casat amb la seva millor amiga, a poc a poc, els antics amics dels minyons de muntanya es convertirien en nous companys de creacions i junts, combinant arts, tècniques i disciplines, crearien La Cantonada. Un grup què volia renovar el disseny, oferint llars dignes, belles i útils als qui no es poden permetre mobles fets a mida. Volien embellir la vida de tots començant pel seu espai més íntim.

Poc abans de la transició de la dictadura franquista a la democràcia, l’ajut al PSUC era una obligació moral. Alhora que la seva família es feia gran i qualsevol excusa era bona per retirar-se a la seva casa de Sant Sebastià de Montmajor, on una teranyina de relacions humanes i amb la natura feien un petit cosmos. Allà, podia caçar i observar. Considerar la bellesa que amaga cada branquilló.

Un dia, passejant amb un vell amic, aquest va fixar-se en unes pedres i fustes del camí i va afirmar: “Joan, això és com una de les teves tanques.” El meu avi, en aquell moment, va ser immensament feliç. Havia aconseguit que el seu amic entengués la bellesa de les coses que tenim al voltant.

Quan el vaig conèixer, a mitjans dels anys noranta, veia una figura hieràtica amb barba i pipa. Però amb un estrany esperit de conversa. I amb el meu pare m’explicaven històries i m’encuriosien. Veia en les piles de revistes pretèrites mons passats, que, de vegades, concordaven amb allò que em deia l’avi. El veia pintant, tancant amb colors líquids el paper i mirant per un calidoscopi. Poc després, aquests colors impregnaven els enormes finestrals de la Sagrada Família. Però encara pintava a l’oli al seu estudi tacat per l’olor de l’aiguarràs. La seva constant disciplina omplia grans teles de blaus, negres i figures que xocaven.

El treball de Joan Vila-Grau va ser un treball amb un únic objectiu: entendre que la bellesa de l’art no és aquí o allà, sinó que simplement ens acompanya. Ho ha demostrat en els dissenys gràfics, en els murals ceràmics fets amb Jordi Aguadé, amb l’extensa producció de pintura entre l’homenatge al romànic i l’abstracció. Però, sobretot, agafant les diferents disciplines que ofereixen els materials i portant-los on volia. Demostrava que cap encàrrec és petit (frase que sempre em recordava quan una feina feia massa mandra). Explicava sempre que hom pot ser un picapedrer que pica una roca o un artesà que fa una peça per una catedral. Una manera de raonar que tothom està cridat a poder participar en allò que ens fa feliços a tots. A formar part del gran projecte col·lectiu que és la cerca de la bellesa.

Fer un dibuix no és fer un dibuix, és participar de la conversa pública que ens permet construir a tots la narració de la nostra nació. Un país que tots construïm i que ell sempre va tenir present. Sentia la necessitat de posar el seu gra de sorra per fer sortir el català de la nit franquista. Per això va decidir parlar sobre art. Per això va fer, juntament amb altres, la revista Qüestions d’Art.

Aquesta mentalitat catòlica i laica, completament humanista que posa la dona i l’home per sobre de tot i els descriu com a éssers bons, bells i dignes és allò que trobem en la seva obra. Per aquest motiu, per aquesta voluntat explicita d’ajudar a posar el seu gra de sorra en aquesta gran tasca, va decidir pintar la humanitat a la Sagrada Família.

El temple a la Sagrada Família és la “construcció que redimeix totes les destruccions”, com deixa escrit Joan Maragall. Vila-Grau no ho podria haver entès de millor manera. Per ell, havia de redimir totes les destruccions de la humanitat, tot el mal, expressant una idea amb els seus vitralls. Que cada dia de l’any, per a tots els visitants, la llum del temple mostrés tota la bellesa possible del sol. Cada dia, el sol dona la volta al temple i ens mostra tota la bellesa possible. Ens mostra el cel que tenim dins nostre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.