Cultura

Art contra el franquisme

El Born allotja una ambiciosa exposició de dinou artistes contemporanis que porten al present allò criminalitzat, invisibilitzat i desterrat pel règim

“Ens mereixem una altra fi”, exclamen les comissàries, Nora Ancarola i Amanda Cuesta
Per primer cop s’ha inserit una intervenció d’art actual en les restes del jaciment del 1714

“Quan pensem en art i memòria, pensem en monument”, diu Amanda Cuesta, comissària, junt amb Nora Ancarola, d’una exposició al Born Centre de Cultura i Memòria que defuig per complet aquesta grandiloqüència postissa i soporífera per abordar la pervivència del llegat del franquisme “a partir de fragilitats, desitjos i retalls a escala humana”. S’hi ha convidat dinou artistes contemporanis, i un vintè que s’escola en el títol de la mostra, Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme (fins al 16 d’abril), el sempre irreverent Brossa amb el seu poema Final, que comença així: “Havies d’haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos.”

“Ens mereixem una altra fi”, exclama Ancarola com a síntesi del sentit de l’exposició: revisar el passat per entendre el present i per construir “un altre futur”. Les dues comissàries han treballat el projecte durant el primer any de direcció al Born de Marta Marín-Dòmine, convençudes, totes tres, que l’art contemporani és un poderós instrument per destapar les ferides del passat i per activar transformacions. A Un altre fi. La resta es tractava d’agrupar un conjunt d’obres “d’artistes de diverses generacions, nascuts entre els anys quaranta i vuitanta, que han posat la mirada en llocs que de vegades semblen irrellevants, però que ens donen punts de referència del que van ser les resistències culturals d’una societat devastada físicament i moralment.”

Tot el gegantí recinte del Born s’ha convertit en llar d’aquestes veus discordants durament represaliades pel règim. Per primer cop des que es va obrir com a equipament cultural, inclòs el propi jaciment de les restes del 1714. El seu color terrós ha quedat interferit per les ruïnes blanques d’una instal·lació de Pep Agut, Meridiano de Madrid: sueño y mentira de Franco. És una versió del treball que l’artista terrassenc va presentar l’any passat, per encàrrec del Museu Reina Sofía de Madrid, al Palacio de Cristal, en què arrossega fins als nostres dies els deliris de grandesa de l’Espanya imperialista, amb al·lusions a l’empresonament dels Jordis. L’obra de producció més recent s’enllaça sense forçar-ho amb la més antiga, els escrits que un Guillem Viladot va fer el 1972 per repel·lir la repressió contra la llengua catalana.

També als passadissos que fan de balconada del sot arqueològic hi trobem vida artística aferrada als horrors de la dictadura. A escala tan humana com són algunes de les pertinences de les persones (més de 2.000) que van ser afusellades a Paterna, un material extremament sensible que integra la intervenció Objetos (des)aparecidos de l’artista Maria Amparo Gomar. La corbata, encara tacada de sang, de José Alba, un xòfer de la Campsa de València a qui els vencedors de la guerra no van perdonar que encobrís un company. El seu cunyat va rescatar-la de la fossa i actualment la custodia la seva neta María José. O les cordetes amb què van lligar de mans Salvador Tortajada, afiliat a la CNT. Els seus familiars també les han preservat. “Qui els ha ajudat a gestionar aquest dol?”, es pregunta amb ràbia Ancarola.

La resposta, desoladora, la proporciona Marcelo Expósito en la seva sèrie de treballs sobre la Constitució en què assenyala “la fal·làcia de la Transició”, anota Ancarola. I Alán Carrasco, en una investigació que va fer dels presos polítics (400.000) que van ser usats com a mà d’obra esclava. L’artista va enviar una carta als gerents o als presidents de les empreses que se’n van lucrar i que encara avui operen, algunes de les quals, “les grans fortunes de l’Íbex 35.” Cap va facilitar-li cap tipus d’informació.

El silenci com a pèrfida estratègia per no haver d’assumir cap responsabilitat amb el passat. Per fer creure que no va existir. Els artistes compromesos amb la memòria s’hi rebel·len. Francesc Torres, amb un altre projecte colpidor, Amnèsia-Memòria (1991), una galeria de retrats de gran format de tretze maquis. Lola Lasurt reencarnant, que és més que recreant, la coreografia que la ballarina nord-americana Martha Graham va concebre el 1937 per sentir-se travessada pels dolors dels soldats de la Guerra Civil. Dos anys abans, Graham havia refusat la invitació dels nazis a ballar per ells.

La llunyania física però la gran proximitat emocional dels artistes guineans també té lloc a l’exposició, i no és gens forastera d’aquest exèrcit de propostes dissidents que també signen Domènec, Dora García, Carles Guerra, Antoni Hervás, Concha Jerez, Marco Noris, Ana Teresa Ortega, María Ruído, Joan Anton Serra i Jaume Serra. Les comissàries confessen que els ha costat trobar-los, però que no es podien permetre la seva absència. I quina sort, que s’hi hagin pogut incorporar. D’una banda, Filiberto Obama Nsué, conegut com a Fili (“llibertat” en la llengua de l’ètnia fang), amb alguns dels seus Cuadros revolucionarios, impregnats d’escenes de les humiliacions dels espanyols al poble guineà. De l’altra, Ndong Obama, que va crear les màscares d’unes danses populars en què es mofaven dels colonitzadors. Riure sempre és una manera de desarmar el poder, que ens vol resignats i abatuts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.