Cultura

Un alemany lúcid

Hans Magnus Enzensberger, un dels intel·lectuals europeus més rellevants de les últimes dècades, va morir dijous als 93 anys

Cap a finals del segle XX, Hans Magnus Enzensberger va convertir-se en un dels intel·lectuals més esmentats a Europa. Tan és així que, al seu film Caro Diario, Nanni Moretti va fer-ho present de manera irònica contrastant el discurs crític de l’escriptor alemany (ho va ser abordant tota mena de gèneres literaris: poesia, assaig, novel·la, teatre) sobre l’estat de la cultura a Europa amb l’interès en una sèrie televisiva per part del personatge que encarna el cineasta.

La ironia, en tot cas, tampoc no li va mancar a Enzensberger, a la vegada que era un pensador combatiu que s’expressava de manera clara. Nascut el 1929, ho va començar a fer amb els seus dos primers poemaris (Defensa dels llops i Llengua de la terra) escrits com un lament en contra de les generacions d’alemanys que van participar en els crims nazis o van consentir-los.

Enzensberger va estudiar a diferents ciutats (Erlangen, Hamburg, Friburg, París) diverses disciplines (germàniques, filosofia, llengües) fins a doctorar-se amb una tesi sobre el poeta romàntic Clemens Brentano. Amb el temps, va anar vivint en diversos llocs, a banda d’Alemanya, com ara a Noruega, Itàlia, els EUA, Mèxic i Cuba.

Mort dijous a Munic, on va residir els últims anys, mai no va deixar de pensar, però, en el fet de ser alemany (amb la càrrega que representava ser d’un país on bona part dels seus ciutadans van lliurar-se a l’exercici de la barbàrie) i de contribuir al renaixement d’una cultura alemanya (i austríaca) democràtica. Ho va fer des d’acabada la Segona Guerra Mundial, formant part del Grup 47 junt amb, entre d’altres, Paul Celan, Heinrich Böll, Günter Grass, Ingeborg Bachmann, Alexander Kugle i Siegfried Lenz.

També sempre va tenir present que Europa és lluny del que hauria de ser. Així, en un breu assaig (La gran migració) publicat fa trenta anys, va detectar amb lucidesa que s’hi propagava una xenofòbia que, corrompent-la de nou, no ha fet res més que augmentar. Enzensberger usa una paràbola: uns nàufrags en un bot salvavides no només impedeixen que hi pugi ningú més, sinó que se senten amenaçats pels que s’ofeguen dins del mar. La idea és que els europeus occidentals, tot i que molts també viuen en la precarietat, ens imaginem com a nàufrags en perill tement aquells que veritablement ho són i que, fugint de guerres i misèries, volen pujar al bot per salvar la vida.

Enzensberger va escriure molts llibres, entre els quals un de molt bonic sobre Buenaventura Durruti (El curt estiu de l’anarquia: vida i mort de Durruti), construït com una novel·la collage amb discursos, fulls volants, reportatges i la memòria de supervivents: la història com una ficció col·lectiva. Una concepció també present en la seva obra possiblement més apreciada: L’enfonsament del Titànic. Inspirant-se reconegudament en La Divina Comèdia, un poema èpic (o antièpic) sobre la cèlebre catàstrofe que usa com a metàfora de l’enfonsament de la idea del progrés gestada al segle XIX que, amb tot i d’una manera ben estranya, encara persevera.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.