“Venir a Barcelona, al començament, era com un malson”

(Gerard Quintana) És el nostre Madison Square Garden [riu]. Hem tocat en espais més grans, com l’Estadi Olímpic i el Camp Nou, però al Sant Jordi es genera una relació molt més forta amb el públic i les sensacions són força més potents. El 1991 [en un històric concert amb Sau, Els Pets i Sangtraït] vam presentar-hi ja Ben endins, que feia només uns dies que havia sortit, i el 2011, ja tot sols, vam fer-hi aquells tres concerts de retorn. (Josep Thió) És curiós, però, perquè venir a Barcelona, al començament, era com un malson. Sembla que era aquí on, malgrat haver estat fent altres concerts, calia examinar-se, on se suposava que tocava estar a l’altura. Ara, tot això, però, s’ha suavitzat força i, de totes les vegades que hi hem actuat, aquesta serà la que hi anirem més relaxats. Els nervis, a la prèvia, sempre hi són, però a l’escenari estic convençut que hi estarem més a gust que mai.

(G. Q.) L’altre dia en Josep va anar a veure-hi Bon Iver i ens va venir dient: “És increïble com ha sonat!” Pel que fa nosaltres, és la vegada que sonarem millor. En Josep fa dies que té segrestat el tècnic a pa i aigua en una habitació de casa [riu]. L’any 2011, en canvi, no fèiem nosaltres la producció, sinó que la vam delegar, i una de les coses que aprens amb el pas dels anys és que les coses importants no pots delegar-les. O, si ho fas, cal estar-hi molt a sobre.

(J. T.) Abans d’allò, sempre que parlava amb algú i sortia el tema de la música la pregunta era la mateixa: “I quan tornareu?” Tenia, doncs, la percepció que un retorn seria benvingut, però no tots ho veiem clar i fer-hi tres concerts ja era del tot inimaginable. (G. Q.) No en teníem la mesura, i, d’alguna manera, ha influït tot el que en el grup ha passat després. Recordo coincidir just després amb Ana Torroja i em va dir: “És increïble això que heu fet!” I jo li vaig respondre: “Doncs mira que si tornéssiu amb Mecano...” I, d’altra banda, no cal dir noms, però crec que, a Catalunya, allò va servir també perquè alguns grups s’adonessin que era possible deixar de tocar uns quants anys i, al cap d’un temps, tornar.

(J. T.) El management insisteix que hem de seguir uns ritmes, però jo apostaria per un never ending tour com el d’en Bob Dylan. Hem arribat a un punt que no crec que sigui necessari ja buscar una excusa per fer gires, tot i que aspiro a continuar fent cançons i gravar-les, encara que no sigui per a un disc. (G. Q.) Ara mateix, si no està molt justificat fer un disc de deu cançons, no crec que tingui cap sentit.