Cultura

On eres, Mey Rahola?

El MNAC i el Museu de l’Empordà es conjuren per rescatar el llegat inèdit d’una fotògrafa única a l’Estat que enllaça amb la modernitat europea dels anys trenta

Aquí la tenim, l’artista moderna esborrada de la història de la fotografia catalana dels anys trenta, quan a Europa eren elles, precisament, les que estaven regenerant un llenguatge aferrat encara al romanticisme del flou i el costumisme etnològic a base de contrapicats, geometries i, sobretot, d’una representació festiva i emancipada de la dona d’entreguerres. Mey Rahola (Lleó, 1897-Vaucresson, 1959), de qui durant més de seixanta anys no hem sabut ben res, és la baula perduda que ens connecta amb aquella “dona nova”, vitalista i creativa, que inexplicablement figurava que no havia deixat cap empremta a casa nostra si no era com a objecte de seducció per vendre una ideologia o un perfum. N’hi hauria hagut prou amb mitja dotzena de fotografies seves (per exemple, de les noies fent gimnàstica a la platja, de la colla d’amics mirant l’horitzó des d’un penya-segat del cap de Creus, o de la mar remoguda copsada intrèpidament des de la borda d’un veler) perquè ella sola recusés aquest buit, però és que se n’han trobat moltes més, obrint capses i calaixos a casa dels descendents: més de 550 còpies d’època i prop de 250 negatius, datats entre 1932 i 1959, que constitueixen un fons fotogràfic d’autoria femenina únic, no només a Catalunya, sinó al conjunt de l’Estat espanyol.

Com és, doncs, que el director del MNAC, Pepe Serra, s’atrevia a confessar dijous, en la presentació de l’antològica que li dedica conjuntament amb el Museu de l’Empordà de Figueres, que “fa quatre anys no tenia ni punyetera idea de qui era Mey Rahola”? El misteri es resol ràpid: era una dona, i no estava previst, ni en els meravellosos anys de la República, que cap d’elles destaqués. Afegim-hi la guerra, i l’exili, i la mort encara desterrada, i traçarem el mapa complet de la desgràcia. Ni tan sols dins l’àmbit familiar havia quedat una consciència gaire clara de la rellevància de les fotografies que guardaven a casa, excepte que pertanyien a una mare que no era ben bé com les altres: portava els cabells curts tallats a la moda, anava amb pantalons (menys quan havia de visitar els sogres), participava en regates de vela i fumava, a vegades d’amagat, amb la complicitat del seu cunyat, el farmacèutic Joan Xirau, que compartia amb ella l’afició a la fotografia. “Hi havia molt poques dones, per no dir cap, que fessin una obra de tanta qualitat com Mey Rahola”, assegura Roser Cambray, conservadora de fotografia del MNAC i una de les comissàries d’aquest treball d’autèntica revisió i reescriptura del cànon que va néixer discretament fa més de deu anys, quan el musicòleg Lluís Bertran, besnet de la fotògrafa, i la investigadora Roser Martínez, els altres dos comissaris, van començar a examinar els àlbums familiars, a estirar fils i a embadalir-se amb la història d’aquesta dona excepcional. “Feia anys que l’esperàvem”, deia Cambray dijous en rememorar el dia del 2019 en què Bertran i Martínez van presentar-se a les oficines del MNAC amb un plec de fotografies d’una autora desconeguda per si els podien interessar. Una petita selecció d’aquell fons es va poder veure dins el treball de recerca de Cristina Masanés sobre les artistes empordaneses que es va exposar a Figueres el 2021, però és ara, amb el centenar d’imatges reunides entre el MNAC i el Museu de l’Empordà, que s’aprecia el valor de la descoberta en tota la seva dimensió, i forma part de la voluntat del museu, com va dir Pepe Serra, de corregir la injustícia comesa amb els llegats femenins, que l’exposició es presenti integrada dins el recorregut de les sales d’art modern, no pas com una càpsula aïllada.

Si bé és cert que hi havia altres fotògrafes actives a la mateixa època (les seves germanes Pilar i Empar, o la seva amiga Constança Pujadas), encara que en una proporció insignificant en comparació amb els col·legues masculins de l’activa Agrupació Fotogràfica de Catalunya (l’any vinent se’n commemora el centenari), cap altra no va tenir ni la projecció pública ni l’audàcia tècnica de Mey Rahola, que connecta amb l’esperit de les avantguardes i el converteix en “una manera de ser al món, davant i darrere la càmera”. No només era “moderna” per com vestia, practicava l’esport o educava els fills en l’alegria, en consonància amb els postulats de la renovació pedagògica de l’Institut Escola, al butlletí del qual va col·laborar, sinó per com adoptava el llenguatge més agosarat, amb els seus violents contrapicats, per posar-lo al servei d’una mirada ètica que donava veu als humils, als invisibles, als que no comptaven, com els camperols que trobava per la carretera en el viatge per Espanya que faria amb el seu amic i mentor Antoni Campañà la primavera de 1936, o com la fila inacabable de dones que va veure des de la finestra en plena Guerra Civil esperant la seva ració de pa: una rereguarda antièpica. Els infants mateixos, que va retratar tan sovint, són més que un pretext per a la dolcesa i l’afecte, en mostrar-los alliberats per fi de la posa una mica repel·lent o merament imitativa del món dels adults perquè cobrin vida pròpia, riallers i vivaços. Apostar per una altra classe d’imatges “era també una manera de canviar el món”, sostenen els comissaris. Potser ja no sorprèn tant la predilecció de Rahola per les perspectives baixes, com si enfoqués ajupida, mai des de cap autoritat, igual que es mirava el mar des de dins, enfilada a la proa del veler familiar, l’Alai, i no des de la comoditat del port, o que, en lloc de retratar els intel·lectuals que freqüentaven el cercle del seu marit, el jurista Josep Xirau (com ara Aurora Bertrana), prestés tanta atenció a la vella cuina de la casa de Cadaqués, als atuells de la llar o a la roba estesa. En canvi, costa trobar-hi fotografies de carrer, que no apareixen al seu arxiu fins que s’exilia a Lió, i amb una sensibilitat molt propera a l’humanisme de Robert Doisneau o Sabine Weisz. La Barcelona republicana, oberta en tantes coses, no veia pas de bon ull que una dona casada passegés tota sola. El més irònic és que, al capdavall, l’hem deixada caminant a les fosques durant més de seixanta anys.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Comença l’Any Domènech i Montaner

barcelona

‘Enderrock’ celebra 30 anys de la revista i 25 dels premis

girona
LITERATURA

Andreu Claret guanya el Llull amb ‘París érem nosaltres’

Barcelona

Barcelona aprova una Declaració per acollir la seu de la Fundació Jordi Savall

BARCELONA
Música

Treuen a concurs el festival del Palau de Pedralbes

Barcelona

Signatures per a un MAE ‘físic’

BARCELONA

Una actriu magistral

Barcelona

‘La ballena’, mirada al fons de l’ànima

Barcelona

Carmaniu: “Miquel Santaló era una persona d’acció”

girona