Cultura

Jaume Balagueró

Director de cinema

“El públic celebra l’horror extrem rient i aplaudint”

De la Iglesia va arrasar a les taquilles amb ‘El día de la bestia’ i va ser el detonant de tot el que va venir després

Jaume Balagueró (Lleida, 1968) va tenir el debut somiat: el seu primer llargmetratge, Els sense nom (1999), va competir al Festival de Sitges, on ell anava des dels 16 o 17 anys, i va guanyar quatre premis. Des de llavors no ha parat: fenòmens com el de [REC] (2007), que va crear amb Paco Plaza, va inaugurar Sitges i n’ha dirigit dues seqüeles; títols en anglès (Darkness, Frágiles, Muse...). Aquest any ha tornat a Sitges per presentar El televisor, remake d’un episodi de la sèrie clàssica Historias para no dormir, i ha inaugurat el festival amb Venus , film produït per Álex de la Iglesia i protagonitzat per Ester Expósito, Ángela Cremonte, Magüi Mira i Fernando Valdivieso. Ahir es va estrenar als cinemes.

Existiria com a cineasta si no fos pel Festival de Sitges?
Difícilment. Tot el que has viscut és el que et fa ser el que ets. Tot allò relacionat amb el cinema és un dels grans impulsos que he tingut.
Que un dels festivals més grans del món se celebri a Catalunya és estrany o té lògica?
No és estrany, però tampoc té una explicació lògica. Els festivals fantàstics més grans del món sempre se celebren en llocs completament insospitats: Gérardmer, en un poblet d’unes muntanyes al nord de França; Austin, a Texas... Al final jo crec que no són els llocs, sinó les persones, que mouen aquests festivals, i les que tenen la força, la creativitat i la passió són a tot arreu, el lloc no importa.
Què representa Álex de la Iglesa per a la vostra generació de cineastes?
És el detonant. Érem una generació una mica atemorida, la generació del VHS, que vam créixer veient de tot: Bergman, Kieslowski, terror italià de zombis... Volíem fer allò que havíem vist, cinema de gènere: acció, terror... I no ens atrevíem, pensàvem que no es podia fer a Espanya. I surt un paio de Bilbao que fa una pel·lícula que es diu El día de la bestia [1995], que era absolutament de gènere, sense cap mena de vergonya, i va arrasar a les taquilles de tot el país. Va demostrar que es podia fer, i vam pensar: “Podem fer-ho, fem-ho!” Va obrir la porta, és el responsable de tot el que va passar després.
A ‘[REC]’ ja era important l’edifici i aquí encara més. Per què són importants els edificis en el seu cinema?
No ho sé. M’ho pregunto, també. De vegades són les històries que demanen que l’edifici sigui tan important. Cada història té una raó perquè l’edifici sigui important. A Venus és molt important, fins i tot dona nom a la pel·lícula.
Ha citat l’edifici ‘Dakota’ com a referent. El va impactar al seu moment?
És una de les grans inspiracions per fer Venus; aquesta sí, conscient. És a tocar de Central Park, a Nova York, va ser l’escenari del rodatge de La llavor del diable. Ja abans hi havia hagut antecedents policials en aquest edifici, relacionats amb la bruixeria, sospites d’activitats satanistes... I just davant és on van assassinar John Lennon. És un edifici carregat de llegendes i mitologia que va inspirar aquest edifici Venus, també carregat de... No direm de què!
Lovecraft també ha estat una inspiració?
Sí, jugo amb aquest tipus d’horror còsmic, i el conte Els somnis a la casa de la bruixa parla d’una casa en què els somnis són molt importants, i també ho són en aquesta pel·lícula, obren escletxes en altres mons per les quals es colen coses.
Quin va ser el procés de creació d’aquesta història?
El procés de crear una història sempre és molt vague, no és gaire clar. Jo rebo la proposta d’Álex de la Iglesia de fer una pel·lícula de terror amb total llibertat i en aquell moment no tenia cap idea concreta. Va deixar anar “l’horror còsmic m’encanta”, i a partir d’aquí el procés de creació és molt difús. Em venen imatges que vaig agafant i van configurant la història. Una de les primeres que van venir és una gogó ballant en una gran discoteca. També tenia la idea d’algú que fuig d’una cosa i s’amaga en un lloc creient que estarà segur, i acaba sent molt pitjor d’allò de què fuig. Fusionant tot això amb Lovecraft i altres coses, acaba sortint Venus.
Hi ha una reivindicació de la cultura de polígon...
La idea era aquesta, barrejar la pel·lícula sobrenatural, de terror còsmic, amb una cosa molt de barri, propera, realista. M’agrada molt com aquests dos mons s’impregnen un a l’altre.
‘Venus’ és una història d’empoderament de dones, però alhora també de dones malvades. No és contradictori?
Sí, hi ha el clixé de la noia que fuig d’un poder malvat que emana dels homes; l’empoderament ve de prendre el poder davant d’uns homes que són terribles. Però ens agradava la idea de pervertir-ho: hi ha una dona que s’empodera, però és plena d’ombres també, d’egoisme. I s’acaba empoderant respecte a un altre poder que també és femení. El gran enemic no són els homes, sinó unes altres dones. Tot el motor de la pel·lícula són dones, fins i tot les presències sobrenaturals són femenines. Hi ha homes que creuen controlar-ho tot i marcar el camí d’aquesta història, però no ho aconseguiran mai.
La pel·lícula té un punt d’humor negre que ja era present en altres films seus. Per què?
L’humor d’aquesta pel·lícula jo el compararia amb el de [REC], que en té molt, pot ser molt divertida. Venus té també aquest tipus d’humor que és orgànic, no és afegit artificialment. Forma part dels personatges i de l’univers d’aquesta pel·lícula, que és cañí, de l’Espanya profunda.
Diria que la por i l’humor són fronterers? De la mateixa manera que un país té diferents fronteres, el terror també, i en té una amb la comèdia?
Podria ser. L’horror no ha d’anar necessàriament associat a l’humor. Pot passar, però he fet pel·lícules en què no hi té cabuda, com Musa. Hi ha una cosa que em resulta molt interessant: la reacció dels espectadors. El públic celebra l’horror extrem rient i aplaudint. Això és interessant d’analitzar. És una celebració. Quan se’ns dona allò que hem anat a buscar, quan ens sentim satisfets perquè se’ns estimula una emoció de manera intensa, encara que sigui la por, ens alegrem i aplaudim, perquè ens estan estimulant. És quasi sexual, volem que ens estimulin i el cinema ho fa.
Com explica el fenomen de ‘[REC]’, ara que han passat 15 anys i en parla en el documental ‘[REC] Terror sin pausa’?
És difícil d’explicar que una pel·lícula quasi experimental, que era “provem a veure què en surt”, es convertís en un fenomen de culte internacional. Encara estem meravellats del que va passar. Era una aposta per un llenguatge nou que en aquells moments no tenia gaires referents. Ara ja és com un gènere. Teníem referents molt clars: Holocausto caníbal, Sucedió cerca de tu casa, El proyecto de la bruja de Blair... Però és sobretot la televisió el que més ens va motivar, el poder de la telerealitat. Succeïen coses reals i hi havia programes de televisió que ho estaven explicant, seguint la policia pel carrer... És molt impactant, succeeix alguna cosa i ho estàs gravant i emetent en directe. Volíem evolucionar respecte a pel·lícules com El proyecto de la bruja de Blair, que estaven basades en el found footage, cintes que han trobat i les han editat. Volíem passar del que es troba gravat al directe, al que passa en el mateix moment. El teu ull és la càmera que està gravant en aquest moment. Era una manera de posar-te a tu com a espectador dins d’aquell edifici i fer-te partícip del que hi passa. La clau era fer-ho real. No tens capacitat d’anticipar, tot passa molt ràpid. Estàs perdut, i això era meravellós.
Com ha estat la col·laboració amb Álex de la Iglesia, que ha fet de productor?
Ens ha deixat molta llibertat. No aportava idees, però no perquè no en tingués, sinó perquè no volia. El seu objectiu era que fes la pel·lícula que jo volia fer. En el càsting, tot li semblava perfecte. Era un suport moral que era allà i em resolia qualsevol dubte.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.