Cultura

La via de Carrasco i Formiguera

L’historiador Lluís Duran analitza en un llibre l’acció i el pensament d’un dels polítics més singulars del segle passat

El prestigi de Carrasco i Formiguera anava molt més enllà d’unes sigles de partit

El 30 de setembre del 1930 representants dels principals partits republicans espanyols es van reunir a Sant Sebastià amb l’objectiu de traçar un full de ruta per enderrocar la monarquia. En la trobada es va pactar el govern provisional i les primeres mesures del nou règim republicà; però bona part del debat es va centrar en “el problema referent a Catalunya, el que més dificultats podia oferir per arribar a un acord unànime”, tal com es llegia a la nota de premsa que es va difondre l’endemà.

La reunió va tenir un protagonista destacat, el català Manuel Carrasco i Formiguera. El polític, que hi anava en representació d’Acció Catalana, va voler “fixar la doctrina de l’autodeterminació”; la qual cosa va provocar la incomoditat dels delegats espanyols, poc avesats a un interlocutor que els parlava de tu a tu, amb un rigor jurídic notable i gran claredat.

La vida i la tràgica mort de Carrasco i Formiguera, afusellat pels feixistes el 9 d’abril del 1938, han estat objecte d’alguns llibres de Josep Benet i Hilari Raguer; però mancava un assaig que analitzés a fons el seu pensament i la seva acció, tan singulars com incompresos a la seva època. L’historiador Lluís Duran (Barcelona, 1960), doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en la història del catalanisme, va assumir el repte i ha dedicat 10 anys de recerca a reconstruir la petja del polític demòcrata cristià. El resultat és un llibre monumental publicat per Viena Edicions.

Carrasco i Formiguera no només va ser el principal protagonista del Pacte de Sant Sebastià, sinó també el plenipotenciari designat per Macià, com a president de la República Catalana, per negociar amb el govern provisional de la República Espanyola; i, molt probablement, la persona que va fixar les bases de l’acord que se segellaria dos dies després al Palau de la Generalitat. Un paper ben sorprenent si tenim en compte que el seu partit, Acció Catalana, s’havia estavellat en les eleccions del 12 d’abril. En realitat, es tractava d’una prova evident que el prestigi de Carrasco anava molt més enllà d’unes sigles, fossin les d’Acció Catalana o, a partir del 1932, les d’Unió Democràtica de Catalunya. De fet, un dels trets que van caracteritzar-lo és la capacitat per traçar la seva pròpia via; una via en què era possible ser catòlic i republicà alhora, defensar la llei de congregacions religioses i la integritat de l’Estatut de Núria, tot i que acabés aïllat per la resta de republicans catalans.

En el llibre també es dedica una atenció especial a les relacions que va establir amb Euskadi i amb el Partit Nacionalista Basc. No es tractava, tal com afirma Duran, d’una “basquitis avant-la-lettre”, habitual en l’independentisme de finals del segle passat; sinó d’una “inspiració en diferents plans, com a referent per aplicar idees polítiques a Catalunya, per referendar intuïcions i per establir ponts”. Carrasco serà una persona admirada a Euskadi, fins al punt que serà allà on rebrà l’homenatge més multitudinari.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.