Cultura

Mirador

Escobar i la gana de Carpanta

El llibre ‘Carpanta’ ens mostra com, sota una capa de candidesa, la seva obra era crítica contra el sistema

Josep Escobar (Barcelona, 1908- 1994) és una peça clau per construir un relat del que han estat el còmic, l’humor gràfic i els dibuixos animats a Catalunya. Va tocar totes les tecles amb sort diferent, no pel seu talent, sinó per circumstàncies externes.

Abans de la guerra espanyola va ser un dels autors de l’humor punyent de L’Esquella de la Torratxa, motiu pel qual va ser expedientat durant el franquisme. També va tenir un paper cabdal en la història de l’animació espanyola amb la producció catalana Érase una vez (1950), que va ser projectada fa molt poques setmanes a la seu barcelonina de la Filmoteca de Catalunya després que hagi estat restaurada. Dirigida per Alexandre Cirici Pellicer, Escobar va ser el responsable de l’animació. L’obra estava inspirada en el conte de La Ventafocs i va tenir la mala sort de coincidir en el temps amb la producció de Walt Disney basada en el mateix relat. La companyia americana va aconseguir que la producció catalana no pogués utilitzar el nom de La Cenicienta; aquest fet, sumat a la lògica diferència de qualitat tècnica, no pas artística, va condicionar l’èxit del film.

Aquesta circumstància no va frenar la capacitat de crear d’Escobar, que també va ser l’inventor d’un projector de cinema casolà: Cine Skop. Aquí, Escobar també va estar de pega, l’arribada del Super 8 a les llars va deixar obsolet el seu invent.

En el camp de la historieta les coses li van anar més bé; això no obstant, no li va evitar nous entrebancs. Escobar va ser un dels integrants del grup de grans autors de Bruguera format per Cifré, Conti, Peñarroya i Eugeni Giner que es van rebel·lar contra la situació de treball i contractual de Bruguera i van crear la revista Tío Vivo. en la línia d’un humor similar al de Bruguera però més adult. Davant aquesta competència, diu la llegenda urbana que els responsables de Bruguera van posar a la taula un taló en blanc perquè tornessin a la casa mare. També es van quedar amb la capçalera i van infantilitzar el seu contingut.

A Bruguera va crear moltes sèries, com ara Petra, criada para todo, Toby, Don Óptimo i moltes altres. Però els personatges més populars van ser la parella de bessons trapelles Zipi i Zape i el mort de gana Carpanta, que ha quedat inserit en el llenguatge popular amb la dita: “Passes més fam que en Carpanta.”

Carpanta ha pres ara un nou protagonisme amb la publicació antològica Carpanta, que porta com a subtítol El icono del tebeo que retrató toda una época (Penguin Random House en el seu segell Bruguera Clásicos). El pretext de l’obra és la creació ara fa 75 anys del personatge.

Una creació que va néixer en plena època de postguerra, en què la fam va ser, juntament amb la manca de llibertat, el llegat més gran del cop d’estat del general Franco.

Carpanta és una d’aquelles creacions que sorprèn que no fossin prohibides. El missatge era prou clar: el poble passava fam. Carpanta no era només un personatge singular sinó una representació metafòrica d’uns temps de penúria, de necessitats no cobertes. Carpanta ni tan sols vivia de relloguer com feien moltes famílies de postguerra, sinó que la seva llar es trobava sota un pont, fins i tot quan, arribats els anys seixanta, els dels desarrollismo, ens recordava que sempre hi ha algú que passa gana.

El llibre conté textos de l’especialista Jordi Canyissà, que ha triat pàgines originals de la família del dibuixant que en els darrers anys treballa perquè el llegat del seu parent continuï sent conegut i gaudit. I en certs moments, paladejat, com és el cas d’un vermut comercialitzat amb la imatge i el nom de Carpanta. Aquesta penetració en àmbits del menjar i el beure s’ha constatat al llarg del temps amb la significativa quantitat de cases de menjar amb el nom del personatge.

El llibre Carpanta reprodueix historietes des de la primera aventura, titulada 13 en la mesa, publicada a la revista Pulgarcito, l’any 1947, fins a historietes dels anys 80. Aquest recorregut cronològic permet veure l’evolució gràfica del personatge.

El llibre també inclou un conjunt d’il·lustracions i una selecció de portades de Super Carpanta, la capçalera pròpia que va tenir l’afamat personatge.

A més dels textos de Jordi Canyissà, l’obra Carpanta inclou un escrit del dibuixant valencià Paco Roca, que en la novel·la gràfica El invierno del dibujante va construir un relat basat en la vida dels autors de l’edat d’or de l’editorial Bruguera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.