Tres infanteses
‘El pequeño Nicolás’, estrenat a Canes, adapta el còmic francès i explica la història dels seus creadors
“És una pel·lícula que parla de tres infanteses, la de Nicolás i les dels seus creadors”, diu el director
“En primer lloc, aquesta pel·lícula és una oda a la infantesa.” El cineasta francès Benjamin Massoubre descriu així El pequeño Nicolás. Las mejores aventuras se viven con amigos , estrenada divendres passat als nostres cinemes. Parteix del còmic clàssic creat el 1956 per René Goscinny i Jean-Jacques Sempé, però va molt més enllà d’una simple adaptació: combina les historietes de Nicolás, un nen trapella de 7 o 8 anys que viu als afores de París, amb una part de documental animat sobre Goscinny, també conegut com a guionista original d’Astèrix i Obèlix, i el dibuixant Sempé.
Benjamin Massoubre explica en una entrevista per Zoom a El Punt Avui: “La pel·lícula narra la història de Nicolás, però també parla de per què aquests dos creadors decideixen tornar a ser nens, d’alguna manera, i crear aquest personatge i les seves històries. Tots dos pensen que els van robar la infantesa. Sempé va tenir un padrastre que va abusar d’ell i Goscinny va perdre una gran part de la seva família en l’Holocaust. És una pel·lícula que parla de tres infanteses, la de Nicolás i les dels seus creadors.”
El film està imbuït d’una comicitat i d’un esperit optimista. “El subtítol original francès, «Què esperem per ser feliços?», parla molt de la resiliència i de l’optimisme de l’obra d’aquests dos creadors, de l’energia que transmetien –explica el director–. Quan Goscinny estava ja molt malalt, encara trobava una part poètica a tot. La pel·lícula és molt positiva. Segur que hi té a veure també que la vam fer just després de la pandèmia.”
El projecte va néixer el 2014: “En principi, havia de ser un documental amb imatges d’arxiu de la vida dels creadors, juntament amb dibuixos d’El petit Nicolas, però ens limitava des del punt de vista narratiu i vam optar per aquest format de biopic, en què expliquem les històries de Nicolás barrejades amb les vides dels seus creadors.” Benjamin Massoubre subratlla: “Sempre ens hem volgut mantenir aferrats als dibuixos de Sempé i, alhora, respectar les paraules de Goscinny.” Per això han creat un documental en què “Goscinny explica històries a partir de frases seves d’arxiu, literals, connectades amb imatges animades d’ell”.
Per a adults i nens
El film pren “el punt de vista d’un adult que explica la història a un nen de vuit o nou anys”. “Aquest format permetia tractar temes difícils que es toquen en la pel·lícula de manera més fàcil que en un documental pur.” El punt de vista narratiu facilita que la pel·lícula sigui per a tots els públics: “Des del principi, volíem fer una pel·lícula familiar, perquè pensem que és part de l’ADN dels còmics originals, que són per a tots els públics –comenta Massoubre–. La gran força de l’obra de Goscinny i Sempé és que és extremadament accessible i fa somriure tant un nen com un adult. No volíem fer una pel·lícula de nens ficant-hi de manera maldestra temes difícils, ni a l’inrevés, una pel·lícula per a adults amb escenes per a nens mal encaixades.”
La pel·lícula, codirigida per Amandine Fredon, ha tingut la col·laboració directa de Jean-Jaques Sempé, que va morir el passat agost, uns mesos després de l’estrena en el Festival de Canes, fora de competició, i de guanyar el premi al millor film del Festival d’Animació d’Annency. “Ens va ajudar moltíssim a organitzar la forma de traslladar l’animació –diu el director–. Volíem reproduir l’estil d’animació amb les tècniques digitals d’avui en dia i ell no havia obert un ordinador en tota la seva vida; utilitzava la ploma amb la tinta i les aquarel·les. Volíem traslladar al format digital aquesta part orgànica que tenia en crear la seva obra, i va quedar molt content del resultat.” Anne Goscinny, filla de René Goscinny, que va morir el 1977 amb 51 anys, també ha participat com a coguionista de la pel·lícula i signa els diàlegs i l’adaptació. Massoubre subratlla que “es va involucrar molt” en la pel·lícula: “Vam escriure el guió junts i ens va permetre accedir al seu pare: entrar al seu despatx, veure la seva màquina d’escriure i tots els textos que hi havia escrit, fins i tot amb anotacions escrites a mà... També conserva tots els dissenys originals, i ens va mostrar la correspondència que van mantenir durant anys Goscinny i Sempé, i una carta a la seva exdona en què explicava la darrera trobada dels dos, en un sopar en un restaurant, que ens va ajudar a trobar l’ànima de la pel·lícula.”
