Cinema

Hirokazu Koreeda

Director de cinema

“El món és una escala de grisos amb molts matisos”

El sentiment de falta d’afecte és molt fort en la nostra societat, hi ha molta gent que se sent així

La família és el tema recurrent del cinema d’Hirokazu Kore-eda (Tòquio, 1962), guanyador de la Palma d’Or de Canes per Un asunto de familia i director d’unes quantes pel·lícules més guardonades en grans festivals: Nadie sabe, Still walking, La nostra germana petita, De tal palo, tal astilla... Amb Broker , que va guanyar el premi al millor actor del passat Festival de Canes (per a Song Kang-ho), torna al tema de la família, els vincles paternals, l’abandonament i l’adopció. Vam tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo en el Festival de Sant Sebastià.

Els protagonistes de ‘Broker’ són lladres que venen nens, però l’espectador s’hi identifica. Per què ho planteja així?
No és només en la delinqüència: el món no s’ha de mirar només en blanc i negre, el món és una escala de grisos amb molts matisos. Aquí tenim dos vehicles que al principi sembla que segueixen línies paral·leles, el dels delinqüents, que podríem dir que és negre, i el dels policies, que seria blanc. Però, a mesura que avança el viatge, les línies es van acostant més, ja no és blanc i negre, sinó que tot és gris, i al final fins i tot pot fer la sensació que els policies són d’un gris més fosc que el gris clar dels delinqüents. No conec la situació en altres països, però al Japó la delinqüència es considera responsabilitat única del delinqüent, no es tenen en compte les circumstàncies que han portat la gent a delinquir. Hi ha una falta de comprensió de la societat cap a tots els factors que poden portar una persona a la delinqüència, i el rebuig a aquesta manera de pensar és el que d’alguna manera apareix en la meva pel·lícula.
Torna a parlar de la família. Què té que li interessa?
Per dir-ho d’alguna manera, la família, tant la que té llaços de sang com la que es construeix d’altres maneres, és un recipient, i vull posar en escena el que hi passa a dins. Tenint en compte això, el punt de vista sempre és diferent. A Un asunto de familia tenia una sèrie de persones que tenien com a llaç d’unió el delicte, però per altra banda tens el sentiment paternofilial d’un pare que vol deixar algun llegat al seu fill, però l’únic que li pot oferir és ensenyar-li a robar. En aquest cas he fet un treball d’investigació sobre els orfes, sobre els pares que abandonen els seus fills. Vaig anar a Corea del Sud, vaig visitar un orfenat i vaig parlar amb molts orfes. La majoria tenien un trauma perquè consideraven que, per culpa seva, la seva mare havia tingut una vida infeliç, ningú els agraïa el fet d’haver nascut. Vaig construir el film a partir d’aquestes persones amb el nexe d’unió que ningú s’alegra del fet que estiguin en aquest món i ningú els ha dit mai “gràcies per haver nascut”. Aquest sentiment de falta d’afecte és molt fort en la nostra societat, hi ha molta gent que se sent així. I jo crec que la societat hauria d’evolucionar, els ha de prestar més atenció.
Per què li interessa el tema de l’abandonament?
Quan el 2018 em van donar la Palma d’Or a Canes, Cate Blanchett [presidenta del jurat] va dir que el meu cinema parla de la gent invisible. Això ja és al meu cinema des de bastant abans, des que vaig fer Nadie sabe [2004], que ja des del títol parla de gent en qui ningú es fixa. M’agradaria que les meves pel·lícules tinguessin la força perquè aquests personatges que semblen invisibles, com si fossin simplement part del paisatge, els comencéssim a mirar d’una altra manera. No sé si ho he aconseguit, però el cinema ha de servir per a això, per dirigir la nostra atenció cap a coses que normalment no ens cridarien l’atenció.
També parla de les mares que abandonen els nens. S’ha documentat sobre això?
És bastant més difícil, perquè, en general, aquestes mares que abandonen els seus fills volen l’anonimat. Directament només vaig parlar amb una, quan estava allà investigant va venir a deixar el nen. Vaig parlar mitja hora amb ella, però mai més va voler parlar amb mi. Normalment no deixen el nen amb el seu nom veritable, perquè no s’investigui. Sí que vaig parlar amb els responsables d’aquestes bústies de nadons i amb les persones de l’orfenat, sobre les circumstàncies de les mares que hi van a deixar els nens.
Treu els personatges de l’escenari al qual ens té acostumat, els interiors de les cases, per portar-los a la carretera. Tenia ganes de mirar cap al gènere de les ‘road-movies’?
Efectivament, la idea era que, a través d’aquest viatge, convivint tots dins el vehicle, d’alguna manera es creen uns vincles semblants als familiars. Una vegada acabat aquest viatge, en el seu record, els personatges queden amb la idea que aquesta és la meva família.
És la segona vegada que roda a l’estranger, després de ‘La verdad’ (2019), amb Juliette Binoche, Catherine Deneuve i Ethan Hawke. Què el va motivar en aquesta ocasió?
Han estat casos més o menys semblants. En el cas de La verdad, Juliette Binoche feia temps que em deia que volia rodar amb mi i va moure les coses perquè la pel·lícula tirés endavant. Pel que fa a aquest projecte, l’any 2009 ja havia fet una pel·lícula amb l’actriu coreana Bae Doona, que interpreta la policia, i vam quedar que un dia havíem de tornar a treballar junts. D’altra banda hi ha Song Kang-ho, el protagonista, que era un gran fan de les meves pel·lícules. Sempre ens vèiem en els festivals internacionals i volíem que féssim alguna cosa junts. L’altre protagonista masculí també volia treballar amb mi, i van començar a moure les coses. En general, quan et trobes en festivals de cinema, es diuen aquestes coses, però després ningú mou els projectes. En aquest cas ells hi van tenir molt interès i gràcies a ells ha tirat endavant el projecte a Corea del Sud.
És difícil rodar en un altre país i amb un altre idioma?
El traductor és imprescindible, sempre el vaig tenir al meu costat. El que passa a Corea del Sud és que el sistema de filmar és molt semblant al nord-americà. Tens establert el nombre màxim d’hores de treball a la setmana, 52, i pràcticament treballes dos dies i el tercer descanses. És un sistema molt còmode, tot i que el director sempre està enfeinat. Em feien enveja els actors. Al Japó, quan comences a filmar pràcticament no descanses fins que acabes la pel·lícula. Va ser molt poc estressant per a mi, rodar allà.
Què en pensa, d’aquestes ‘bústies de nadons’, llocs en esglésies on s’abandonen nounats?
Tant al Japó com a Corea del Sud, que és on existeix aquest sistema, les opinions estan dividides: hi ha gent que pensa que incentiven la deixadesa de les mares, i hi ha qui opina que és un sistema que salva vides, dels nadons i fins i tot de les mares. Hi ha gent, com la dona policia d’aquesta pel·lícula, que pensa que per fer això seria millor avortar. Les opinions són molt diverses, i justament per això vaig pensar que hi podia haver una trama interessant per a una pel·lícula.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona