Llibres

Gemma Ventura Farré

Escriptora

“El món més interessant que hi ha és l’interior”

La imaginació és molt important, és la qualitat més important dels humans

Gemma Ventura Farré (Vendrell, 1990) ha debutat en novel·la amb La llei de l’hivern (Destino), darrer premi Josep Pla. Una obra intimista, amb pinzellades carregades d’imaginació i una veu molt sòlida, propera, espontània i treballadament senzilla. L’obra comença amb la protagonista vetllant el seu avi. I el cabdell de la memòria rodola amb total llibertat.

Què havia escrit, abans?
Sempre havia volgut escriure, però soc mestra de primària i era molt difícil. He tingut alguns miracles a la vida, com entrevistar Josep Maria Espinàs per a la revista Què Llegeixes. Es va crear un vincle molt bonic: quedàvem cada mes, li donava textos perquè me’ls comentés i ell a mi! Com si fóssim iguals... [riu] Sempre li estaré agraïda: em va donar la confiança que em faltava per escriure.
I un cop va tenir confiança?
Després vaig fer un taller d’escriptura amb l’Eva Piquer, a la revista Catorze, i em va proposar de publicar el primer text que vaig escriure. Vaig pensar que s’havia equivocat de persona... Però no. Ara fa set anys que treballo a Catorze, fent entrevistes i textos. Un altre miracle que agraeixo molt.
Aquesta novel·la la va inspirar la mort del seu avi?
Escrivim per impactes. Jo no volia fer un retrat de la meva vida, això no m’interessa gens, més aviat volia que la imaginació campés sola. Tampoc vaig fer un guió per estructurar l’obra. Però quan ho he llegit he vist que tot ve de mi, del que he vist, del que he viscut, del que he imaginat...
La mort de l’avi és real o no?
Vaig estar a soles amb els cadàvers dels meus dos avis, amb diferència de temps. Això és cert. I em va impactar i per això surt al llibre, però no són ells. Sí que faig un homenatge a les arrels i a les persones que ens fan ser com som.
Toca temes com ara que no acceptem el que ens imposen...
Hi mostro la mena d’asfíxia que a mi em suposa tenir la vida apamada, haver de seguir els passos establerts. M’agrada l’imprevist i per això dedico aquest llibre a l’atzar, que és tan generós. Sempre confio que hi ha coses bones –i dolentes– que han d’arribar.
Té un estil narratiu orgànic: descripcions amb bon gust pel detall, onomatopeies, diàlegs interns, reflexions... I tot funciona bé. Com ho va fer?
M’agrada molt la sensualitat de les paraules, per mi és com si tinguessin cos i pell. L’estil m’ha sortit d’una manera natural. A mi m’agrada la claredat, la senzillesa. Aboco els esforços a evitar cap complicació als lectors.
Sovint és un monòleg interior.
El món més interessant que hi ha és l’interior. Per això és en primera persona, amb moltes reflexions i preguntes, però cap resposta. Parlo de l’interior, però no només del meu, també de l’interior dels altres.
I ara, què? Després d’un debut amb premi, el segon títol costa.
No ho sé. El que m’agrada és el present i notar el gust de les coses. I el que m’ha passat és tan excepcional que ho vull gaudir. La meva atenció plena és en el que està passant, que és molt bonic i generós. I ja veurem què vindrà... A la novel·la, una de les idees és que cada moment és únic i irrepetible.
Doncs la felicito per la coherència. I per la imaginació.
La imaginació és molt important, és la qualitat més important dels humans. Et permet inventar altres maneres de viure, de fer les coses, t’allunya de seguir les instruccions per viure.
La part final de la novel·la la va escriure a Escòcia, oi?
Hi vaig estar dos mesos, sola, envoltada d’ovelles i vaques, infiltrada entre els pèl-rojos [riu]. La distància física que tenia amb Catalunya també va ser mental. Ser en un lloc on no et coneix ningú, ni tu coneixes ningú, per mi és com despullar-me de la identitat, jugo a ser una altra. Ho faig cada any, marxar a alguna banda, sense fer cas del mòbil; em netejo de les foteses quotidianes, que encara es fan més petites.
Fa l’efecte que el paisatge escocès la va inspirar...
El poble de la novel·la, amb la gran muntanya i la boira, és el d’Escòcia. I els personatges tarats que hi poso, també. Amb ells he volgut mostrar el que patim. Un personatge es provoca la insatisfacció perquè quan té tot el que vol, s’ho nega; un altre va tot el dia cridant “No tinc temps, demà ho faré!”, l’estrès que ens envolta; un altre s’ha emmanillat i ha tirat les claus i en culpa els altres, i hem de ser responsables dels nostres actes.
Però no tot són alertes...
També he volgut posar una mica d’esperança, amb els nens. M’agrada molt la innocència d’un nen de tres anys, quan encara té la mirada nova, no té un relat sobre les coses i riu amb ingenuïtat. Em fascina i, amb 32 anys, ho intento mantenir.
La portada, amb dos arbres units per les arrels, té un sentit ben especial, em penso...
Vaig veure en un reportatge un bosc en què els arbres s’ajuden els uns als altres a través d’una xarxa d’arrels subterrània. Nosaltres som iguals. Puc estar sola i lluny, però sento que estic connectada amb un munt de gent. Per això sempre dic que, per mi, la soledat no existeix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

dit o fet per dones

La pedra seca com una resistència

Música

In-Somni obre demà a Besalú, amb Bigott, una nova edició itinerant

besalú
música

El vidrerenc Àlex Pérez presentarà ‘Tot el que som’ al Festival Espurnes de Llagostera

vidreres
música

Sven Väth encapçalarà el cartell del festival electrònic Delirium

cassà de la selva
Cultura

Ivan Ivanji, escriptor serbi i supervivent d’Auschwitz

ART

El paper pioner d’Espais, en una exposició a Girona

Girona
Cultura

Personatges de tres obres de Guimerà a la façana de la Casa Mural del Vendrell

El Vendrell
figueres

Dibuixos del Dalí adolescent per commemorar els 120 anys del seu naixement

FIGUERES
lletres

Núria Cadenes, Jordi Masó i Maria Mercè Roca, finalistes del Llibreter

barcelona