Palma d’Or a la dissecció implacable d’una parella

Quan Jane Fonda va aparèixer a l’escenari per entregar la Palma d’Or va comentar que el primer cop que va ser al Festival de Canes, fa molt de temps, cap film dirigit per una dona participava en la secció oficial i que, de fet, aleshores existien molt poques cineastes. Afortunadament, hi va afegir l’actriu, les coses han canviat. Fins aquell moment, però, cap pel·lícula d’una dona –entre les que hi competien– havia estat premiada. Les paraules de Fonda, tanmateix, anunciaven que el premi gros de Canes tindria una signatura femenina. Així és: la guanyadora de la Palma d’Or de la 76a edició del festival és Anatomia d’una caiguda, amb la qual la francesa Justine Triet fa una dissecció implacable d’una parella durant el judici a una dona (Sandra Hüller) acusada d’haver assassinat el seu marit, que va caure des d’una finestra. Anatomie d’une chute és una pel·lícula sòlida i consistent. La seva elecció és raonable.

També ho són uns quants premis més. Tanmateix, el jurat presidit per Ruben Östlund, que no destaca precisament per la seva subtilesa, ha sigut gasiu amb el cinema més poètic. És lamentable que una pel·lícula tan meravellosa com La chimera, de la italiana Alice Rohrwacher, hagi estat bandejada. Això mentre que és possible considerar que Aki Kaurismaki mereixia un guardó més important que el premi del jurat per Les fulles mortes, en què el cineasta finès desplega la seva malenconiosa vena poètica amb una bella història d’amor entre dues ànimes solitàries. També és discutible que figuri Le passion de Didion-Bouffon en un palmarès que ha descartat dos altres grans cineastes italians, Nanni Moretti i Marco Bellocchio, però de manera particular que ho faci amb el premi a la millor direcció per a Tran Anh Hung, que hi exhibeix el seu preciosisme embafador mostrant l’elaboració d’uns plats refinats per part d’un cuiner i una cuinera que s’adonen de la profunditat del seu amor just abans que intervingui la fatalitat. Un altre premi qüestionable és el concedit al guionista Yuji Sakamota per Monster, de Hirokazu Koreeda: resulta confusa la successió de diversos punts de vista fins revelar els fets amagats en la història d’un adolescent que se sent exclòs per la seva diferència.

El públic assistent va tenir l’ocasió d’aplaudir Quentin Tarantino i, encara més, Roger Corman, un mite del cinema independent nord-americà, quan van fer-se presents per lliurar el prestigiós Grand Prix a La zona d’interès, amb la qual Jonathan Glazer (inspirant-se parcialment en la novel·la homònima del recentment desaparegut Martin Amis) aborda de manera conceptual, i amb un formalisme esteticista que provoca dubtes, l’infern dels camps d’extermini nazis reconstruint allò que passava just al costat: la vida “paradisíaca” de la família de Rüdolf Hoss, primer comandant d’Auschwitz.

Just i celebrat va ser el premi al gran actor japonès Yôji Yakusho per interpretar a Perfect Days un home al qual Wim Wenders segueix en la seva quotidianitat per Tòquio. Descartada Sandra Hüller, també la protagonista femenina de La zona d’interès, perquè l’organització no permet que un film acumuli més d’un gran premi, Merve Dizdar va ser reconeguda com a millor actriu per Les herbes seques, d’un altre cineasta poeta, el turc Nurgi Bielge Ceylan, profund i contemplatiu.