Cultura

Crítica

música

La pregunta sense resposta

Fa força temps que s’escriu i es reflexiona en el món de la crítica musical sobre les conseqüències, en el món de “la clàssica”, d’estar plenament immersos dins d’això que algú ha batejat com a món-mercat. La cosa no ve d’ara sinó que ve de lluny, i només ens cal pensar com Calderón de la Barca ja va escriure El gran mercado del mundo (Ca 1635). Aquestes conseqüències són les que van obrir les portes a la reflexió al cronista després del meravellós espectacle ofert per la mezzosoprano Joyce DiDonato (Kansas, 1969) i Il Pomo d’Oro sota la direcció de Maxim Emelyanychiev (Dzeržinsk, 1988), aquest passat dimarts al Palau de la Música Catalana. I escrivim espectacle amb totes les de la llei perquè en ell es comptava amb una direcció d’escena (Marie Lambert-Le Bihan) i un disseny de llums (John Torres) que es van posar al servei d’un eclèctic programa compost per una gran varietat i diversitat de peces musicals que anaven des del primer barroc de Francesco Cavalli o Marco Uccellini fins a The unaswered question de Charles Ives. Totes elles escollides a partir d’una acció i posicionament de l’artista a favor i en defensa de la natura enmig d’una profunda crisi mediambiental prou coneguda de tots. Amb la participació inclosa dels cors més joves de l’Orfeó Català, el resultat va corroborar el gran nivell de prestació musical d’una excel·lent mezzosoprano que cal comptar entre les primeres espases del món de les veus dels nostres dies i d’una formació orquestral que, de nou, ha corroborat el seu estratosfèric nivell. Ara bé, no és menys cert que la suma de tot plegat va aproximar-se a una visió tan pura com massa naïf i, per tant, allunyada de la necessitat, assenyalada per prestigiosos colapsòlegs, d’assumir com el creixement de l’actual sistema neoliberal no veu en la natura res més que un recurs més per augmentar els beneficis, base de la supervivència del sistema. Ras i curt: el creixement és i suposa una problema estructural del capitalisme vigent i al davant d’això l’artista, en aquest cas DiDonato, s’ha decidit per convertir el seu nou espectacle en una denúncia simpàtica i dolça on no hi falta l’entrega d’unes llavors per poder plantar a la torreta de casa nostra. La pregunta, com portava el títol de l’obra que obria el concert, roman sense resposta. Si la resposta, a la pregunta del problema mediambiental del nostre sistema socioeconòmic és optimista o pessimista molt em sembla que cau en qüestions massa personals. La pregunta sense resposta.

Joyce DiDonato i Il Pomo d’Oro
Palau de la Música, 6 de juny


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

TOT RECORDANT

Joan Triadú, un soldat de la cultura catalana

Festival de sant sebastià

Víctor Erice, llegenda del cinema a desgrat seu

sant sebastià
Residència literària

Inspiració per als escriptors

pALAMÓS
música

La Franz Schubert Filharmonia obre la gira que la durà al Carnegie Hall

EL VENDRELL
Mirador

La bellesa és un estímul o una distracció?

girona

El concert participatiu omple i emociona l’Auditori

girona
CULTURA

Mor als 91 anys el gran sardanista Josep Vilabrú, “Escalenc exemplar”

Vida normal al Palau

barcelona

Retorn als orígens del Saló Sant Jordi

barcelona