El sublim i la violència

Islandès format com a cineasta a Dinamarca, on s’ha establert, Hlynur Pálmason ha furgat en el passat del seu país com a colònia danesa per realitzar Godland, el seu tercer llargmetratge, que arriba després de Winter brothers i Un blanc, blanc dia, que ja exhibeixen una capacitat per enquadrar amb precisió i un sentit esplèndid de la fotografia. Amb Godland, però, Hlynur Pálmason ha fet un gran salt. És una pel·lícula immensa que parteix de les primeres fotografies realitzades (o, en tot cas, conservades) a les costes d’Islàndia. Datades a finals del segle XIX, inspiren el format quadrat 1:33 de la pel·lícula i l’ambientació temporal d’un relat protagonitzat per un pastor protestant danès enviat a un lloc d’Islàndia per seguir-hi la construcció d’una església.

La primera part, corresponent al viatge, transcorre en paisatges filmats tan prodigiosament que fan visible el sublim (allò terriblement bell que ens sobrepassa) com potser fa temps que el cinema no ho feia. Un cop s’arriba a la destinació, la construcció de l’església pot fer recordar aquells films de l’Oest de John Ford (sobretot, ball inclòs, amb My darling Clementine) en què es vol crear una comunitat, que sempre és fràgil. Això mentre el colonialisme, disfressat com a civilització, imposa una violència: la tensió entre els islandesos i els danesos es fa palpable. A la vegada, el pastor experimenta un conflicte entre els deures espirituals i el desig que sent per una noia, el pare de la qual ho observa amb recel. Apareix la intolerància i amb aquesta uns interiors que remeten al cinema de Carl Theodor Dreyer. Però no hi ha un pur mimetisme: tot allò que inspira du a crear noves imatges tan belles com colpidores.