Art

Daniel Giralt-Miracle

Crític d'art i gestor cultural

“Som porucs i no som un estat”

Cal donar més veu als artistes, que no la tenen perquè són uns pàries econòmicament i socialment
La meva proposta sempre ha sigut potenciar la cultura catalana per fer-la universal, sense prejudicis
No tenim prou força econòmica ni estructural per fer les coses grosses. I Madrid arrabassa. Ho tenim tot en contra

El lloc per fer l’entrevista no podia ser cap altre que l’edifici on el seu pare, Ricard Giralt Miracle –“El meu amic, el meu company, el meu confident i l’interlocutor de tot el que hi ha entre el cel i la terra”–, va tenir la impremta Filograf, a l’avinguda de la Riera de Cassoles. Aquí és on Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944), sent un marrec, va aprendre a estimar l’art i els artistes, un amor que al llarg de 60 anys ha propagat fent de professor, crític i gestor cultural. Condensar tot el que ha viscut, tres vides en una com a mínim, en un llibre de poc més de 300 pàgines, Guspires de memòria (Edicions 62), era impossible. Però els moments centrals hi són, com a primer cap del Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat, com a director del Macba, com a comissari de l’Any Gaudí… i com a gran intèrpret i divulgador de la creació d’avantguarda en els il·lusionants inicis de l’Avui. I, és clar, com a amic, company, confident i interlocutor dels artistes.

Ha dit tot el que volia dir?
Quasi. Aquest llibre neix d’una segregació espontània durant la pandèmia. El dia 30 d’agost tinc un ictus i s’acaba la tinta. Queden coses per dir i, si tinc forces, faré un segon volum.
És fidel a la seva elegància i diplomàcia, però s’hi escolen confessions punyents.
Quan un està abatut i veu el món amb certa distància, té llibertat per expressar-se. D’entrada, però, era un treball privat, sense pensar que es publicaria. Després va resultar que als editors el que els agradava eren aquests toquets de sal, oli i vinagre que hi vam afegir després. D’aquí venen les bufetades que ja he rebut...
Ha rebut bufetades?
“D’això no en parles bé”, “Aquest pintor no hi és”, “T’has oblidat d’aquell altre...” Ni que fes l’enciclopèdia Espasa hi sortiria tot!
Vostè ha defensat aquí i arreu la cultura catalana sense aquest defecte tan nostre de sentir-nos poca cosa.
El mestre de la internacionalització de la meva ment es diu André Ricard. Al seu costat vaig aprendre a anar pel món quan vam proposar el congrés de disseny industrial Icsid a Eivissa, el 1971. Vaig veure que els de fora ens admiraven. I vaig sentir un clec mental.
El cas és que ha hagut de despatxar amb l’‘statu quo’ polític i econòmic i l’imagino sempre intentant convèncer-los. Tantes aspiracions de país lliure que tenim, i molt poquets s’han adonat que la cultura ja ens la dona, la independència, que és la que ens fa un país únic.
He parlat sempre com si això fos un fet real. I com que jo el que els proposava sempre era potenciar la cultura catalana per fer-la universal, sense prejudicis, començaven a veure que no som tan petitets com sembla. Perquè això és un complex d’inferioritat, no és la nostra realitat artística.
Penso en aquell Jordi Pujol que li deia “Jo soc de paisatges”.
Per tradició, el president havia nascut entre pintura figurativa. Però jo li donava els arguments de la contemporaneïtat i ell, que era molt intel·ligent, ho entenia i ho venia. Ens vam fer amics.
Vostè es declara tan pujolista com maragallista.
Jo no em declaro res. No soc home de partit, de carnet. Sempre he votat i seguiré votant. Però això del partidisme no és la meva manera de veure-ho. Jo soc d’una visió global.
Els polítics, en general, el que volen és que els riguis les gràcies.
Una cosa essencial és saber qui mana i no penjar-te medalles davant seu.
Un polític de Convergència li va demanar si podia imprimir les paperetes de l’1 d’Octubre aquí on som ara.
No diré mai el nom, però va saber que podríem ser còmplices del silenci, que podríem fer-ho d’amagat i que estàvem en aquell carro. Però ni que ho hagués volgut podia fer-ho, perquè la maquinària no funcionava.
Quan deia que ja li han arribat ecos de gent que està molesta, suposo que algunes deuen provenir dels cercles del Macba. No és el museu que s’havia imaginat, ni vostè ni molta altra gent. Un Macba que realment fos propulsor de l’art català.
No, les bufetades del Macba encara no han arribat. El MNAC ho ha fet bé. I si ara s’expandeix als pavellons de la Fira del 1929, podem fer el Louvre o el Prado que necessita Catalunya.
“Calvari” és la paraula que usa per definir l’entorn de treball dels directors del Macba.
Quan tens tres propietaris no saps a qui has d’escoltar. Hi ha hagut directors que han patit molt. Jo he patit. Alguns s’han enfrontat amb idees fortes i han hagut de ser expulsats. O els han acabat expulsant per una anècdota banal.
A vostè la guitza la hi va fer la Fundació Macba.
No diré qui. La Fundació Macba té un gran mèrit. L’empenta d’en Rodés i els seus companys venent la idea, buscant terrenys, buscant arquitectes..., és el detonant del museu. Però la gestió d’una fundació que és propietària de les obres que diposita en el museu..., això no és construir un museu nacional.
Aquest llibre pot ser un far que guiï la gent que vingui darrere amb ambició de millorar el nostre sistema artístic.
És el millor elogi que puc rebre. Pot avisar per no cometre més errors. Cal donar més veu als artistes, que no la tenen perquè són uns pàries econòmicament i socialment, si és que no són vedets. Cal escoltar més les dones artistes, perquè són minoria en els museus. Cal donar a l’art un altre caràcter no sacre i divinitzat, que pugui ser participat a les escoles, als gimnasos..., és a dir, l’art que formi part de la vida. Estem vivint un moment esclatant de la civilització, un big-bang cultural en dic, i d’això en sortirà una transformació molt grossa.
Què passa a Barcelona que sempre s’acaba quedant enrere pel que fa als grans esdeveniments de l’art? Aquest crit li surt quan parla del projecte fallit de Christo d’empaquetar el monument a Colom.
A vegades són coses burocràtiques i també que som porucs. No és fins als Jocs Olímpics que recuperem l’energia que havien imaginat els nostres mestres. Va ser gloriós, aquell període olímpic, urbanísticament i amb obra pública encarregada a grans artistes. I no l’hem tornat a viure. Som gasius, de via estreta, i ens costa molt fer una cosa en què hi hagi un pas endavant. Gaudí va ser extraordinàriament valent, perquè aquells que li van encarregar la Sagrada Família eren uns tradicionalistes absolutament carques. En canvi, ara s’han atrevit a utilitzar les últimes tecnologies aeronàutiques per fer les torres. La Sagrada Família ha anat endavant perquè són avançats el patronat i els arquitectes. Amb la columna de Colom, uns arquitectes van informar que si es posaven veles el vent podia fer trontollar una torre de poca base. Ara hem vist que ho han fet al pont Neuf de París i ens lamentem de no haver-ho fet a Barcelona. Som així.
Una de les exposicions de què està més satisfet: ‘Barcelona-París-Nova York’. Operació de recuperació d’artistes distanciats físicament i emocionalment del país. Però li va costar perquè no volien ser associats amb el govern de Pujol.
Tot els feia tuf de franquisme, aquí. El Muntadas va ser el més difícil. Fins que li vaig deixar clar que jo soc un independent, jo no estic al servei de cap partit, jo defenso les arts i els artistes, i res més. Aquesta exposició per mi va representar l’inici del que volia fer, internacionalitzar les arts catalanes anant i venint, portant i tornant. Trampejant la misèria pressupostària de la Generalitat. Vam aconseguir molt, però teníem poders limitats. I molts interventors i molta paperassa. Per donar-li 100.000 pessetes al Mariscal per una obra d’un concurs em va costar tres anys, i els va cobrar la seva exdona, que és la que ho havia firmat!
Però si va haver de comprar un focus per a l’Amat amb diners de la teva butxaca!
No sé si això va ser un error meu, perquè no estava en el pressupost inicial. L’Amat ho considerava essencial. I jo creia que tenia raó. L’única manera era tornar a fer papers perquè al cap de tres mesos poguéssim obtenir el focus o em diguessin que no. Li ho vaig preguntar a l’Amèlia [la seva esposa] i em va dir: “Posem-hi els estalvis.”
També ha topat sovint amb la ignorància. Quan es mor Antoni Clavé, la consellera Mieras li diu “I aquest, qui és?”.
Ella era dermatòloga, de qualitat. Vam anar junts a l’enterrament, a França, i ho va fer tot molt bé. Quan vam entrar a l’església, em vaig posar valent i vaig dir: “Bon dia, vinc amb la ministra de Cultura de Catalunya.” Endavant. Ens vam asseure a primera fila. Llavors em sembla que van posar una bandera catalana sobre el taüt.
Algú pot realment ser nomenat conseller de Cultura si no sap qui és Clavé?
Els tècnics de medicina han de saber medicina. Els tècnics d’arquitectura han de saber arquitectura. Per això em van nomenar a mi a Arts Plàstiques. I jo havia d’informar el govern de la grandesa de la figura de Clavé. Els consellers han de saber explicar-se i tirar endavant els projectes. N’hi ha dos que admiro històricament: Joaquim Nadal i Montserrat Tura.
Qui li deia “el noi espavilat”?
Ah, sí, Dalí. Li vaig caure bé. Em vaig deixar anar i vaig ser còmplice seu quan va fer el xou de la tortuga al carrer Tuset. Quan va acabar, em mira i em diu: “I ara què fem?” “Per favor, fem el Dalí arcangèlic, el diví, el suprem!” Per mi era, si no un profeta, un previsor intuïtiu.
Al llibre parla molt del seu trist final. Revela que la famosa foto del Dalí entubat la va fer el seu germà Pau!
Aquesta foto s’universalitza com de Robert Descharnes. Li va fer prometre al meu germà que mai diria que la va fer ell.
Explica com el seu entorn intentava aprofitar-se’n.
Poques persones van estimar humanament Dalí. Un, l’Antoni Pitxot. L’he vist agafar-li les mans, donar-li coratge a l’esquena, dir-li paraules afectuoses. I l’altra persona que el cuidava, que estava al seu costat, era la Montse Aguer. Tothom veia Dalí com l’avida dollars. I això és culpa seva, però no ho hem d’exagerar. Dalí també era molt tendre, molt romàntic i molt de la terra.
Creu que ell volia que el seu hereu fos l’Estat espanyol?
La seva vida de bohèmia, de no pagar impostos, de diners en negre, d’obres amagades en magatzems de Suïssa i de Nova York... Aquest desmanec no el podia solucionar la Generalitat. Vaig anar a una comissió i vam negociar el repartiment de quadres, però va acabar sent aquesta matemàtica que explico al llibre: per cada obra que anava a Figueres, dues anaven al Reina Sofía. Però en una peça, el Maniquí de Barcelona, m’hi vaig posar ferm perquè no se la quedés Madrid, i me’n vaig sortir.
Qui li deia “Hola, francomasón”?
Coderch. Però també vam acabar sent amics. Li feia visites amb el Santos Torroella. Jo havia escrit a l’Avui un article de pàgina parlant d’ell. “No lo he visto.” Quan ens vam acomiadar, vaig veure un paper que sobresortia en una safata. Era l’Avui. Per la meva condició de protestant i de defensor de los rojos, perquè la Generalitat era de “los rojos”, em va fotre l’etiqueta de francomasón. Ningú més m’ho ha dit. Però és clar que ell va veure com a un germà seu el mataven a punta de pistola les forces revolucionàries. No ho va superar mai.
Un protestant que va capitanejar l’Any Gaudí i que li va organitzar una exposició al Vaticà.
Vaig manifestar al cardenal que evidentment no negaria mai la catolicitat de Gaudí. També li ho vaig dir al president Pujol. Era catòlic, però per mi Gaudí era molt més gran. Era un científic, era un tècnic, era un visionari de futur.
El volen fer sant.
Aquesta és l’estratègia perquè la Sagrada Família es transformi en un Lourdes. Per mi ja ho és, un sant.
Durant l’Any Gaudí, es va plantar la llavor del que acabaria sent un fenomen mundial.
Fins llavors, Gaudí era un personatge oblidat, i els seus edificis, bruts i impenetrables.
No el preocupa la sobreexplotació actual? Sembla que, més enllà de Gaudí, a Barcelona tampoc hi hagi res més.
És perillós el camí, sí. Hem passat de girar l’esquena a Gaudí a posar-lo com a pantalla de la imatge de Barcelona. I hi ha qui se n’aprofita més. Però Barcelona també necessita que l’activin. L’estructura industrial ja no hi és, les botigues no són el que eren. Barcelona necessita el turisme. Som víctimes del turisme. A Berlín li passa el mateix, a Nova York li passa el mateix, a Londres, a París…
Qui li deia “Mengi una mica més!”?
El president Tarradellas. Anava als dinars que feia un dia a la setmana amb uns amics. “Vostè i jo hem de parlar més”, em va dir el primer cop. Em feia servir d’informador del que passava a l’exterior, què deien els funcionaris, què passava al carrer… Vaig fer l’exposició Quatre escultors del 99, que eren amics seus, i el Fontbona se’n riu perquè diu que a la inauguració li tocava l’armilla, al president. No ho recordo, no m’hauria atrevit a fer-ho, però es veia que hi havia confiança. En un dels dinars va defensar una part del Fraga Iribarne, i jo vaig contradir-lo. I és el dia que em va dir això de “Giralt, mengi!” Tenia raó, tota la vida he menjat com un pollet.
Parlant d’espies. Qui li va dir, quan treballava a La Pedrera, “Sé que vostè és bona persona, sigui conscient que té el telèfon punxat.”
Encara no sé qui era. Una bona persona, atrevida, perquè aquella línia estava intervinguda. Em va alertar. I ja no vaig poder parlar més ni amb les meves nòvies, ni amb els polítics, ni amb els galeristes. A partir d’aquell moment, muts i a la gàbia amb aquell telèfon. Vaig aprendre a parlar una mica menys, que jo soc molt xerrameca.
Sap quines són les dues persones que més menciona al llibre? Empatades, per cert.
Pujol?
No.
Maragall?
Sí. I l’altra? Pista: és artista.
Alfaro?
No, Tàpies.
Ah, sí, és clar. És que és el més gran. És tan gran que ocupa tot l’espai possible, de galeries, de museus, de reconeixements. Ocupa tant que esclafa. Però la potència de l’obra de Tàpies ningú de la seva generació l’ha pogut superar. I mira que n’hi ha, de bons. Però una cosa és ser genial i l’altra, ser bon artista.
Què és del que està més orgullós?
De l’Any Gaudí i de la Primavera Fotogràfica, que incomprensiblement s’estronca i neix PhotoEspaña a Madrid, que ho arramba tot.
Això de Madrid ens passa sempre. La fira Arco també va néixer a Barcelona.
I aquí hi havia els Premis FAD d’Arquitectura i neixen els Premios Nacionales. I aquí hi havia les fires de mostres i inclús s’emporten el director, el Francesc Sanuy, per fer les seves fires a Madrid. Pregunta: És Barcelona que no té prou força per fer més grans els seus tinglados? O és Madrid que els arrabassa a Barcelona? Responc: No tenim prou força econòmica ni estructural per fer les coses grosses. No som un estat. Si fóssim un estat tindríem una economia d’estat i unes possibilitats d’estat. I no tenim ningú que ens ajudi. Ho tenim tot en contra. Però som tossuts. Lluitem per la nostra cultura. Cultura amb K, com els alemanys.
I com l’Altaió.
L’Altaió em supera [riu]. I em respecta que sigui vicepresident de la Fundació Joan Brossa per l’amistat filial amb el Joan. El títol que més m’agrada no és la Creu de Sant Jordi, no és la Medalla d’Or al Mèrit Cultural... És ser marmessor de Joan Brossa. Quin honor.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Lluc publica l’EP ‘Totes les veus ara són ecos’, des del Baix Montseny

sta maria de palautordera
MÚSICA

Palau 100: De Viena a Rufus Wainwright

BARCELONA
LLETRES

Col·loqui internacional sobre l’espai trobadoresc i les dones, a Barcelona

barcelona
TEATRE

El Teatre Romea recrea l’humor cínic de Thomas Bernhard

BARCELONA
audiovisual

Ferran Cera substitueix Jordi B. Oliva com a president de la federació PROA

barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

Cap Butaca Buida ja ha venut la meitat de les 60.457 entrades del 16 de març

BARCELONA
art

L’exposició col·lectiva ‘Ecofeminisme 2024’ s’inaugura avui a Vilablareix

vilablareix
Cultura

Una mostra denuncia el maltractament d’animals

Tarragona
Literatura

Girona i Berga commemoren els 50 anys de la mort d’Aurora Bertrana

Girona