Altres

CULTURA

El mestratge de Joan B. Culla

Se’n va un dels historiadors i professors universitaris més rellevants i apreciats de les últimes dècades a Catalunya

A les seves memòries, publicades fa justament quatre anys, Joan B. Culla, que ha mort als 71 anys, reconeixia que “veure món i saber història han estat, segurament, les dues grans passions de la meva vida”. La segona passió se li va desvetllar ben aviat. Quan tenia deu anys, va descobrir al llom de la novel·la Ben-Hur que el seu autor, Lewis Wallace, era historiador. Aquella paraula li resultava nova, però allò que definia el va captivar des del primer instant; i, pocs mesos després, va “anunciar solemnement als meus pares que de gran volia ser historiador”. Aquella passió es va anar nodrint a partir d’un munt de lectures, algunes de les quals gestades en un espai en el que, segons confessava, va passar-hi els millors anys de la seva joventut: la Casa de l’Ardiaca, la seu de l’Arxiu Històric de Barcelona; una font inesgotable de publicacions periòdiques. De fet, al jove Culla li encantava llegir diaris i, quan va acabar els estudis secundaris, va dubtar entre les carreres d’història i periodisme. Finalment, es va decidir per la primera, que va començar la tardor del 1970; però la seva trajectòria personal es va moure sempre entre la història i el periodisme.

Culla també era un professor brillant, vinculat des dels 25 anys a les facultats de Comunicació i de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (la UAB). Era, a més a més, un professor vocacional que convertia cada classe en una lliçó magistral gràcies als seus sòlids coneixements i la seva oratòria brillant. Segons havia explicat un munt de vegades, un professor havia de ser un bon actor: “El teu repte és captar l’atenció que hi ha a la sala. Quan ho aconseguia, i veia una aula plena de gent i en silenci, tenia una injecció d’autoestima i pensava: avui ho he aconseguit”. La passió per la docència va mantenir-la fins el darrer instant. El maig passat es va acomiadar de les aules amb una lliçó magistral sobre una altra de les seves grans passions, Israel, amb La qüestió de Palestina a l’ONU: el paper de les dues superpotències (1946-1948). Aquell dia, confessava que durant els darrers mesos no havia pogut donar classes per problemes de salut i ho havia “enyorat tant que fins i tot, més d’una nit he somiat que en donava”.

Sense deixar les aules, també va donar el salt a la pantalla. Un dels primers programes de televisió l’hi va proposar Sergi Schaaff a TVE i es deia Memòria Popular. Però el que el va convertir en una cara coneguda va ser Segle XX, que va dirigir entre el 1991 i 2013. Des de les columnes dels diaris (l’Avui, “El País” o l’“Ara”) o les tertúlies televisives i radiofòniques va fer aflorar el seu estil irònic, sòlidament documentat i exposat sense agror. Malgrat les ofertes, no va arribar mai a implicar-se en la política de partits. Als seus diaris, Vicenç Villatoro explica que Miquel Roca veia a Pilar Rahola i Joan B. Culla amb un veritable potencial polític. Però el segon es va resistir a fer el salt a la política. De fet, va ser també aquesta voluntat per mantenir la independència la que el va portar a deslligar-se d’”El País” poc després de la publicació d’un article titulat “Rojos separatistas”, que va aparèixer dos dies després del referèndum sobre la independència. El següent article ja no li van voler publicar.

En tot cas, aquest vessant més públic era indestriable de la seva formació com a historiador i la vocació com a politòleg. Culla va fer la primera tesina sobre el grup de L’Opinió, un dels puntals d’ERC; i, més endavant, va dedicar la tesi doctoral a “El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923)” (Curial, 1986), una aportació bàsica per trencar estereotipis i entendre un moviment que va arrelar amb força entre els obrers catalans. A partir d’aleshores, la seva producció bibliogràfica ha estat notable, en bona part centrada en el sistema de partits català, amb llibres dedicats a Esquerra Republicana (La Campana 2013), la dreta espanyola a Catalunya (La Campana, 2009) o a Convergència (Pòrtic, 2001, en aquest cas, com a coordinador). De fet, aquesta era una de les seves grans passions, l’evolució del sistema de partits català. En una entrevista publicada fa quatre anys a La República reconeixia que havia assistit a la pràctica totalitat dels congressos dels partits. El resultat d’aquesta dedicació va ser un llibre, “El tsunami” (Pòrtic, 2017), en el que explicava “com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible”.

Fa més d’un any li van diagnosticar un càncer; i els darrers mesos va passar un veritable calvari. Fa pocs mesos, quan el seu estat de salut havia empitjorat de forma significativa, el país va tenir l’oportunitat de retre-li l’homenatge que es mereixia. Ara que ens ha deixat ens quedarà el consol de rellegir la seva obra i aprendre del seu mestratge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Cultura

Marcel·lí Güixens, membre històric i excap de colla dels Nens del Vendrell

Crítica

El rei va despullat

música

Lluc publica l’EP ‘Totes les veus ara són ecos’, des del Baix Montseny

sta maria de palautordera
MÚSICA

Palau 100: De Viena a Rufus Wainwright

BARCELONA
LLETRES

Col·loqui internacional sobre l’espai trobadoresc i les dones, a Barcelona

barcelona
TEATRE

El Teatre Romea recrea l’humor cínic de Thomas Bernhard

BARCELONA
audiovisual

Ferran Cera substitueix Jordi B. Oliva com a president de la federació PROA

barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

Cap Butaca Buida ja ha venut la meitat de les 60.457 entrades del 16 de març

BARCELONA
art

L’exposició col·lectiva ‘Ecofeminisme 2024’ s’inaugura avui a Vilablareix

vilablareix