Relats plens de referències culturals
Un dels grans valors de la novel·la gràfica és que des del seu món es pot accedir a altres universos
Rodolphe i Oriol ens porten a l’artístic i esotèric París del 1900 en clau de fulletó vuitcentista
Ángel de la Calle també viatja a París, però a l’època de l’exili d’intel·lectuals llatinoamericans
Així defineix la seva obra el dibuixant català Oriol (Terrassa, 1983), autor, amb el guionista francès Rodolphe, d’El oro del tiempo (Norma Editorial): “Es tracta d’una novel·la gràfica que pretén fer un viatge pel París del 1900.” I Oriol tria per a aquest recorregut un vehicle visual molt adequat: el pintor Toulouse-Lautrec, que, a banda de ser un dels nombrosos personatges que apareixen en l’obra, inspira gràficament les vinyetes, en les quals també podem trobar Oscar Wilde, Sarah Bernhardt i Marcel Proust.
La pintura marca molt el treball d’Oriol, que en aquest viatge a París pensa en el que van fer Santiago Rusiñol i Ramon Casas plegats i també té al cap i al cor influències com ara les de Joaquim Mir i Fortuny. Les visites al MNAC amb el seu pare van marcar la seva vocació pel dibuix i el color. També hi apareix una estança, un dormitori que recorda una imatge similar que va pintar Van Gogh.
I com a referències més properes, El oro del tiempo ret homenatge als còmics Les set boles de cristall, d’Hergé, una de les aventures de Tintín, i a La Marca Amarilla, una aventura de Blake i Mortimer, personatges creats per E.P. Jacobs
Però a banda de les referències plàstiques, El oro del tiempo ens porta a un moment en què no només a París, sinó a tot Europa, va renéixer un gust pel món antic que portava, en molts casos, a l’espoli i al comerç il·lícit d’obres arqueològiques. També aquest moment frontissa entre el segle XIX i el XX es va caracteritzar per l’interès en les arts esotèriques, sobretot pel lucratiu negoci de parlar amb els morts. L’espiritisme va ser un altre corrent o moda de l’època.
Tot plegat està al servei de la recerca d’un mite mil·lenari: un document egipci en què es troben les claus de la vida eterna. Aquesta investigació la porta el protagonista de la història: Théo Lemoine, especialista a ficar-se en embolics.
Art i lluita política
De la belle époque, passem a un París també bohemi però amb ferides profundes en personatges que van haver de fugir de les dictadures llatinoamericanes. Parlem de Pintures de guerra (Garbuix Books), d’Ángel de la Calle (Molinillo de la Sierra, Salamanca, 1958, fortament arrelat a Astúries), novel·la gràfica en què acció política i art van de bracet, amb uns personatges reals que es capbussen en la ficció per fer més fidedigne el relat.
Diu De la Calle: “Ara vivim en un present continu, és la manera de no saber res del passat, que t’amaguin la teva història i les teves arrels. Aquesta ocultació és la manera més efectiva d’exercir el poder.” Per fer memòria de passatges de la història, molts dels quals tracten d’ocultar, De la Calle crea un personatge que s’anomena com ell, però que no és ell. Aquest Ángel de la Calle de ficció va a París a principis dels vuitanta, on han anat a parar molts artistes i intel·lectuals exiliats procedents de l’Amèrica Llatina a causa de les ferotges dictadures militars. Pintures de guerra parla d’artistes que deixen de creure que l’art canviarà el món i passen a tenir el convenciment que ha de ser la lluita armada la que lideri el canvi revolucionari.
Aquests artistes argentins, xilens, mexicans, brasilers que aconsegueixen sortir vius de les seves situacions polítiques van anar a parar a París. Com anys abans havien fet d’altres, esperen poder-hi desenvolupar el seu art. Però la seva circumstància de lluitadors antifeixistes farà que la seva bohèmia no tingui la poètica de les sales de ball que freqüentava Toulouse-Lautrec. A més, els Estats Units, que eren darrere de molts dels cops d’estat llatinoamericans, també han aconseguit desplaçar el punt d’irradiació artística internacional. Nova York és el punt de referència mundial del món de l’art. Els protagonistes són gent que es troba en el punt de mira, tant de certs cossos de la policia francesa com d’escamots secrets procedents del seu país d’origen. El fil de tots aquests personatges és la figura del fictici Ángel de la Calle, que representa que ha rebut una herència que li permet prendre’s un any sabàtic i anar a París a escriure un llibre sobre l’actriu Jean Seberg. L’edició actual té material inèdit i referents culturals a dojo.
La representació del cos en les autores de còmic
Marika Vila, a més d’haver representat com a autora de còmic una mirada sobre la dona poc habitual fins fa pocs anys, ha estat una estudiosa del còmic des de la perspectiva de gènere. La teva tesi doctoral, El cos okupat. Iconografies del cos com a espai de la transgressió masculina en el còmic, s’ha continuat desenvolupant en diferents suports i plantejaments, com l’exposició itinerant produïda per la Diputació de Barcelona, Cossos que parlen (actualment, al Museu d’Art de Cerdanyola), que també té aquest catàleg que funciona com a eina de reflexió de les tesis de la mostra. El llibre parla de com representen el cos femení les autores dibuixants, que en una part de la història del còmic ni tan sols signaven amb el seu nom, que quedava ocultat per una rúbrica masculina. El relat del llibre continua per una etapa en què l’empoderament de les autores creix fins a l’actual protagonisme de les dones en la novel·la gràfica.
