Art

Santos M. Mateos

Historiador de l’art

“Hi ha poc interès polític a restituir les obres d’art dels dipòsits franquistes”

L’historiador de l’art Santos M. Mateos ha fet una investigació sobre els primers casos de devolucions en època democràtica

Entre el 1990 i el 2010, el MNAC va tornar 19 pintures i escultures als seus legítims propietaris, la majoria hereus de republicans

Tots els museus haurien de fer una recerca interna per esbrinar l’origen d’aquestes peces

Les obres d’art salvades per la República que acabada la Guerra Civil espanyola no van recuperar els seus propietaris continuen sent un enorme forat negre. Parlem d’un fons ingent de peces que en molts casos havien pertangut a persones del bàndol dels perdedors (morts, exiliats o amagats per por a represàlies) i que els franquistes van dipositar en museus, esglésies i llocs d’allò més insospitats, on la gran majoria avui encara romanen. Però no totes. L’historiador de l’art Santos M. Mateos Rusillo (l’Hospitalet de Llobregat, 1971) ha posat la lupa d’estudi en un grup de 22 pintures i escultures que el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), l’organisme del règim que va tenir el control d’aquest conjunt de béns, va lliurar al Museu d’Art de Catalunya, l’actual MNAC, dinou de les quals van ser restituïdes ja en època democràtica.

Mateos, professor de la Universitat de Vic, ha publicat la recerca a la revista Locus Amoenus de la UAB. L’article que signa, “Que se entreguen a su legítimo propietario”. Restitución de obras de arte depositadas por el SDPAN en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, és una mina de dades inèdites o poc conegudes (o potser també no volgudament conegudes).

Diu que, segons consta en la documentació del propi museu, entre el 1939 i el 1958 l’SDPAN va dipositar al MNAC 146 obres, de les quals avui al Palau Nacional de Montjuïc dinou ja no hi són. Què els va passar?
Es van anar tornant als seus propietaris entre el 1990 i el 2010. A nivell català segur, i jo diria que a nivell estatal també, van ser les primeres devolucions en democràcia de l’art que durant la dictadura es va disseminar en institucions de tot tipus. I això és important remarcar-ho perquè certa premsa sol dir que la primera restitució a hereus va ser la dels quadres del navilier basc Ramon de la Sota, el 2022. I ara que és actualitat el cas de la reclamació dels descendents del que va ser l’últim alcalde republicà de Madrid, Pedro Rico, es comet de nou el mateix error. Hi ha uns precedents i poden ajudar a noves peticions que puguin sorgir.
Què tenen en comú aquestes 22 obres del seu estudi?
La major part van ser cedides pels artistes o els seus familiars per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937 i també n’hi ha algunes que van participar en concursos organitzats per la direcció general de Belles Arts a Barcelona el 1937 i el 1938. Quan es va desmuntar el pavelló de l’Exposició de París, el govern de la República ja tenia la seu a Barcelona i les obres –les que jo he investigat i moltíssimes més: segons un inventari, més de 300– van venir cap aquí, i aquí es van quedar a partir del 1939. No sempre es té prou present que el moviment d’obres, de milers i milers d’obres durant la guerra i després, va ser descomunal i que d’una part important se’n va perdre el rastre de la procedència. Evidentment, en el cas d’aquestes obres tan significades políticament a favor de la causa republicana, els franquistes no en tenien cap, d’interès, per investigar de qui eren.
Però tampoc les van destruir.
Hi havia dues realitats, si tu vols, paral·leles. L’alta jerarquia del règim, obcecada a reprimir els vençuts, i els tècnics de l’SDPAN, del museu i de la Junta de Museus, que no en van tenir cap, de conflicte ideològic, amb aquestes obres, ni tan sols amb les que eren d’artistes que van morir al front de guerra, Francisco Pérez Mateo i Emiliano Barral. Encara més: als anys quaranta, Teófilo Hernando, un reconegut republicà que va haver de fugir a França exiliat, va reclamar una obra que era seva feta per Barral i la hi van tornar sense problemes.
Com s’explica que fins al 1986 el museu no descobrís que guardava aquest conjunt de peces?
És fàcil d’entendre. Eren a les reserves, però no en unes reserves com les d’avui, en què tot està registrat. Una cosa és que els franquistes no les destruïssin i una altra, que hi donessin visibilitat. No tenien cap intenció que fos una cosa coneguda per ningú. Als anys vuitanta, quan la llavors directora del Museu d’Art Modern, Cristina Mendoza, les troba, immediatament es fa una exposició a la Virreina, abans de la gran exposició a Madrid del pavelló espanyol del 1937. Maria Aurèlia Capmany va ser la que va pressionar perquè s’ensenyessin primer a Barcelona.
Reprenem el fil de les primeres restitucions en època democràtica. No em consta que tinguessin un gran ressò mediàtic.
No he fet una recerca a fons a l’hemeroteca, però diria que en van tenir molt poc, de ressò, o en tot cas absolutament res a veure amb l’enorme repercussió que ha tingut ara el cas De la Sota. Era un tema que en aquell moment preocupava relativament, a nivell polític i social, però és que passava igual a nivell d’estudis. Fins fa poquíssims anys les vicissituds del patrimoni artístic després de la guerra era un camp d’investigació absolutament verge. Els historiadors estaven focalitzats en el que li va passar durant la guerra, fins que Arturo Colorado va ser pioner a obrir el procés de recerca del que li va passar després, quan va quedar en mans dels franquistes. Aquí, a Catalunya, aquesta feina la va iniciar la Maria de Lluc Serra.
Voldria que ens fes una pinzellada de les gestions que van fer els familiars per poder-se emportar les seves pertinences artístiques desades al MNAC. Comencem amb les de l’escultor Francisco Pérez Mateo (Barcelona, 1903 - Madrid, 1936). Trenca el cor, aquesta història.
Tot i ser molt jove, Pérez Mateo ja tenia una trajectòria artística rellevant quan va esclatar la guerra. Com hem dit, va morir al front, lluitant en la defensa de Madrid. No tenia descendència ni vídua i va ser el seu pare el que, a principi dels anys quaranta, va contactar amb els gestors franquistes per recuperar les obres que havia deixat per al pavelló espanyol del 1937, on a més Pérez Mateo va tenir una exposició monogràfica commemorativa pòstuma. El més trist és que quan al pare li van donar el vistiplau, no tenia diners per pagar el trasllat de les escultures de Barcelona a Madrid, que era on vivia, ni tampoc un local on poder-les guardar. Llavors va demanar a la Junta de Museus que les hi custodiés fins que la seva situació econòmica millorés i, el que també dèiem abans, Xavier de Salas, el secretari de l’entitat, no li va posar cap pega. Mai va poder aixecar el dipòsit. El MNAC encara les conserva, una la té exposada i l’altra és a les reserves. Una tercera escultura va viatjar a Madrid a la postguerra perquè en realitat procedia de l’antic Museo de Arte Moderno, i avui és al Reina Sofía. De fet, el museu conserva dues escultures més de Pérez Mateo, que no van passar per les mans de l’SDPAN però que també acabarien dipositades al Palau Nacional.
L’escultor Emiliano Barral (Sepúlveda, 1896 - Madrid, 1936).
Un altre artista molt compromès amb la República i, a més, involucrat en el salvament del patrimoni artístic espanyol. En una visita als fronts de Madrid amb uns corresponsals de guerra estrangers, va caure un obús i va quedar ferit de mort. Ell sí que tenia esposa i un fill, que es van exiliar a Cuba. El primer que va moure fitxa per recuperar les obres del pavelló del 1937, on Barral també va tenir una exposició d’homenatge, va ser el germà, a principi dels anys cinquanta. Segons la documentació, tot semblava ben encaminat, però al final, i no se sap per què, no les hi van tornar. Tres dècades després, ja en democràcia, ho intentarà un cosí, però li ho denegaran argüint que Barral tenia hereus directes. I sort que aquestes peticions no van tirar endavant, perquè no totes les obres, un total de tretze, eren propietat de l’artista. N’hi havia dues que eren de la família del president del govern de la República, Juan Negrín, que les va recuperar amb la intermediació del ministre de Cultura, Javier Solana, i de l’alcalde Pasqual Maragall. Aquesta és la primera restitució, insisteixo que jo diria que a tot l’Estat, d’obres dels dipòsits franquistes. Això succeïa el 1990. El fill de Barral encara hauria d’esperar onze anys més perquè li entreguessin les seves onze escultures. Temps després, en va donar cinc al Reina Sofía. Els Negrín continuen posseint les seves dues obres.
El pintor Timoteo Pérez Rubio (Oliva de la Frontera, Badajoz, 1896 - Rio de Janeiro, 1977).
Va ser subdirector del Museo de Arte Moderno de Madrid i també va ser president de la Junta Central del Tesoro Artístico Nacional espanyola. A les acaballes de la guerra, va acompanyar els tresors des del Prado fins a Ginebra, on es van exposar. De Ginebra se’n va anar directament a l’exili amb la seva dona, l’escriptora Rosa Chacel, i el seu fill. Donaven per perdudes les obres, tres, fins que van aparèixer als anys vuitanta al MNAC. Quan el fill les va reclamar, el 2004, va al·legar que el seu pare les havia cedit per al pavelló de la República, però d’això no n’hi ha cap evidència documental. En tot cas, el 2006 les hi van tornar i dues les va acabar venent a museus extremenys.
El pintor Miquel Viladrich (Torrelameu, 1887 - Buenos Aires, 1956).
No es va significar tant, però també va marxar a l’exili. Al museu barceloní hi van quedar varades dues pintures seves que havien participat en una mostra promoguda per la direcció general de Belles Arts el 1938. El MNAC les va transferir als hereus a mitjan anys noranta. És un cas interessant, perquè els familiars van recuperar una tercera peça que també era al museu però no en qualitat de dipòsit de l’SDPAN. Posteriorment, en van vendre dues a l’Ajuntament de Fraga.
I acabem amb un quadre del pintor Lluís Ferrant (Barcelona, 1806 - Madrid, 1868).
És un exemple de les moltíssimes equivocacions que hi va haver degut al trasbals de les obres d’art amunt i avall. Pertanyia al Museo de Arte Moderno de Madrid, que el 1929 el va dipositar al palau de Capitania General de Barcelona. El 1940, l’SDPAN se’l va trobar sense identificar i el va emmagatzemar al MNAC. Als anys seixanta, el museu barceloní ja es va adonar de l’error i el va tornar a enviar a Capitania, on avui roman per desig del seu titular, que és el Prado, el museu que va engolir les col·leccions del desaparegut Museo de Arte Moderno de Madrid.
Situem-nos ara al 2024. Hi ha voluntat política per entomar els retorns d’obres òrfenes que encara hi ha en tants museus catalans i espanyols?
Els governs de la Generalitat i de l’Estat, tot i haver promulgat lleis de memòria democràtica, tenen poc interès a procedir a aquestes restitucions, en el cas que això fos possible. En la majoria de casos, ningú les reclamarà perquè els hereus no saben ni que existeixen. Nets o besnets d’exiliats que no van tornar mai més, què han de saber? Vull dir amb això que la por a una sortida d’obres massiva és infundada.
Almenys a nivell d’estudis sí que la cosa sembla que ara va endavant. O no?
En som uns quants, els que estem fent investigacions per iniciativa pròpia. Però, mentrestant, hi ha institucions que custodien dipòsits franquistes que no volen, o no poden les que tenen pocs recursos, fer recerques internes per esbrinar l’origen d’aquestes obres. No pot ser que el 2024 es continuï mirant cap a un altre costat. No pot ser que un museu com el Museu d’Arqueologia de Catalunya tingui un conjunt de peces ingressades de forma irregular, tan rellevant com el Tresor de Tivissa, i que no hagi fet cap recerca interna; però la situació és encara pitjor, ja que quan algú extern l’ha fet no han volgut saber-ne res. És clar que no és fàcil saber de qui eren, també perquè en força casos ja van arribar a les mans de l’SDPAN sense cap informació de la seva procedència. Excepte dos casos als quals s’hauria de donar més valor del que s’hi dona, el Museu de Granollers i el Museu de Mataró, aquí a Catalunya tot encara està molt verd. Conec bé el cas de Mataró i és l’exemple que tothom hauria de seguir: de la mà de Francesc Miralpeix, primer fa una recerca interna i després una exposició, que és la màxima contribució a la difusió que pot fer un museu per poder ajudar algú a identificar alguna peça que era d’un familiar seu. Això és tenir realment sensibilitat per la memòria democràtica. El Prado va encarregar una investigació del seu dipòsit a Arturo Colorado i almenys de moment tot s’ha limitat a enviar un informe a la premsa. Però bé, d’altres no han fet ni això.
De política d’aparador sí que se’n fa, i molta, d’aquest tema.
Els polítics són especialistes a fer lleis, a dir, però quan toca fer, no fan. El cas de la família Rico és paradigmàtic: tot i aquests precedents que hem explicat i que es van produir en un moment en què no hi havia cap llei de memòria històrica, tenen aturat l’expedient de devolució perquè l’Abogacía del Estado s’ho està estudiant. Es vanten de fer una llei de memòria democràtica i són els primers a incomplir-la. De fet, legalment, tot el que té a veure amb les restitucions ha quedat en els llimbs. Quan surt un cas clar, arrufen el nas i tot són problemes. Tot i que és un cas que no té res a veure amb el franquisme, és el que ha passat també amb el quadre de Pissarro espoliat pels nazis del Museu Thyssen de Madrid. La justícia ha acabat donant la raó a l’Estat espanyol, d’acord, però és que ni tan sols es dignen a explicar les vicissituds de la procedència d’aquesta pintura a la sala on s’exposa. És d’escàndol que aquestes coses passin en un museu públic. Si tens una obra amb una història tan potent, tan il·lustrativa d’uns fets tan dramàtics, el museu no hauria de desaprofitar l’ocasió per explicar-la. Més enllà de la legalitat, els museus han d’actuar amb ètica.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

EQUIPAMENTS

Més de 110.000 persones participen en la Nit dels Museus

barcelona
Crítica

Manolo García, entre globus i exabruptes

FESTIVAL DE CANES

Paul Schrader i Richard Gere es retroben

CANES
Crítica

Concert kairològic

Festival de cinema

La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes

Canes
Quim Gibert
Ensenyant i autor del llibre “Allà d’allà”

“La llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos”

Banyoles
cultura

Vilassar de Dalt: aparador de la fotografia analògica fins al 18 de juny

Vilassar de Dalt
Cultura

Mor Gudrun Ure, actriu escocesa protagonista de la sèrie infantil ‘Super Gran’

Cultura

Mor la presentadora i actriu mexicana Verónica Toussaint