Llibres

dit o fet per dones

Sobre misteris i pèrdues

Amb ‘Marxarons’, després d’‘Eroica’, Cristina Masanés reafirma una veu literària essencial sobre l’experiència humana

Cristina Masanés Casaponsa (m’agrada esmentar el seu segon cognom perquè també era el de la meva mare) ensenyava filosofia a l’institut de Roses quan, aviat farà 30 anys, la vaig conèixer. Ho va propiciar el fet que ella formés part d’un col·lectiu en defensa de l’ensenyament de la filosofia al batxillerat com a resposta a la marginació de la matèria per part de la reforma educativa lligada a la Logse. Jo estava fent un reportatge sobre el tema i, per explicar-me els motius d’aquella acció de resistència, va acudir a una cita a l’antiga seu gironina d’El Punt al carrer Figuerola. Va expressar-se amb vivor i clarament: no només defensaven uns llocs de treball, cosa legítima, sinó la transmissió d’un saber associat al desenvolupament del pensament crític. Han passat, com he dit, 30 anys, durant els quals, i no és per res que no tingui conseqüències, la filosofia ha anat esdevenint residual en l’ensenyament. Després d’aquella trobada, a vegades coincidíem en actes culturals o a la 22, abans que, a propòsit dels 30 anys d’aquesta estimada llibreria gironina, comissariés l’exposició Llibres parlats. Aleshores, fa uns deu anys, havia deixat d’exercir la docència. No recordo que me n’hagi explicat mai els motius, però sí que podia intuir que l’apassionava ensenyar filosofia i m’imagino que hi va haver un moment en què va creure que era millor destinar la seva potència intel·lectual a altres feines que ja havien començat a ocupar-la.

El cas és que Cristina Masanés, manresana instal·lada en un poble empordanès, ha concebut projectes expositius, ha participat en cicles de conferències i, tenaçment, ha anat escrivint sobre temes culturals i de divulgació històrica per a diverses revistes. Llicenciada en filosofia per la UB, el fet d’haver estudiat un màster d’estudis de gènere, a la Universitat de València, pot relacionar-se amb els seus assajos biogràfics sobre dues dones que, amb un peu fora del camí traçat, han estat tan mitificades per l’imaginari masculí com víctimes d’aquest imaginari: Lídia de Cadaqués. Crònica d’un deliri (Quaderns Crema, 2001) i Germaine Gargallo: cos, pintura i error (Llibres del Segle, 2014). Llibres excel·lentment escrits, ben documentats i treballats, amb una mirada i un pensament que aporten una altra perspectiva a la transmesa precisament pel dominant imaginari masculí. Tanmateix, he de dir que per a mi la revelació incontestable, commovedora, de la bellesa i profunditat moral de l’escriptura de Masanés va arribar amb Eroica (L’Avenç, 2021), un dietari escrit en temps de confinament a causa de la covid-19 en què palpita un misteri irresoluble, aquell que té a veure amb un suïcidi, particularment colpidor si és el de la pròpia mare: “No va morir de malaltia, ni d’accident. Va morir de tristesa: una tristesa profunda, acumulada i ampla que no va aconseguir revocar. La mare es va arrencar el cordó de la vida quan acabava de fer 50 anys. Amb el suïcidi no perds una mare; ingresses en un estat nou, una marca de vida, una nova condició d’existència que mai no abandonaràs: ser filla d’una mare suïcida.” I una pregunta ineludible sense resposta: “En quin moment, definitiu, es deixa de confiar en aquest gran sí que suposa la vida?”

El títol Eroica és una invocació del sobrenom de la Tercera simfonia de Beethoven, que, com explica Masanés en el llibre, el compositor va crear salvant-se de la temptació del suïcidi un cop va saber que la seva pèrdua d’audició era irremissible: ho va fer amb una obra audaç i dissonant que trencava totes les convencions. A Eroica, l’autora recorda que, quan era una nena, alguns matins de diumenge el pare els posava la Pastoral, una altra simfonia de Beethoven, la número 6, que és “amable i connecta amb la infància i amb la natura i amb el delit del pare per la muntanya”. No hi diu gaire res més del pare, però és al centre del nou llibre de Cristina Masanés, publicat recentment també per L’Avenç, Marxarons, en què es fa present l’afició a l’alpinisme d’un home que, quan era nen, “va aprendre a parlar quan al país es perdia una guerra”. Dit això perquè el relat gira a l’entorn del fet que el pare de l’autora va perdre la facultat de parlar (de nou Masanés parla d’una pèrdua) a causa d’un vessament cerebral que va patir quan tenia 67 anys. Fins a la seva mort, tres anys després, van ser inútils tots els esforços per recuperar-la, tot i que a vegades hi havia indicis (síl·labes, balbucejos, mots inesperats primer en llengües “estrangeres” i després en la pròpia) pels quals aferrar-se a un bri d’esperança. A partir d’aquí, Marxarons (una paraula inventada pel pare de l’escriptora durant un temps crític en què devia continuar sentint-se un caminador) aborda un altre misteri amb la consciència que és irresoluble: la parla humana i, en relació, el llenguatge. No és per res que el subtítol del llibre, acordat a l’experiència com a alpinista d’aquell home que va perdre la parla, sigui: Viatge pels cims i les valls del llenguatge.

Un misteri que se singularitza: “El pacient, sense al·lèrgies conegudes, no mostrava cap alteració de les habilitats motores, auditives, sensorials i visuals. Ni una. On era el misteri? Què se’ns escapava? Mai no ho vàrem aclarir. I és que, de l’elaboració del pensament, no se’n diu mai res, és una zona fosca, un forat negre, un cim no conquerit.” Hi ha altres preguntes sense resposta: “On s’encallava? Entenia el significat de les paraules però era incapaç d’articular-ho? O el mur afàsic era tan compacte que li impedia fins i tot arribar a formular els conceptes? Perquè, es poden tenir idees sense paraules per expressar-les?” A banda que hi ha un moment en què arriba a qüestionar la idea aristotèlica que no hi pot haver pensament sense paraules que l’expressin, no troba respostes l’escriptora que ha estudiat (i ha ensenyat) filosofia. Tampoc en dona la ciència: “No hi hagué cap intent de resposta mèdica. Només un gran i estrepitós silenci científic. Mentre els savis callaven, nosaltres adquiríem la certesa que la construcció del significat és una regió cerebral encara ignota, un cercle polar inexplorat.”

M’agradaria explicar més coses de Marxarons, que, com Eroica, està escrit amb molta precisió, de manera que res no hi és sobrer i el llenguatge hi és tan essencial com ho poden ser les imatges d’un film de Dreyer, i amb una absència de sentimentalisme que precisament fa que pugui arribar una emoció vertadera. N’esbossaré algunes, com ara que, parlant d’experiències tan personals, és capaç de perfilar un temps històric: l’avi patern (el pare, doncs, del pare), que, com d’altres, va marxar del mas a ciutat perquè ja era difícil viure al camp i que, convertit en forner, no va haver d’anar al front durant la Guerra Civil perquè era un treballador essencial fent el pa dels soldats de la caserna de la ciutat. O allò que Cristina Masanés diu de la veu a propòsit del fet que, abans de morir i sense parla, va ser l’últim que va perdre el seu pare: “La veu passa per la màquina del cos: unes bosses pulmonars s’inflen, uns músculs respiratoris manxen, un diafragma es contrau i es relaxa, una laringe es desplaça amunt i avall, unes cordals vocals vibren, una faringe obre pas, uns ressonadors nasals amplifiquen... i els altres saben qui soc. Per això la veu té a veure amb la nostra veritat més profunda, amb la nostra essència més fonda. El pare havia perdut la parla, però encara no la veu, que el seguia unint al món.” Cristina Masanés continua ensenyant filosofia en la mesura que pensa sobre la misteriosa experiència dels humans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

EQUIPAMENTS

Més de 110.000 persones participen en la Nit dels Museus

barcelona
Crítica

Manolo García, entre globus i exabruptes

FESTIVAL DE CANES

Paul Schrader i Richard Gere es retroben

CANES
Crítica

Concert kairològic

Festival de cinema

La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes

Canes
Quim Gibert
Ensenyant i autor del llibre “Allà d’allà”

“La llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos”

Banyoles
cultura

Vilassar de Dalt: aparador de la fotografia analògica fins al 18 de juny

Vilassar de Dalt
Cultura

Mor Gudrun Ure, actriu escocesa protagonista de la sèrie infantil ‘Super Gran’

Cultura

Mor la presentadora i actriu mexicana Verónica Toussaint