Llibres

Laia Arañó Vega

Historiadora i autora del llibre “El camp dels catalans”

“El govern a l’exili va voler concentrar els refugiats catalans en un únic camp”

Ha reconstruït la història del camp de concentració d’Agde, en el qual es van aplegar molts refugiats catalans

El camp es va convertir en “una petita Catalunya fora de Catalunya”, en paraules del poeta Agustí Bartra

El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940)
Editorial: Afers
Any: 2024
Preu: 22 euros
La imatge que acostumem a tenir dels camps de concentració francesos és bastant homogènia. Però, en canvi, ens descriu el d’Agde com a singular. En quin sentit?
Per l’alta concentració d’homes d’origen català. Està format per tres camps, però en el tercer el govern català a l’exili o el que quedava d’ell es va fixar com a objectiu mantenir la identitat catalana. Van intentar que tots els catalans que estiguessin en camps es concentressin en un, que no estiguessin disgregats en diferents camps. I van triar que fos el d’Agde. Les autoritats franceses ho van permetre, perquè si no ho haguessin permès, per molta voluntat que el govern català hi hagués posat, això no s’hauria pogut produir. No sabem la xifra exacta, però en línies generals podríem estar parlant d’una xifra d’entre 8.000 i 10.000 homes.
En el llibre, però, explica que les autoritats locals es van posar en contra del camp.
En aquella època Agde tenia 10.000 habitants i amb la posada en marxa del camp va veure triplicada la població. És clar, l’alcalde d’un municipi petit, Joan Felix, que en aquell moment estava acostumat a fer lleis i tenir un poble petit, no sabia, per exemple, com aniria la gestió de l’aigua o d’altres necessitats bàsiques. En tot cas, el Ministeri de l’Interior francès havia triat Agde perquè estava ben comunicat amb els camps de concentració d’Argelers i Sant Cebrià. Van començar a expropiar terres i el van col·locar allà. La població no ho veia amb bons ulls. Primer perquè, com passa normalment amb els estrangers, la població autòctona s’ho mirava amb recel.
Tot i això, també va haver-hi mostres de solidaritat...
Sobretot a mesura que les setmanes passaven i la gent d’Agde havia de conviure amb el camp. Veien els refugiats tot passant amb cotxe, amb bicicleta o caminant a través del camp. Veien homes asseguts a terra, fumant, parlant entre ells, i veien que eren com ells. Hi ha una cita d’un intern que apareix al llibre que diu: “Som persones com vosaltres. Si us deixessin entrar al camp, veuríeu que som com vosaltres. I si ens deixéssiu sortir, veuríeu que tenim moltes més coses en comú que no pas diferents.” Les mostres de solidaritat es van produir ben aviat. A través dels filats els passaven aliments, tabac i segells, que en aquell moment eren molt importants per poder mantenir la correspondència amb casa seva.
Una de les coses que detalla són els esforços per mantenir la identitat catalana...
La idea que tenien a l’hora de concentrar el màxim de refugiats catalans en un camp era mantenir la llengua, la cultura... El poeta Agustí Bartra li deia en una carta a Carles Pi i Sunyer que allò era “una petita Catalunya fora de Catalunya”. El que podien fer no era gaire, quasi no quedava res del govern català a l’exili i el Parlament s’havia dissolt just abans d’acabar la guerra. Per tant, les institucions catalanes molt no podien fer. Però van abocar al camp d’Agde el poc que podien fer, que era enviar-hi llibres en català perquè els interns poguessin estudiar la llengua i la història de Catalunya. Només un mes després d’haver-se posat en marxa ja hi havia una coral, una colla castellera, grups de teatre i lectura i s’hi feien cursos de català i d’història de Catalunya. Fins i tot els rètols dels carrers de barraques eren en català i tenien noms com Pau Casals o Rafael de Casanovas. El que passa és que això no ho va impulsar el govern català a l’exili. El govern català a l’exili va impulsar la concentració de catalans en el mateix camp. Però les activitats de catalanització, com si diguéssim, del camp, les van impulsar els mateixos interns. En vista de la feixuga monotonia del dia a dia, que realment els matava, van començar a organitzar aquest tipus d’activitats. Volien dotar el camp de força, d’identitat, però no tenien eines per poder-ho fer. En tot cas, a través de les cartes i memòries dels interns sabem que això era molt important per a ells. Els va permetre viure la reclusió d’una manera més portable.
Malgrat la complexitat del moment, els catalans van deixar petjada a Agde...
Hi ha un cas molt curiós, el de Francesc Prat Puig, arqueòleg i deixeble de Pere Bosch Gimpera. La qüestió és que traslladant pedres del camp per obrir un carrer va adonar-se que podien tractar-se de restes arqueològiques i li va demanar al comandant del camp si podia excavar. I li van dir que sí. I sí, van trobar les restes d’un poblat iber molt ben conservat a Embounes. A partir d’aleshores va poder sortir del camp, va parlar també amb un professor de la Universitat de Montpeller, després de París. El cas de Prat és un exemple que al camp no només hi havia obrers o pagesos. També hi havia poetes, arqueòlegs, professors, advocats... I fins i tot artistes, que van ajudar a decorar la sala d’honor de la casa de la vila. En aquest cas, les autoritats del camp van decidir, de comú acord amb l’alcalde d’Agde, muntar una exposició amb les obres dels artistes que hi havia al camp. Això va fer que els coneguessin i que tres d’ells, el pintor Peire Cadena, l’escultor Àngel Tarrac i el ferrer d’art Antoni Clavell, acabessin decorant una de les sales del primer pis de l’ajuntament. Ara, la gent que s’hi casa ho fa envoltada d’obres d’artistes catalans.
A banda d’això, la gent que ara viu a Agde en saben alguna cosa, d’aquell camp de concentració?
No n’hi ha gaire rastre i s’ha començat a saber que hi havia hagut aquest camp de concentració molt cap aquí. Hi ha el carrer Barcelona, però realment saben molt poques coses, perquè des de França no s’ha volgut fer saber. No s’ha volgut investigar gaire els camps de concentració, que per mi són camps de concentració, no són ni d’internament ni de refugiats.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Festival de cinema

La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes

Canes
Quim Gibert
Ensenyant i autor del llibre “Allà d’allà”

“La llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos”

Banyoles
cultura

Vilassar de Dalt: aparador de la fotografia analògica fins al 18 de juny

Vilassar de Dalt
Cultura

Mor Gudrun Ure, actriu escocesa protagonista de la sèrie infantil ‘Super Gran’

Cultura

Mor la presentadora i actriu mexicana Verónica Toussaint

Cultura

Mor Tony McFarr, el doble d’acció de Chris Pratt i Jon Hamm

música

Pol Bordas estrena ‘Cor petit’ amb la ‘col·labo’ de Figa Flawas

girona

La Casa Natal de Dalí, guardonada en els Premis CETT Alimara

FIGUERES

L’Ajuntament de Portbou torna a ser patró de la Càtedra Walter Benjamin

PORTBOU