Música

Lluís Sánchez

Cantant guanyador d’‘Eufòria’

“Ser músic de carrer és tot un art i t’hi guanyes bé la vida”

Acaba de guanyar la tercera edició del programa de TV3, en canta la cançó de l’estiu gravada a Miami i actuarà al Palau Sant Jordi

Reconeix que viu un somni d’infància, però ho fa tocant de peus a terra i conscient que aquest és un punt clau en la seva carrera

Tot això que estic fent ara i tot el que he fet durant les gales, ho imaginava de xiquet a l’habitació
Hi ha gent que surt d’aquests programes amb un cert ego; jo m’ho prenc com una responsabilitat
La Misty? Dins del programa teníem clar que havíem de tocar de peus a terra, això és una voràgine

Qui li havia de dir, a en Lluís, de ben petit, quan imaginava tenir un micro i cantava a cor què vols a la seva minúscula habitació que d’aquí a pocs dies podrà fer-ho davant de milers d’espectadors al Palau Sant Jordi. Un somni que ha fet realitat en ser no només un dels concursants de la tercera edició d’Eufòria sinó que, a més, ha esdevingut el guanyador d’aquest talent show. Ell, un jove de vint-i-vuit anys d’Artesa de Lleida, sap que aquesta oportunitat representa un abans i un després en la seva carrera musical, que no vol desaprofitar, a còpia de “pencar molt”, diu ell, i mostrar el talent i doll de simpatia i naturalitat, ho diem nosaltres. Tot just tornar de Miami (un dels premis) i iniciar els assajos del concert d’Eufòria al Sant Jordi (30 de juny) ens atén als estudis de TV3.

Força Lleida! Primer guanyant el concurs i després el bàsquet, pujant a primera...
No va malament, Lleida, últimament, no [riu]. Moltes vegades diem que estem infrarepresentats, però en realitat, per la proporció de gent que som, no ho fem tan malament, no?
Ja han passat uns dies, has tingut temps de baixar del núvol?
Emmmmm... [s’ho pensa] estic baixant una mica. Més que un núvol, m’ho he pres, no sé com dir-ho, com un torrent. Si a les últimes setmanes, durant les darreres gales, ja havia notat una certa pressió i una major exposició, va ser acabar el programa que això va augmentar el doble o el triple d’intensitat.
I què tal Miami?
Molt guai, però no han estat ben bé vacances, ja que estàs de promoció. Mai havia estat als Estats Units, volia anar-hi fa uns anys però es va tancar l’accés per la pandèmia. M’ha agradat perquè era el meu primer contacte amb aquell país, però realment Miami és un lloc curiós, és més caribeny. De fet, està enganxat a Cuba.
Ben bé, què hi has fet, allà?
Hi he anat a gravar la cançó de l’estiu de TV3 [un altre dels premis] i hem gravat com un minidocumental de tot el que hi hem fet, com ara una conversa-entrevista amb Jesús López, el president a Llatinoamèrica d’Universal Music, la persona que ha estès el reggaeton al món, la que va descobrir Despacito i la Macarena. Una llegenda absoluta, encara que ell odia que l’anomenin així. També vaig conèixer Ela Taubert, que està obrint carrera musical, i Juanes. Va ser un dels dies més surrealistes de la meva vida!
I ara, com ha estat retrobar-te amb els companys d’‘Eufòria’?
Realment ha estat estrany per a tots. En el sentit que ens coneixíem dins del programa i ara estem refent la manera de relacionar-nos i conviure en el dia a dia. Ens veiem com més humans que no pas concursants. Estic veient la part més humana de cadascun.
Com van els assajos? Amb ganes d’actuar al Sant Jordi, imagino.
Moltes! Ja sento inclús nostàlgia de quan passi, perquè sé que passarà molt ràpid.
Quines cançons interpretaràs? Les has pogut triar?
No ho puc dir. No les he triades, però són algunes de les més icòniques del programa.
I com portes ser el cap de cartell del concert?
No ho soc pas, el cap de cartell! El cap de cartell és Eufòria. No m’agrada sentir-me així, ni m’hi sento. Inclús brillarà altra gent més que jo, mira què et dic.
Has actuat en escenaris tan grans com aquest?
No com el de Sant Jordi, és molt bèstia, son 17.000 persones. En festes majors he tocat i en escenaris grans, però no d’aquesta envergadura.
I et fa... [volia dir: respecte?]
M’encanta! Estar vivint això és un somni. Jo, de xiquet, tot això que estic fent ara i tot el que he fet durant les gales, ho imaginava a l’habitació. No sé quants metres quadrats tenia la meva habitació, pocs. Recreava en el meu cap videoclips, fent veure que hi estava dins, o d’un concert. I tenir l’oportunitat de fer realitat aquest somni, d’estar a prime time a la tele o actuar davant de tanta gent en un escenari... Ho gaudiré moltíssim!
Sempre volies ser cantant?
No m’imaginava ser cantant fins als catorze o quinze, quan em va canviar la veu. Però sí que tenia cançons composades molt ridícules, i sí, sempre m’ha agradat la música i fer el showman.
T’esperaves guanyar ‘Eufòria’?
No. No, no, no. Quan quedàvem la Maria i jo, després que eliminessin en Julien, sí que vaig pensar que teníem un cinquanta per cent de possibilitats i que potser podia guanyar.
Així vas anar a la final no imaginant-te guanyant?
Sí, sabia que hi havia una possibilitat, però va ser quan van eliminar en Julien, i aleshores dels setze només quedàvem dos.
I no estaves nerviós, de debò?
Gens. No em poso nerviós. Aquella era la meva última actuació i en aquell moment era com viure un somni, gaudint-ho al màxim.
El que va ser per als espectadors és una final emotiva. I disputada. Perquè, quin trio finalista!
Ja ho vaig dir abans de la final i ho dic ara. També ha estat un altre somni poder participar-hi amb amics que m’estimo. Si arriba a guanyar la Maria hauria estat tant content per ella! I si hagués guanyat en Julien, el mateix. No hi ha hagut cap mal rotllo en cap moment.
Tu eres el ‘tapat’. Et va sorprendre l’eliminació d’en Julien, el favorit per a molts?
Sí, si agafeu el tall després de les votacions, vaig flipar. Jo m’esperava que fos jo.
La veritat, però, és que vas anar de menys a més al llarg del programa, de no ser un dels candidats principals a guanyar. La teva evolució va ser constant.
Per a res era un dels principals favorits al principi. En el primer Euforia, la Mariona sí que va ser favorita al llarg de tot el programa des del primer instant, però em fa la sensació que en aquesta edició qui no destacava passava de gala. Rangel, Aina, Frederik... eren els que destacaven, però a poc a poc els que érem invisibles, en Julien, la Maria, la Misty o jo mateix vam continuar avançant.
A qui consideraves els principals favorits al principi del programa?
Al Rangel, l’Aina, la Valeria i en Xavi. I em pensava que guanyaria en Xavi en la primera gala.
Tot plegat, una experiència. La tornaries a viure?
Una experiència vital, molt heavy. No ara! Em diuen que divendres que ve hi ha una gala i em tiro per un pont. Però si em dones algun dia de descans, segur que ho tornaria a viure!
Ja ho havies intentat una vegada abans, vas comentar.
Havia intentat entrar a Eufòria 2 però vaig arrossegar una lesió vocal important i com que no vaig entrar em vaig operar. Realment he estat tot l’any recuperant-me. Ho vaig passar molt malament, va ser feixuc perquè em van dir que al cap de tres mesos podria portar una vida normal. Però vaig arribar al tercer mes i no podia parlar, no podia cridar ni tampoc cantar, fins als sis mesos. Durant aquest temps em vaig replantejar per complet què fer amb la meva vida. Pensava que ho tenia tot perdut, fins que vaig anar millorant.
Et refereixes a no poder tornar a fer de músic de carrer?
M’hi guanyava bé la vida, de músic de carrer i psicòleg. La gent es pensa que ets un mort de gana tocant al carrer, però hi ha qui es guanya uns sous! Jo no em queixo, però vaig conèixer un noi a Londres que es treia set mil lliures al mes. És tot un art: saber on ficar-te, quina roba portar, quin xou fer. Pensa que estem quatre hores seguides allà i sabem la idiosincràsia d’aquesta professió.
Segur que t’ha anat molt bé aquest bagatge per guanyar.
Connectar amb la gent i amb el que estic fent sí, moltíssim.
Què n’extreus, en l’aspecte musical i en el personal, del pas pel programa?
En l’aspecte musical, moltes coses. Diria saber donar valor a cada moment del directe, donar-li un sentit. Abans cantava cançons i ja està, ara he après a donar-li una interpretació i que cada cosa tingui el seu sentit en el directe. En l’aspecte personal, moltes amistats, d’intercanvi d’idees. Amistats que duraran.
Alguna en particular?
La Misty? Dins del programa teníem clar que havíem de tocar de peus a terra. Perquè això és una voràgine molt forta, cada dia sents i passen moltes coses, i hi ha moments que no saps on ets. Llavors, volíem anar piano piano amb la nostra relació.
I amb els professors i el jurat?
També. Amb el jurat perquè els imposen no relacionar-se amb nosaltres, per evitar favoritismes. Amb els professors ha estat increïble. Un cop acaba Eufòria els rols es desfan i llavors coneixes la persona i t’hi pots apropar molt més. Portes mesos i mesos i tens ganes que això arribi per conèixer de veritat la persona que tens al davant. És bonic.
I això ho vius més intensament si vas passant eliminatòries.
Això és el que volia que passés. El meu objectiu al principi del programa era tenir un espectre del que és viure l’experiència del programa. Agafar confiança amb la gent.
I algun moment dur?
Els pitjors dies eren els diumenges i els dilluns. Era quan ens repartien els temes i el dilluns havies de defensar davant dels coach i en comú, era com un càsting. Molt pitjor que els divendres [la gala]. Pensa que tens la cançó verda, potser no t’agrada el tema que has de defensar o no hi connectes.
Quines actuacions creus que van aconseguir robar el cor als espectadors? I quines van ser les que més et van fer patir?
Wa Yeah! d’Antònia Font, allò va ser un punt fort. Va canviar el meu camí en el programa. Beatiful things també. Em van canviar el rumb en positiu. Vaig patir, a l’hora de preparar-me-la, Masssstimas. Se’m va ajuntar tot emocionalment i tècnica. Hi havia quelcom d’estrès i ansietat que no m’ho va posar fàcil. A la gala 2 va ser quan em vaig posar més nerviós, amb Angels like you, de Miley Cirus. Anaven caient tots els favorits a la zona de perill i em vaig girar a en Julien, que em feia els cors, i li vaig dir “M’acabo d’oblidar de la lletra, com és!?” I ell em contesta: “No me’n recordo!”. Aleshores em van cridar i em vaig asseure a la butaca, en blanc, pensant què carai cantaré... I sí, va sortir!
I ara què?
Doncs a preparar la gravació del disc. Ja hi ha coses compostes. S’han de madurar. En tinc moltes ganes. Hi ha vegades que la gent surt d’aquests programes amb un cert ego; jo m’ho prenc com una responsabilitat. Guanyar aquest programa no et dona res. És una oportunitat total. He de demostrar ara i aquí aquesta responsabilitat i les ganes de treballar molt. Si la meva música no triomfa, que sigui perquè és una merda, no perquè no hi he fotut ganes ni treball. Sé que estic en un moment clau de la meva carrera i penso pencar al màxim, i ho estic fent ja ara. Amb la voluntat de bastir una carrera musical.
Psicòleg i músic

Natural i transparent, com el seu nom

Amb 28 anys i provinent de Lleida, en Lluís és psicòleg, però la seva passió és la música. Compositor de les seves pròpies cançons, mai no se separa de la seva guitarra, que l’acompanya quan toca pels carrers de la seva ciutat. Des que ha concursat en el programa Eufòria s’ha instal·lat a Barcelona, on creu que continuarà vivint si la cosa funciona. No es canviarà el nom artístic, Lluís Sánchez, tal com es diu i tal com raja. “Jo soc natural i molt transparent”, declara, i se’l percep així. Dues facetes que de ben segur li han atorgat un plus per guanyar el concurs. Té moltes ganes de compartir la seva experiència amb tothom, sobretot amb tothom qui li ha donat suport, amb qui és molt agraït. Musicalment es confessa amant del pop, l’indie pop i l’indie rock; molt fan de Harry Styles, The Weekend i Coldplay “des de ben petitet”. Està obert a músiques alternatives, com també a altres facetes més enllà de la música, com és posar-se davant de la càmera, que li encanta. De vacances, diu que no en farà: “Com a molt plantar la tenda a la muntanya, agafar el gos i tirar el mòbil al riu. Ho dic perquè necessito molt desconnectar. Ni que sigui per tres dies, i aleshores tornar-hi!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

CINEMA

L’In-Edit portarà films sobre Blur, Die Antwoord, The Black Keys i Brian Jones

BARCELONA
ARTS ESCÈNIQUES

Arrenca l’Escena Geminal amb una jornada de vi, música i dansa a l’Alt Camp

ALCOVER
ARTS ESCÈNIQUES

Temporada Alta avança deu espectacles nous i anuncia les vuit subseus

GIRONA
TEATRE

La companyia gironina El Salón de los Invisibles portarà l’obra ‘Popol Vuh’ a Chiapas

Girona
música

Motis farà esclatar el febrer xilè a Porta Ferrada

sant feliu de guíxols
Guillem Albà
Artista escènic. Debuta avui al Grec, de semidramàtic, a ‘Tota questa por que tinc ara’

“Hem actuat abans a la Xina que a Martorell”

Barcelona
Música

Biel Martí, des del país de les flors

barcelona
DANSA POPULAR

El Franquesa estrena una coreografia sobre Joan Miró

BARCELONA
homenatge

Commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà

Barcelona