A Chris Isaak no li calen els lluentons per brillar

Si bé ens sorprendria que el cantant i músic de rock californià Chris Isaak sortís a l’escenari amb un vestit formal, el cert és que els lluentons no li calen per brillar. L’autor del conegut tema Wicked game (1989), que el va fer famós internacionalment, va oferir dissabte al Festival de Cap Roig un repàs d’una carrera de més de quatre dècades a un públic entregat des del minut 1, al qual ell va correspondre no únicament des d’un punt de vista interpretatiu sinó també amb unes grans dosis d’interacció. Així, en el tercer tema, Here I stand, ja era a platea cantant entre el públic, deixant-se fotografiar i, més tard, fins i tot va permetre acaronar la seva preuada guitarra acústica. Va explicar mil i una anècdotes i va agrair a la gent el seu suport a la música en viu. Isaak, de 68 anys i en plena forma física, no es va fer pregar gens ni mica, i en la primera part de l’actuació els assistents ja van poder gaudir del Wicked game i de la seva característica veu. De seguida va deixar clar que el concert també volia ser un homenatge a alguns dels seus predecessors i referents més clars musicalment i estèticament parlant. Amb Oh, pretty woman va tenir un record per a Roy Orbison; amb Can’t help falling in love es va fer present l’inoblidable i carismàtic Elvis Presley, i amb I’ll go crazy va fer reviure James Brown.

Un canvi ràpid de vestit –va passar del vermell al negre, però sense deixar la brillantor– va ser el senyal inequívoc que havia arribat la segona i última part del concert, que va arrencar amb el potent Baby did a bad bad thing. Al mig del mític tema, va convidar el públic femení a acompanyar-lo dalt de l’escenari. I d’aquesta conjunció, en va sortir un dels moments més apoteòsics de la vetllada, amb tothom dempeus i rendit.