Força de la natura

La irrupció d’Ara Malikian amb el seu violí volador és un xut que recomano als no iniciats o als que ho tenen com un record. El músic libanès d’origen armeni, amb residència aquí i habitual dels nostres escenaris, és una força de la natura. El seu torrent coreogràfic i musical va passar dimarts per Porta Ferrada: melodia nerviosa i brillant entre rínxols histèrics adaptats a una personalitat artística diferent, “bohèmia”, en diu ell. No hi ha ningú que se li assembli perquè Malikian és irrepetible. Acompanyat de quatre músics cubans –amb els que treballa fa trenta anys, entre ells el virtuós pianista i productor Ivan Melón Lewis– que encerclen els clímax del violinista, Malikian va tocar, ballar, saltar i ens va fer partícips de les seves sucoses anècdotes i bromes, “el concert només durarà 28 hores i 33 minuts.” En alguns moments el quintet recordava les formacions psicodèliques de Santana. O sobre el seu trajecte, “els meus avis van emigrar d’Armènia a Síria, els meus pares de Síria al Líban i jo vaig marxar de Beirut als anys 80, quan tenia quinze anys vaig acabar a Alemanya sense saber l’idioma, trescant i trescant fins arribar a Porta Ferrada.” Cal recordar que va passar infantesa i joventut en la inacabable guerra del Líban, a veure qui la feia més grossa fins a l’expulsió d’Arafat i l’OAP.

Aquest tour és producte d’un fet familiar traumàtic: “Aquesta gira és el resultat de veure créixer el meu fill, és el resultat del meu creixement al seu costat. Són tots aquests sons i melodies que intenten donar forma al que he sentit i m’he inspirat a través d’ell. És una trobada amb el nen que no vaig poder ser i hauria somiat ser. És un homenatge a tots aquests éssers que són com un ocell lliure.” Tota la problemàtica de la malaltia, els esforços per tirar endavant, per caure i aixecar-se, han tingut una lectura conceptual en un espectacle que, de nou, és una aventura. La passió del violí és insuperable i la connexió amb el públic, immediata. “No sabeu on us heu ficat, en un monòleg o en un circ”. No ho sé, però, com sempre, plaer violinesc en una nit de bruixes.