Ara soc pessimista. Fins ara pensava que la veuria, però encara que visqui molts anys tornar a refer allò de l’1 d’Octubre, amb la il·lusió i l’esperança d’aquella gent, és impossible.

Sí, i també d’El Punt quan va començar. Ja de molt petit, en aquesta casa, hi vivia la meva àvia Maria Cinta Oliver Pallí, que n’era l’hereva com a filla única. El seu marit, en Pere Sardó Vilà, era músic. El seu germà i el seu pare també ho eren. Aquí, a casa, hi havia piano i uns feixos enormes de partitures, i la meva àvia remenant-les hi va trobar Els segadors, l’actual himne de Catalunya, però amb una lletra diferent. Em va fer una il·lusió tremenda. Jo devia tenir 8 o 9 anys, abans d’anar al Collell. Eren gent que sempre parlava català. La meva mare, al Collell, m’escrivia en català, i jo, desgraciat de mi, encara no en sé.

Totalment. El parlo però no el sé escriure. Si l’ensenyament elemental hagués estat en català, jo segurament hauria anat per a periodista. Al Collell tenia un mestre que ens feia fer redaccions i em va dir que tenia imaginació i que havia de fer literatura o periodisme. Em va quedar gravat. Allò que t’obliguin a parlar i estudiar en castellà...

El pare de la meva àvia era un petit empresari de l’agricultura. De conreu tenia 15 hectàrees i 20 més de bosc. Aquesta casa es dedicava a raïm, cereal, gallines, porcs, tot barrejat.

Sí, totalment.

A Calonge hi havia un grup de gent més gran que jo, molt conscienciats amb la cultura i el català, que es reunien. Em penso que ens hi vàrem apuntar tots. Era gent que anava a fer excursions, recuperava les fonts, estudiava la història del poble, escrivien en català encara que no es publicava. Ho agafaves i t’agradava aquell català empordanès i una mica rústic.

Sí, home. El que portava la batuta era en Pere Caner, que té dedicada la biblioteca de Calonge. En Gendrau portava el tema de sardanes, els dos germans Lloveras, tres que van anar de metges a Barcelona... Hi havia un grup maco. Jo era petit. Teníem el sentiment de “Ens volen fotre?, doncs fem el contrari”.

Sí. També em vaig fer soci d’Òmnium i de totes les coses que anaven sortint. Em va fer il·lusió l’Avui i vaig aprofitar per aprendre a llegir en català, perquè el diari de casa era La Vanguardia Española. Inclús vaig ser corresponsal de La Vanguardia al Baix Empordà durant quatre anys. Vaig poder realitzar aquella il·lusió cobrant pràcticament res.

Sí. Els problemes de cap Roig, que es volia construir. A Calella, on es fan els festivals. Moltes notícies de poble. Vaig intentar entrevistar en [Josep] Pla, però va emmalaltir i no va poder ser. Sí que vaig entrevistar en Gaston Thorn, que era primer ministre de Luxemburg i venia a estiuejar a Vall-llobrega [mostra el retall de l’entrevista]. Era el moment en què Espanya tenia pressa per entrar al Mercat Comú Europeu. Hi havia entrat Grècia, i a Espanya i Portugal ens van dir que ens esperéssim. “El problema no és econòmic, el problema és que no teniu democràcia”, recordo que em va dir. “No tingueu pressa.” Corríem massa, i aquí no hi havia hagut una ruptura ni un canvi prou clar perquè aquesta Constitució pogués durar massa. Aquell jovent que ens manifestàvem contra en Galinsoga i anàvem a tirar pedres contra La Vanguardia.

Jo estava a casa fent de pagès i em van venir a buscar per fer el camp de futbol de Calonge. Així vaig entrar en política, parlant clar. Jo vaig començar amb 13 o 14 anys a conduir el tractor, i hi havia dies que feia 24 hores seguides, sense dormir. Era pagès. El meu pare manava molt.

Sí. Els meus pares em van tenir de grans perquè la meva mare havia tingut avortaments. El capellà de Calonge va dir que havia nascut per influència de l’Esperit Sant.

Sí [riu]. En aquell temps no t’explicaven res. Nosaltres érem petitons i entre la Guerra Civil, la mort de l’avi, una gana espectacular, la meva àvia que va agafar la tuberculosi... Al final un dia vaig fer que la meva mare m’ho expliqués.

Fatal. El meu pare se’n va escapar perquè, per casualitats de la vida, era fill de pagesos hortolans i tenien un galliner amb 60 gallines ponedores per vendre pollets i mitja dotzena de porcs per a consum propi. Al meu pare aquesta feina no li agradava. Se’n va anar a aprendre a fer de confiter al centre del poble amb un que es deia Isern. Després se’n va anar a França, on hi teníem el meu padrí, que havia emigrat feia temps i hi tenia una fàbrica de galetes que es deia La Strasbourgeoise. Feia galeta seca. El meu pare venia d’aquí havent fet confiteria tova. I va anar a petar a fer la rebosteria catalana de Folies Bergère [un famós cabaret i music-hall situat al barri dels Grands Boulevards de París]. Xuixos, bracets de gitano i crema catalana. Es veu que es devia guanyar bé la vida i allà va entrar en contacte amb la gent del xampany. Ell els va explicar que venia d’un poble en què cada casa era una fàbrica de suro, i va venir carregat d’una mínima inversió per fer taps amb maquinària. Va funcionar set o vuit anys abans de la guerra, que és quan es va casar.

Sí. Em van fer president de la Unió Esportiva Calonge, que tenia diverses seccions.

Sí, sí. A més, vaig estar-hi temps. També vaig fundar l’associació de pares d’alumnes de les escoles públiques i les meves filles hi van estar el temps just per marxar cap a Girona a Les Alzines i el Montessori.

Jo devia ser una mica pillo. Els dos camps de futbol i les escoles, amb els nanos que estaven molt mal atesos. Vaig aprofitar que teníem ministres que estiuejaven per aquí. Ho vaig consultar abans amb la mestra Montserrat Darnaculleta, que era germana del meu millor amic. “Em fa la impressió que ja tens la decisió presa”, em va dir. Encara no havia decidit integrar-me en aquell ajuntament, que tot eren encara franquistes, per fer les escoles, posar en marxa festivals de música i els dos camps de futbol.

Sí, però els camps de futbol no els vam aconseguir pels ministres, sinó perquè hi havia el director general de l’Esport, que es deia Gich [Joan Gich Bech de Careda, delegat estatal d’Educació Física i Esports], era de Figueres i havia anat al batxillerat amb el rector de la parròquia de Sant Matí de Calonge, mossèn Pere Sorribes. Quan vam presentar el projecte, es va aprovar molt de pressa. Els ministres..., per exemple en [Joaquín] Ruiz-Giménez va servir per comprar el castell, i en [Alfredo] Sánchez Bella també ens va ajudar bastant. I més endavant un altre ministre que ens va ajudar bastant va ser en [Jordi] Solé Tura, per comprar el piano que cua per als festivals de música que ja fèiem al castell. Van començar a l’església durant dos anys, i jo vaig fer els estatuts i vaig fundar el festival. Sent regidor vaig fer molta feina.

No, perquè és quan em ve la dèria de si puc escriure.

Sí, i aquell temps també estic a la Diputació presidint la comissió d’Agricultura com a diputat provincial.

Sí. Jo hi milito el 1980, i em va costar. Vaig anar a tots els mítings que es feien al principi de la Transició. Vaig sentir-los tots i, pensant en les meves creences religioses, personals, familiars i una mica d’interessos suposo que també, vaig triar Unió Democràtica, on vaig conèixer en [Miquel] Coll i Alentorn, en [Josep Antoni] Duran i Lleida i la Concepció Ferrer, que em van convèncer. “Al Baix Empordà només tenim tres militants. Espavila’t”, em van dir.

Sense voluntat de fer carrera política, vaig començar a parlar amb aquells tres i vaig anar a Palamós i en vaig fer 40 de cop. Vaig muntar un cercle al Baix Empordà que va funcionar. Anava allà on em cridaven a explicar-los per què m’havia fet militant d’Unió. Al ser militant d’Unió a la segona etapa de regidor, amb el parèntesi de fer de periodista, no sé què va passar a la Diputació de Girona amb el diputat que portava els temes d’agricultura i, com que no hi havia ningú que fos pagès ni tingués la carrera, en Duran ho devia sentir i m’ho va proposar. El meu pare es va enfilar per les parets perquè bona part de la feina física i dels tractors a casa la feia jo. A casa hi havia vaques i molta feina. “No et fiquis en política, és un mal lloc, perquè dels que t’has de fiar menys és de la gent que estigui amb tu. Als teus adversaris ja els coneixes i ja te’ls veus a venir”, em va dir el meu pare. La qüestió és que a la Diputació en 4 anys hi vaig fer molta feina, molta. Vaig tenir un president, en Salvador Carrera [de Convergència Democràtica], que va entendre que s’havia fet molt poc per l’agricultura i que s’hi havia de fer molt. Hi havia una epidèmia d’unes quantes malalties i s’havien de matar totes les vaques. Me’n vaig anar als Estats Units a córrer per les millors vaqueries, que és d’allà on venien el semen i els embrions inseminats. Vaig parlar amb els pagesos d’aquí i les vaques de Girona, de portar 5.000 o 6.000 litres, vam passar a 20.000 o 30.000 litres anuals.

Es va començar a fer en la meva època, sí, perquè, és clar, la inseminació tampoc no es va fer de cop. Es va haver de fer sanejament per matar les vaques tuberculoses. Tot això es portava des de Semega [Serveis de Millora i Expansió Ramadera i Genètica Aplicada], on vaig integrar-hi la Cambra Agrària, la universitat i la Generalitat, perquè necessitàvem molts calés. M’ho vaig passar molt bé perquè vaig poder fer de pèrit agrònom.

El primer any vaig compaginar-ho, però veia que no podia. Quan vaig anar a Madrid vaig agafar un pagès que m’ho fes tot.

Sí, era l’únic d’Unió per Girona. Vam sortir en Salvador Carrera, en [Josep] López de Lerma i jo. Tothom em deia que no sortiria. Just a l’inici de la campanya electoral es va morir el meu pare. Cagumdena! Vaig mobilitzar el sector agrari que sabia de mi, sobretot el ramader. I vaig sortir. Baixava del tractor i pujava a l’avió per anar a Madrid cada setmana.

En [Miquel] Roca. Un artista. Tenia una fama, aquell home! Vaig tenir sort amb ell, perquè eren les dues primeres legislatures que els socialistes tenien majoria absoluta i ja els podies cantar les quaranta que t’escoltaven xiulant. Amb en Miquel hi havia una relació de necessitat d’en Felipe González, de deixar-se aconsellar per un home amb molta experiència, el millor parlamentari. Era un deu en tot.

Un pare de la Constitució. Era un deu en tot.

El castellà ja el sabies d’haver-hi estudiat tot, el batxillerat, la carrera, i per alguns amics de Barcelona, on la moda era parlar en castellà. Alguns eren de peles i venien aquí de vacances. Però hi va haver un moment al Congrés que jo notava que als andalusos no els deien res i a nosaltres, per tenir accent català, sí. Jo vaig decidir parlar en català, no només amb l’accent. Tot en català. Els deixava anar paraules com “tarannà” i després venia la taquígrafa a preguntar: “Ha dicho usted una palabra que no la he entendido bien.”

Al contrari. A la comissió de Peticions, que jo hi era, estava prohibit escriure en català i vaig aconseguir que constés a l’acta que si la gent ens escrivia en català ja m’encarregaria jo de la traducció. Em va fer gràcia poder colar això al Congrés. Va ser una fita.

Dels temes d’agricultura a la tercera legislatura. Va ser molt productiva per a Catalunya.

Teníem un ministre...; a més d’estar ells en minoria, hi havia un pacte de legislatura que pràcticament ens havíem de posar d’acord en totes les comissions, des de l’ordre del dia fins a redactar les lleis de forma conjunta. El mateix amb les transposicions de lleis europees. Va ser una feinada de boig. Pensa que les dues primeres legislatures només tres diputats portàvem temes d’agricultura. I l’última em vaig quedar sol. Treballava tant que potser només dormia tres hores i em quedava adormit a pertot. Reconec que vaig fer molta feina per a Espanya, també. Molta feina per a Catalunya. Vaig tornar el favor que em van fer els pagesos. Vaig aconseguir moltes coses fiscals. Quan vaig acabar em van fer un homenatge els del Consorci Forestal de Catalunya perquè havia aconseguir rebaixar-los un 90% les contribucions forestals.

M’hi reunia, però no m’hi acabava d’entendre. Però bé.

En [Joan] Vallvé i també en [Francesc Xavier] Marimon. Tinc una mica de recança perquè no es van adonar del que podíem aconseguir a Madrid, gairebé era més que ells. Les competències les teníem nosaltres, però finançar-les depenia d’allà. Per exemple, vaig aconseguir la transferència de totes les sitges. Vaig aconseguir moltes coses. Els pagesos som regatejadors. Al meu pare, quan anava a comprar o vendre vedells, sempre el vaig veure regatejar.

Em fa l’efecte que negociava bé. També hi ha coses que no me’n vaig sortir.

Em va saber greu l’exclusivitat i la no-reversibilitat. Que totes les competències que ens havíem guanyat, després, quan han volgut, han fet que les tornéssim. Això de la reversibilitat era una cosa que tenia clara.

En [Joaquim] Molins, que va arribar-hi quan en Roca va competir amb en [Pasqual] Maragall per l’alcaldia de Barcelona. Entre Unió i Convergència, déu-n’hi-do, sobretot amb en Duran i Lleida. Però jo amb en Miquel Roca m’hi sentia feliç. Amb els de Convergència d’aquí, no.

Sempre. Sobretot quan en Duran comença a pujar i arriba a ser secretari general de CiU. Va ser quan ens van abandonar en pobles com Calonge i vam dir: “Aneu a fer punyetes i ens presentem per un altre partit.”

Molt bé. També em van encarregar temes d’agricultura.

Home! Les temporades dolentes eren les municipals. Nosaltres vam pujar molt la militància aquí i sempre exigíem més. I em penso que amb justícia.

Aquí va ser de Convergència i socialistes. D’Unió, mai. Hi va haver un moment que va passar una cosa molt seriosa. Els de Convergència eren gairebé tots del sector immobiliari. Amb la Guerra del Golf va baixar la construcció i la seva militància va baixar aquells anys: era una militància purament d’interès. A mi m’empipava fer-los la feina d’anar per les cases. En Miquel Roca em va dir: “Et presentem a tu com a alcalde, en coalició”, i jo vaig dir que no. Ja havia complert amb el poble amb les meves dues legislatures. I en un sopar que va venir la meva dona [Encarnació Pérez Vert], ella em diu: “En Miquel m’ha dit que em presentin a mi com a alcaldessa.” Mare meva!

Sí, però li van faltar 7 vots per treure majoria absoluta.

Sí. No va sortir alcaldessa per 7 vots.

Els socialistes, que es van ajuntar amb els comunistes. Ella va estar a l’oposició. Va fer una oposició molt dura, i com que després va canviar la tendència, els del sector del totxo d’or es van tornar a animar i llavors van dir que no la volien a ella, que es va emprenyar: “Ara que veieu que sortirem segur, a mi m’aparteu.”

Es va presentar fundant un altre partit i va treure 4 regidors. Es van conxorxar tots perquè no fos alcaldessa.

No. Va desaparèixer Unió, aquell partit ancestral de Coll i Alentorn i Jordi Masgrau a Girona, que em va demanar que em presentés com a president provincial. No he militat més.

Quina pregunta! [Hi pensa.] Ell diu de mi que soc el seu millor mestre. Un que ha anat d’aquí a allà i que ens va aplicar el 155.

Carai! Com ho has sabut?

No sé si en trobaria cap que admiri. En Roca i en Duran Lleida eren molt bons, i jo per en [Jordi] Pujol hauria donat la vida.