Fellini a Mallorca

"Aquell dia, Obdúlia Montcada, viuda de Bearn, comprengué que es moria. Conservava als vuitanta-quatre anys la mateixa intel·ligència, clara i escassísima, que a vint-i-cinc anys. Les veritats fonamentals que arribà a captar dona Obdúlia foren senzilles: sabia que les cases amb les entrades estretes són cases mossones, que la noblesa de Palma és la primera del món i que la família Montcada és la primera entre totes les famílies de Mallorca". L'espaterrant inici de Mort de dama ens ofereix moltes pistes de cap a on s'han decantat el dramaturg Marc Rosich i el director Rafel Duran a l'hora d'adaptar per a l'escena la novel·la de joventut de Llorenç Villalonga (1897-1980). L'autor ofereix un fresc grotesc d'una classe social, l'aristocràcia illenca, que estava tocada de mort i els dos dramaturgs s'han inspirat en l'univers de les pel·lícules de Fellini per ordir el muntatge teatral.

Duran és clar a l'hora de justificar la seva proposta: "Mort de dama fa riure o no?", pregunta. La resposta afirmativa és evident i per això han intentat conservar tots els elements irrisoris de la novel·la, que damunt l'escenari de la Sala Petita del TNC –s'estrena aquest dijous, 22 de gener– tindrà en Mercè Arànega (dona Obdúlia Montcada), Nies Jaume (Aina Cohen), Llum Barrera (Violeta de Palma), Àurea Màrquez (Carlota Nell) i Margarida Minguillon (dona Maria Antònia de Bearn) les principals cares visibles d'un repartiment bàsicament mallorquí.

No sabem si Palma és equivalent al Rimini d'Amarcord, però sí que l'ambient passat de voltes del film de Fellini s'ajusta gairebé com un guant a la novel·la de Villalonga. Això no obstant, l'espai retratat a Mort de dama és més, segons els dramaturgs, viscontià. Deu ser que l'autor de Bearn va traduir El guepard de Lampedusa que Visconti va portar al cinema, deu ser que Sicília i Mallorca no estan tan lluny. "Hem fet una versió molt lúdica", destaca Rosich, encara que Duran sap el perill que comporta jugar amb el grotesc: hi ha el cel o l'infern; no existeix el terme mig. I Fellini, aquí també, és un bon mestre.

Rosich i Duran tenien diversos referents a l'hora d'enfrontar-se a Mort de dama. En primer lloc, l'obra de teatre A l'ombra de la Seu, que és, de fet, la translació teatral que el mateix autor va fer de la seva primera novel·la. D'aquí han pres moltes rèpliques. També han utilitzat la continuació de Mort de dama, L'hereva de dona Obdúlia, com a font d'inspiració per fer créixer alguns personatges secundaris que, d'entrada, no juguen un paper determinant, però que Rosich i Duran volien potenciar. És el cas, per exemple, de Xim Puigdesaura, nebot de la baronessa de Bearn, que s'ha vist sovint com un alter ego de Villalonga, però que a la seqüela de la novel·la "te n'adones que és una mica ximple", diu Duran. Pel que fa a les Falses memòries de Salvador Orlan, obra del novel·lista, i a l'Autobiografía, del seu germà Miquel, els han servit per veure que dona Obdúlia va existir de veritat i que el personatge neix d'una tia seva, Rosa Ribera.

Dues versions anteriors
"Miquel Villalonga diu que la seva tia era insuportable i que el seu germà li fa un favor que no es mereix a Mort de dama", apunta el director escènic. Això els fa pensar que la novel·la és "una gamberrada de joventut" de Villalonga.

Existeixen, a més, dues versions teatrals de la novel·la, una feta per Ricard Salvat a primers dels anys 70, i una altra ordida per Guillem Frontera a primers dels 80. La primera, no la van veure. I de la segona se n'han volgut allunyar volgudament per creure-la massa centrada en A l'ombra de la Seu.

Un dels principals reptes que tenien Duran i Rosich era com transformar la veu de Dhey, el narrador, que és qui llança els dards més enverinats. La solució l'han trobada en aquests personatges secundaris, com l'escriptora estrangera Carlota Nell o Xim Puigdesaura. Ella representa els primers turistes que arriben a l'illa i, a la manera d'una crítica George Sand, serà qui hi ficarà les cullerades més sucoses.

Però, què representa dona Obdúlia Montcada? Villalonga ens ho diu en els primers compassos de Mort de dama: "Aquella dama representava l'ànima d'una societat que desapareix". Físicament, diu Duran, va ser així, però, formalment, no. "Pensa que aquells personatges de la novel·la, que no sortien mai de l'illa, que no tenien rivals, es creien molt forts, ser el centre del món; i d'aquí ve la seva supèrbia. Aquella classe caricaturitzada per Villalonga ja no existeix, però sí que perduren els fets", apunta el director.

Duran posa com a exemple el primer president autonòmic balear, Gabriel Cañellas, que, quan puja al poder, "adquireix la supèrbia dels antics poderosos". El director també veu en Xim "el noi que fumava abdulàs", un retrat d'un altre president, Jaume Matas. Fins i tot els famosos casos Rasputin (el presumpte pas per un bordell de Moscou de Matas i el seu seguici durant un viatge oficial) o Rodrigo de Santos (el regidor d'urbanisme de Palma que pagava les seves bauxes pedòfiles i homosexuals amb la targeta de crèdit municipal) no són sinó reflexos de tot aquell temps. Fins i tot la poeta folklòrica Aina Cohen, en qui el 1931 –data de la primera edició de la novel·la– tothom hi va veure una sàtira de Maria Antònia Salvà i l'Escola Mallorquina, ara podria tenir el seu equivalent en Maria de la Pau Janer.

"Llegint Mort de dama entens que som com som, que no podem pretendre ser els nebots de Proust", apunta Duran, que va néixer a Sant Llorenç. "La societat actual mallorquina imita el mateix tipus de conducta que als anys 20. Existeix tot allò com a estructura òssia, per imitació", afegeix, tot recordant una sentència d'Espriu, quan deia que la classe de dona Obdúlia s'havia fos, però que havia estat substituïda per una altra gent, "probablement pitjors".