Just reconeixement

El palmarès

El cinema de producció catalana, i fins i tot parlat en català, ha estat justament reconegut pel jurat oficial de la 58 edició del festival de Sant Sebastià fent-se diversament present en el palmarès: Elisa K, un exercici rigorós i arriscat de Judith Colell i Jordi Cadena a propòsit de la novel·la Elisa Kiseljak, on Lolita Bosch explora el trauma posterior a una violació patida a la infància, ha guanyat el premi especial del Jurat; Nora Navas, actriu teatral catalana que el cinema pràcticament acaba de descobrir, ha estat distingida per la seva immensa interpretació de l'adolorida mare del nen protagonista de Pa negre, dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga inspirant-se en la narrativa d'Emili Teixidor sobre la postguerra a la Catalunya rural; i Jimmy Gimferrer, després de debutar com a càmera amb El cant dels ocells, del seu amic Albert Serra, s'ha endut el premi a la millor fotografia per la seva excel·lent aportació a Aita, dirigida per José Marila de Orbe i produïda pel català Lluís Miñarro, havent aprofitat totes les llums i les ombres de l'antiga casa-torre basca on va rodar-se la pel·lícula, un bell assaig cinematogràfic sobre la memòria dels espais i els efectes del pas del temps. Són premis concedits amb bon criteri i que, en conjunt, reflecteixen la notable contribució del cinema català a aquesta edició del festival en què, a la secció oficial, també va projectar-se fora de concurs Bicicleta, cullera i poma, el documental de Carles Bosch que mostra la lluita de Pasqual Maragall contra l'Alzheimer.

El jurat presidit pel cineasta serbi Goran Paskaljevic ha decidit, però, concedir el principal premi, la Kontxa d'Or, a una pel·lícula que planteja mes dubtes sobre el criteri amb el qual s'ha configurat el palmarès: Neds, de l'actor i director escocès Peter Mullan, que anys enrere va rebre a Sant Sebastià el premi al millor actor pel seu treball a la versió de La senyoreta Julia, de Strindberg, dirigida per Mike Figgis. El cas és que el mot Neds és una abreviatura de “No educats i delinqüents”, que és allò que no vol ser el petit John Mc Gill, protagonista d'una història ambientada en una barriada popular de Glasgow als anys setanta. No ho vol ser, tot i que el seu germà ho és i els professors sempre li recorden com si li volguessin fer pagar. Intel·ligent i amb ganes d'aprendre, el nen aplicat es convertirà de cop en maleducat i delinqüent. De fet, John Mc Gill va passant d'un costat a l'altre d'una manera que sembla força arbitrària i les seves successives reconversions suposen girs argumentals i dramàtics amb tendència a l'efectisme i la truculència. El film segueix l'imprevisible evolució durant uns anys del personatge, de manera que aquest és interpretat per dos actors que permeten mostrar el pas de la infància a l'adolescència. Un d'aquests actors, Connor McCarron, ha guanyat, a més, el premi a la millor interpretació masculina, de manera que el film de Peter Mullan ha estat recompensat amb escreix.

Les maneres, a vegades una mica tosques, de Peter Mullan com a director són lluny de la imaginació creativa i l'ambició estètica que exhibeix el xilè Raúl Ruiz a Mistérios de Lisboa, que aquesta cronista considera la pel·lícula més bella projectada a la secció oficial i una de les grans obres cinematogràfiques dels últims anys. El cas és que, dins del repartiment general que ha fet, el jurat ha tingut el detall de concedir el premi al millor director a Raúl Ruiz, un cineasta que, com si no pogués parar de crear, ha realitzat més d'un centenar de pel·lícules on el cinema dialoga amb la literatura i sovint fa present que no és més que una il·lusió. Inspirada en una obra de l'escriptor romàntic portuguès Camilo Castelo Branco, Mistérios de Lisboa és una pel·lícula monumental, testamentària, que conté diverses històries d'amors impossibles o contrariats narrades amb ironia i a la vegada un estrany respecte. Ho fa amb un desplegament narratiu i una posada en escena fascinants. Un premi indiscutible a la millor direcció, tot i que podria considerar-se que el jurat (on, a més del president, hi figuraven l'actor José Coronado, la directora de maquillatge Jo Allen i els directors Raya Martin, Claudia Llosa, Lucy Walker i Pablo Trapero) no s'ha atrevit a concedir la Kontxa d'Or a aquest film de quatre hores de durada (hi ha una versió televisiva de més de sis) que, sense ser fill del comerç, desafia a la indústria: Qui s'atrevirà a distribuir-la?

En tot cas, el jurat sí que s'ha atrevit a reconèixer al director Raúl Ruiz mentre que, pel que fa al guió, ha sigut força convencional premiant un nou film que reuneix diverses històries que van migcreuant-se i endolcint-se: Home for Christmas, del noruec Bent Hamer. Finalment, ha sigut justament generós concedint una menció especial a A Jamaà en què el marroquí Daoud Aoulad-Syad retorna al lloc on va rodar la seva anterior pel·lícula, Waiting for Pasolini, observant-hi que, de tots els decorats, només s'ha conservat la mesquita. La influència de Kiarostami, doncs, s'ha fet també present a la secció oficial discreta, però digna.