Realitat i percepció

Dins les activitats programades en el marc del Festival de Vídeo i Arts Digitals (VAD), les propostes presentades per a les nits digitals, en col·laboració amb el Festival Temporada Alta, s'acullen a un voler rastrejar el limits de situacions inscrites en la violència. Des de formats, llenguatges i mirades radicalment diferents, aconsegueixen que aquells que hem presenciat ambdós espectacles reflexionem sobre el tema dels límits, les fronteres i la pèrdua de referents dins el món contemporani.

Herman Kolgen, que va inaugurar la programació nocturna, ha presentat les seves darreres produccions, Inject & Dust. Si amb la primera aconsegueix, mitjançant tota una investigació entre les relacions d'art i ciència, situar-nos en un estat de tensió física i audiovisual, acostant-nos als propis límits de resistència corporal, amb la segona ens proposa un camí de recerca explorant els canvis d'estat en la matèria. En ambdós casos, el projecte s'articula a partir d'una única projecció i àudio multicanal. Mitjançant una relació magistral d'àudio i vídeo, les dues narracions s'inscriuen en territoris en què la destrucció esdevé un dels fils conductors. Una destrucció lenta, que permet relacionar el relat audiovisual amb imatges de territoris en els quals es viuen conflictes reals. La imatge alentida va més enllà de la pròpia pantalla i Kolgen es presenta, sens dubte, com un dels grans mestres de la imatge actual, amb una nitidesa i un domini visual espectaculars, amb una estètica que ens recorda algunes de les peces de Chris Cunningham.

En la segona nit, el VAD va convidar el coreògraf francès Yann Lhereux, que hi va presentar dues peces: Manifestement, creada l'any 2009, i Reach&Soul, el 2010, i ha sabut construir-les i encaixar-les dins un únic projecte artístic. Amb la dansa com a fil conductor, Lhereux engega una investigació al voltant del cos i la presència partint d'un dels grans mals actuals: la situació del clandestí. Amb una força escènica extraordinària, i durant la primera part de l'espectacle en diàleg amb els mitjans audiovisuals, investiga diferents formes d'escriptura mitjançant la improvisació dels ballarins, la composició coreogràfica i una forta presència de l'atzar i la reacció en temps real del mateix públic. De fet, és amb la participació d'un públic que no sap ben bé com ha acabat sobre l'escenari, i que hi restarà fins al final, que obre un ventall de qüestions sobre les situacions irregulars, el desig de pertànyer a un altre lloc o la pèrdua de tot reconeixement sobre el territori. El coreògraf explora tant els límits del públic com dels intèrprets; de fet, per a la segona peça va convidar tres ballarins de ciutats marcades per històries de separació i violència: Berlín, Seül i Johannesburg, els quals se'ns presenten com a clandestins entre el públic, fet que anem descobrint a mesura que la peça avança, amb sorpresa i tensió.