Comèdia del fracàs
La Planeta produeix la darrera estrena de la companyia Arcàdia, ‘Ens hauríem d'haver quedat a casa', del gironí Llàtzer Garcia
Els personatges són una colla de fracassats que desitgen, tots plegats, ser en un altre lloc
La producció de la comèdia Ens hauríem d'haver quedat a casa enceta una nova etapa a La Planeta que coincideix de ple amb aquesta època d'incertesa econòmica que es preveu que, en el camp de les arts escèniques, encara s'accentuarà més en els propers mesos. Es tracta de l'etapa de les apostes per dramaturgs de casa, gironins. La voluntat de la sala de donar suport als dramaturgs locals ja es va explicitar en el cicle Diàlegs a quatre bandes, en el qual també va prendre part Ferran Joanmiquel, un jove autor de Medinyà que ja ha guanyat diversos premis i al qual, de cara a la temporada vinent, la sala la Planeta ha ofert la possibilitat de produir un espectacle.
Llàtzer Garcia (Girona, 1981) és el director de la companyia Arcàdia, creada l'estiu del 2009 i que afronta, amb aquest, el seu tercer muntatge, després de fer Esquivel! Una comèdia estereofònica, que va fer temporada a la Nau Ivanow de Barcelona, i Vent a les veles, amb què va guanyar el premi Marquès de Bradomín. Les dues obres són escrites i dirigides pel mateix Llàtzer Garcia.
Ens hauríem d'haver quedat a casa és, segons el seu autor, una comèdia que es pot considerar fins i tot tragicomèdia “perquè també té els seus punts amargants”. La situació que presenta l'obra està basada parcialment en vivències pròpies, relacionades amb el món del teatre, “però no és un espectacle només per a la gent de teatre”, s'afanya a dir l'autor. L'escenografia està inspirada en el Cafè Teatre Llantiol de Barcelona, on companyies que comencen tenen la possibilitat, prèvia selecció, de presentar els seus primers treballs, una experiència que va viure el mateix Garcia. Així doncs, sobre l'escenari de La Planeta s'hi situa un altre escenari, més petit, una barra de bar, taules i cadires i una cabina de so. Aquest és el lloc on una petita companyia d'actors joves té poc més d'una hora per preparar la presentació d'un ambiciós espectacle. D'aquesta prova en depèn que els seleccionin o no per mostrar-la al públic. La modèstia de l'espai i el poc temps per preparar l'espectacle seran uns obstacles gairebé insalvables.
Reivindicant la comèdia
Pere Puig, director artístic de La Planeta, va justificar l'aposta per Garcia perquè actualment “no hi ha tants dramaturgs que treballin la comèdia, i en el cas d'en Llàtzer crec que s'hi troba una personalitat pròpia en aquest gènere, aposta per la comèdia, sense perjudicis, i això ens interessa”. Per la seva banda, el dramaturg va afirmar que actualment la comèdia li sembla “un gènere infravalorat”. Garcia reconeix influència del cinema dels anys trenta, sobretot en el ritme trepidant, i esmenta expressament la deliciosa Un, dos, tres, de Billy Wilder, però referma el caràcter teatral de la peça: “No té format de sitcom, ni tampoc pretén ser transcendent, tot i que al final, de manera inconscient, ens ha sortit un punt moral”. Garcia explica que els personatges que presenten són uns “fracassats” que desitgen, tots, ser en un altre lloc, que “no disfruten de l'obra que fan, sinó que creuen que és un trànsit cap a una altra cosa”. Aquest fracàs professional va acompanyat d'un fracàs personal, i provoca que els personatges es despullin, agafant un punt existencialista. Garcia adverteix que han fugit dels tòpics teatrals, només hi ha els imprescindibles, i que parlen de “la vida real i quotidiana; fins i tot les escenes més inversemblants són les més reals, fins i tot rebaixades, i les més normals són les escenes inventades”. El jove dramaturg i director gironí disposa en el repartiment dels intèrprets Guillem Motos, Marta Aran, Mima Riera, David Ortega i Laura López.
