Cultura

Crítica

teatre

Riure glaçat

Ha fet la seva tercera aparició Claudio Tolcachir a Temporada Alta amb El viento en un violín, aparentment una comèdia que segueix els ítems que fan que el teatre d'aquest jove creador sigui fàcilment recognoscible. Diré d'entrada que La omisión de la família Coleman, potser per ser la primera –que ell portava a Europa i que jo veia, és clar–, em va semblar insuperable. A El viento en un violín també hi ha tot allò que distingeix Tolcachir, uns personatges molt marcats, una dramatúrgia molt sòlida, una posada en escena esplèndidament senzilla, en què en el mateix escenari es recreen fins a quatre espais diferents, uns diàlegs ràpids, àgils, enginyosos, un ritme altíssim, una direcció exigent, atenta, intel·ligent, i unes interpretacions brillants, amb força, que són un dels valors més ferms de la peça.

El viento en un violín presenta la vida de dos nuclis familiars peculiars, un d'ells format per Mercedes (Míriam Odorico) i el seu fill Darío (Lautaro Perotti), de classe acomodada, i un altre format per Dora (Araceli Dvoskin), la seva filla Celeste (Tamara Kiper) i l'amant d'aquesta, Lena (Inda Lavalle), que viuen en la misèria. Mercedes és una mare sobreprotectora, abandonada, traumatitzada, i no hi és tota. Darío és insegur, fracassat, i es diria que li falta un bull. Dora, una dona pacient, senzilla, servil i esgotada, és la minyona de Mercedes i no aprova inicialment la relació de Lena, la més equilibrada de la funció, i Celeste, físicament feble i que també té alguna mena de malaltia psíquica. Lena i Celeste volen tenir una criatura i no se'ls acut millor manera de fer-ho que forçant Darío, al qual no coneixen –posteriorment descobriran la connexió–, a fer l'amor amb Celeste amb la intenció de –una vegada fecundada la noia– no tornar-lo a veure mai més. Descoberta la relació, Darío, que fins aleshores no havia tingut cap al·licient vital, el troba en el nen i vol exercir la paternitat. La grotesca situació que es desencadena acaba amb un final aparentment feliç, que és el que diferencia sobretot aquesta peça de La omisión de la familia Coleman, que em sembla molt més rodona. S'hi feien més presents, més enllà de la comèdia, temes com la família, la soledat, el pes d'allò que no es diu, seguint el mateix sistema que el director enuncia, que és assajar la tragèdia com si fos una comèdia.

L'interès del text és escàs, fins i tot de la història; el més interessant és com les interpretacions funcionen per fer avançar la història; com Tolcachir és capaç de fer riure a cor què vols el públic i glaçar-li el somriure amb la rèplica següent, o com fa que l'espectador es pregunti per què riu de coses que, ben mirat, són una veritable tragèdia.

El viento en un violín
Autor i director: Claudio Tolcachir.
Intèrprets: Araceli Dvoskin, Míriam Odorico, Inda Lavalle, Lautaro Perotti, Tamara Kiper i Gonzalo Ruiz.
La Planeta, 30 de novembre del 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

“Picasso descobreix París” exposa 19 obres de Cézanne, Degas, Gauguin o Toulouse-Lautrec

Crònica

Prop del cim

Secrets de família

Girona

El repte dels fons digitals

Girona

Un déu salvatge i molt trapella

Sitges

Planeta independent

Girona
Infantil

Aventures amb ‘Els Cinc i la vall dels Dinosaures’

Drama

Isabelle Huppert esdevé ‘Madame Hyde’

Drama

Vincent Lindon investiga ‘La aparición’