Cultura

Crítica

teatre

Banda Cool

Al desembre, a Girona, entre d'altres de possibles, s'anuncia l'inexorable cloenda del Festival de Tardor Temporada Alta; el cert és que resten pocs espectacles per veure, però qui sap si encara tindrem alguna bona sorpresa. Si sou d'anar al teatre potser coneixeu l'ímpetu vital de Jordi Oriol, de manera que no us estranyarà gens l'expectació que genera amb cada espectacle nou que posa en moviment. Com es pot oblidar, per exemple, aquella exquisida delicatessen que va ensenyar el 2007, La caiguda d'Amlet? L'any passat va estrenar Prometeu no res i enguany es diverteix amb Home-natja, una paròdia adolescent amb rerefons amarg o, tal com ell ho descriu, “un homenatge a tots aquells que poden arribar a perdre el cap per un cul”; em sembla que la cosa és prou explícita. L'espai escènic i la il·luminació d'Alex Aviñoa mostren l'ombra d'un petit garatge on els Pringats assagen un tipus de música, diguem-ne de contingut especial, amb seients d'automòbil, bombetes penjant i pneumàtics; al darrere, un petit escenari amb bateria, baix, teclats i una guitarra, un munt de focus d'espectacle i tot revoltat per una muntanya de penjadors amb rodetes plens de roba cool. Uns acords trenquen la nit, crits d'entusiasme, aplaudiments... I és que els fans aclamen el seu doll d'èxtasi: “Bona nit, Girona!”, crida el Willy, el líder de la banda. És el primer tema, i l'eco de la seva retronxa impacta: “Hòstia puta ja... Hòstia puta ja... Hòstia puta ja...”; i és que el Cara-cul, el Palles, el Pestes i el Borilles han triomfat: ara responen a noms artístics com ara Willy, John, Fred i Pitt; són la banda musical Cool, i el seu èxit és espaterrant! Vivim la crònica viva del Gran G ‘Willy' –inici, èxit fulminant i caiguda del geni–, narrada pels membres del conjunt, una cosina americana i una enamoradissa companya de classe. Una història plena d'atzar, tòpics i desamor que en la primera part funciona estupendament bé i diverteix pel seu to innocent i les bromes pubescents i descarnades que s'hi vessen, però més enllà d'aquest tempo la cosa pren un aire de seriositat que provoca una caiguda general de tensió i d'atenció. Com a broma i divertiment, com a paròdia sana al món de l'adolescència amb el seu rerefons de ridiculesa, banalitat, pors, complexos i humor, és d'una crapuleria entranyable i enjogassada, però el canvi de to, les acrobàcies de la dramatúrgia, l'abús dels recursos escènics, la dilatació temporal, l'alliçonament, i l'ambivalència i discontinuïtat en la direcció acaben en un inesperat llast. Et quedes amb un regust i la desolada sensació que la irreverent promesa resta incomplerta. La recreació dels vuitanta és excel·lent i Òscar Muñoz demostra, una vegada més, que és un magnífic actor; la seva versatilitat es troba ben secundada pel desdoblament d'Anna Alarcón. Ara bé, entenc que els músics són músics. Sens dubte hi ha alegria, entusiasme i talent, però saviesa encara no.

Home-natja
Companyia: Indi Gest
Autor i director: Jordi Oriol
La Planeta, 4 de desembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.