Les figures de Nadal

Hauria d'estar prohibit –com que ara tot es prohibeix no vindria d'aquí– que els periodistes que saben escriure dirigissin diaris. Al periodista que passa a les feines directives se li acumula tanta feina dins de la redacció, ha d'atendre tantes trucades, ha d'assistir a tantes reunions i tantes tertúlies i és reclamat a tants sopars i dinades que mai no troba el moment de publicar res. De tant en tant unes notes de compromís o solemnes, de tant en tant un editorial on ha d'amagar l'estil, i poqueta cosa més. Als periodistes que saben escriure –perquè n'hi ha que no en saben–, se'ls hauria d'incentivar perquè seguissin escrivint i prou. I si manifestessin alguna mena d'ambició de poder haurien de veure immediatament tallades les ales i ser lligats a la cadira.

Rafel Nadal és dels que, sabent escriure, va dirigir El Periódico durant quatre anys. Abans, n'havia passat molts més en el mateix diari fent cuina. En va impulsar la versió en català, en va fer una edició per a Andorra, va coordinar suplements i coses... Tot molt bé. Fins i tot excel·lent. Però i escriure? Ara Nadal publica el llibre Els mandarins a la col·lecció L'Arquer de l'Editorial Columna del Grup 62, que avui es posa a la venda. Aquí et volíem veure, Nadal.

Es tracta d'un aplec d'apunts brevíssims sobre persones i fets que el periodista ha anat reunint al llarg d'uns quants anys. Ara sabem que mentre dirigia, es reunia, dinava, sopava i viatjava el nostre home prenia notes per si un cas. Per si un cas la memòria li fallava i per si un cas un dia els havia de publicar.

Els personatges són Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba, José Zaragoza, Joan Carles de Borbó, Josep Pla, els prínceps Felip i Letícia, Carlos Slim, Antonio Asensio, Naguib Mahfuz, Lluís Prenafeta, Joan Laporta, Javier de la Rosa i François Mitterrand. S'hi belluga també el general Aleksandr Lébed, que és menys conegut però que fa de la democràcia una definició que només poden fer els militars i els que són com ells.

Els apunts a punta seca i d'un sol traç que el llibre conté no admeten ni una paraula de més ni una de menys. Nadal fa una cosa a l'abast només dels que tenen molt d'ofici o en saben molt o han llegit els autors fonamentals, consistent a dir sense dir, a fer que tinguin més contingut les el·lipsis i els silencis que no pas les paraules explícites. Quan Nadal s'acosta al multimilionari mexicà Carlos Slim, que a la vegada és un empresari periodístic, per preguntar-li sobre el futur de la premsa escrita i Slim es limita a dir-li “Gusto en conocerle, don Rafael” abans d'agafar un ascensor i marxar acompanyat d'Isidre Fainé, no cal afegir res més. Cal, com fa Nadal, posar el punt final del retrat. O quan tot dinant amb José Zaragoza l'home més àcid de la política catalana, el que treu foc per la boca cada cop que l'obre, comença a parlar amb aires sentimentals de l'hort de carxofes del seu pare o es fa retirar un plat de penne alla puttanesca perquè “pica com mil dimonis i jo sóc de menjar més suau”. Per no parlar de l'entrevista amb De la Rosa, que demostra que entre els poders d'aquell home s'hi comptaven els sobrenaturals. En aquest llibre el rei fa pipí, els més republicans es fotografien amb Felip i Letícia, el premi Nobel egipci busca la llibertat al bar del Sheraton, prop de la plaça Tahrir, i Jordi Pujol regala a l'autor una ampolla de tequila que serà la desencadenant de la sortida de Nadal d'El Periódico i l'inici de la redacció dels apunts. Al capítol final, Mitterrand es treu el barret.

Com que Nadal no s'hauria pogut reunir amb alguna d'aquesta gent si no hagués ostentat la direcció d'un diari, matisarem la prohibició que reclamàvem al principi: no hauria de poder ser que els directors de diari que saben escriure no escriguin.