Cultura

Mor Jordi Teixidor

L'autor d'‘El retaule del flautista', màxim exponent del corrent brechtià a Catalunya, va morir ahir als 71 anys

Teixidor va saber incorporar elements populars per bastir el seu teatre èpic

Jordi Teixidor, durant dècades ha estat l'autor
català més representat gràcies al seu èxit d'El
retaule del flautista
. En l'estrena professional, amb Feliu Formosa de director que va estar molts mesos en cartell, hi van seguir una gran quantitat de produccions del teatre amateur fins a l'actualitat. Teixidor, va morir la matinada de dimarts d'una
aturada cardiorespiratòria, als 71 anys a Barcelona. La cerimònia de comiat es farà divendres al tanatori de les Corts.

L'estudiós Àlex Broch considera que Teixidor va ser qui millor va seguir el teatre i la ideologia del teatre èpic brechtià en la dramatúrgia catalana dels anys setanta. Militant del PSUC, va escriure en aquella època les seves obres amb una lectura política marxista. Amb la transició, una generació d'autors teatrals que van caure en l'oblit (Jaume Melendres, Ramon Gomis, Josep Maria Muñoz Pujol, Alexandre Ballester i altres que continuen en un segon terme com Manuel Molins i Rodolf Sirera) van haver de variar el seu teatre, que fins llavors havia insistit en una lluita contra la dictadura franquista. La potència del treball col·lectiu de les companyies que menystenien com
a caduc el paper de l'autor, tampoc no va ajudar a
superar el canvi.

Oriol Broggi va ser l'últim director que li va fer una obra: Magnus, gràcies al cicle L'alternativa dels 70 per recuperar aquells autors. Broggi, que definia Teixidor com “un picapedrer del teatre català”, confessa que ha estat culpa de la seva generació de directors per no recuperar-los. Sense anar més lluny, per Broggi, hi ha “6 o 7 títols” interessants que encara no es planteja presentar. La falta de possibilitat de tornar a l'escenari va fer que el seu text fos poc àgil, diu Broggi. Pel director, Teixidor no va deixar de fer provatures teatrals sobre el paper, sense que repetís l'èxit d'El retaule... i això va fer que es desenganyés i es reclogués en l'anàlisi (va publicar l'assaig El drama, espectacle i transgressió, premi Xavier Fàbregas 1988).
De fet, Broch opina que la reflexió arriba en el moment que Teixidor és conscient que ha de canviar de plantejament escènic i coincideix amb l'època que s'incorpora de professor
a l'Institut del Teatre. Un altre dels motius pels quals l'obra de Teixidor no ha
pujat tant com podria a escena, segons insinua Broggi, és per les poques ganes de figurar de l'autor.

Teixidor va escriure una trilogia brechtiana
inconfusible: A El retaule del flautista (1968) parla sobre la corrupció municipal; a La jungla sentimental (1975), amb tocs de gènere negre remet a una
paràbola sobre el comportament del salvatge capitalisme; A Dispara, Flanaghan (1976), planteja una reflexió sobre el colonialisme jugant amb els referents del far west. Teixidor era molt hàbil apropiant-se referents populars per plasmar el teatre èpic, comenta Broch.

Des de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya recordaven ahir que Teixidor
sempre va ser un ferm
col·laborador en la dignificació de la professió. Va
ser bandera reclamant una llei del teatre o un
Teatre Nacional.

LA XIFRA

39
obres
va escriure. Va debutar amb ‘Un fèretre per Artur' (1965) que va escriure pel seu grup de teatre El Camaleó.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda