Nit d'antologia

“Ja ho farem més bé”, mussitava amb veu trencada Rosa M. Sardà, enmig d'una ovació d'upa, en finalitzar l'espectacle dedicat a Josep M. Sagarra al Lliure de Gràcia. I no hi ha dubte que així serà, però és que tampoc no importa gens, perquè l'actriu ens va regalar una fabulosa, impressionant i inoblidable vetllada.Damunt l'escenografia prestada, amb el contrapunt llampant d'un terra blau i el blanc trencat d'uns quants llençols, que tapaven mobles, només hi havia la taca de llum d'un faristol amb papers, la punta neta d'una taula, un pic d'aigua, llibres i Rosa M. Sardà bellugant una trentena de textos: poemes, tastets periodístics i algun petit fragment dramàtic. Amb Rosa M. Sardà es té la sensació que qualsevol teatre és casa seva. De seguida us porta al seu terreny amb una gràcia i una naturalitat innates, transformant l'afer d'una lectura en un extraordinari joc escènic. Interpretar, recitar, dir, la capacitat inesgotable d'omplir-ho tot de sentit i musicar-ho a meravella, i la de bastir d'humor i anècdotes la nit poètica. A més, però, és capaç d'esbossar el traç vital del poeta, demostrant un pas enllà en l'amor i la mort de dues personalitats úniques: Sagarra, l'ironia i l'acidesa de l'home que vessa poesia arreu; Rosa M. Sardà, l'artista de talent únic capaç de cantar els versos a la mida del seu bon sentit. Tots dos imprescindibles! Aquestaformidable teatralitat demostra que l'actriu és indispensable, necessària, no només per ser la memòria viva del que és fer teatre, sinó pel sentit de fer-ne i l'evidència del que ja hem perdut: qui, avui, sap dir el vers com ella?

Rosa Vila i Mercè Pons,, immillorables fantàstiques col·laboracions i homenatge als que havien vist el mític muntatge de Josep Montanyès L'hostal de la Glòria, el 1992. Que la gent es posés dreta, picant fortament de mans i cridant merescuts bravos, corrobora el que he dit.