La primera direcció

Tots els camins van a Roma però els viaranys són diversos. Fa nou mesos, l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) publicava un controvertit estudi que revelava la precarietat dels directors en les cartelleres catalanes. Fins al 90 % asseguraven que alternaven la direcció amb altres feines per tirar endavant. Amb aquesta saturació sembla difícil que hi hagi gaire espai per donar alternatives a joves directors. La realitat, però, és més tossuda que les xifres.

El camí més habitual és el meritori: ajudants de direcció que a còpia de sumar ajudanties es guanyen el respecte per dirigir obres pròpies. Poden ser treballs que combreguen amb el director amb qui col·laboren. O no. (L'ajudant fa d'intermediari entre els actors i el director). També el camp de les autories és una via d'accés a la direcció. L'Institut del Teatre genera molt talent. Aquesta és una tercera via: presenten els treballs de fi de curs per guanyar espai. També hi ha el cas de retrobar-se els antics alumnes, anys després de patir el desert de feina artística, per emprendre l'aventura que ha de ser definitiva. El quart corrent és el d'actors que s'atreveixen a dirigir per primer cop. El camí és tan complicat que alguns han optat, amb la seva companyia, per obrir teatres nous.

Ferran Utzet (Barcelona, 1975) presenta aquests dies La presa, de Conor McPherson, a la Biblioteca de Catalunya. Ho fa amb l'equip de La Perla 29, on va fer d'ajudant de direcció d'Oriol Broggi en els treballs de l'any passat. El públic celebra la peça, que ja va aixecar Manuel Dueso el 1999 (dimecres vinent hi ha un col·loqui entre els dos equips artístics, moments abans de la funció). Broggi li va proposar La presa. Respon a la voluntat de La Perla 29 d'oferir peces de repertori que han esdevingut clàssiques. Aquest és el primer títol de repertori modern però, “com Txèkhov, a La presa no es diu què està bé i què malament”.

Utzet se sent molt pròxim a la manera de fer d'aquest equip que treballa “fins a l'extrem aspectes que no són directament teatrals” però que tenen en compte l'espectador. Utzet ha descobert una paret de la nau de la Biblioteca que, fins llavors, havia quedat ignorada, comenta Broggi. Són matisos, afegeix Utzet, però compta amb poder aixecar altres obres (pensa en mecanismes per explicar “una història de la millor manera”). Dóna molt de valor al treball dels actors: “són els únics sense els quals no es podria fer teatre.” Per Utzet, el repte no és arribar a aquesta oportunitat, sinó “aguantar el temps fins a fer el primer muntatge”. Hi ha oportunitats? Sí, però molt a la perifèria de l'aparador teatral, “un mercat molt precari”.

Utzet va estudiar només un any a l'Institut del Teatre (abans havia passat per La Casona, on va arrencar la carrera d'actor per saltar a la direcció, un inici habitual també per a autors). Va veure que no podia mantenir el ritme d'estudi, feina i teatre, i va apostar pel teatre, “que fos el públic el que em valorés la feina”.

Carles Fernández Giua (Barcelona, 1973) ha estat ajudant de Xavier Albertí i de Portaceli. També pot ser un punt de suport al mateix director que pot preguntar-li sobre les escenes. Giua ha estrenat Venedors, La conquesta del Pol Sud (Sala Beckett) i, darrerament, Macbeth (amb la Factoria Escènica Internacional de Portaceli a laNau Ivanow). Ja prepara Contra la democràcia per al Grec. No és la seva meta, sempre s'està examinant. No s'estranya: “és un privilegi pretendre que cada nit un centenar de persones vulguin veure el que has volgut dir amb una obra de teatre”.El director de teatre i també professor puntual de l'Institut del Teatre, Xavier Albertí, ha donat l'opció als alumnes amb talent i ganes que vénen de l'Institut oferint-los ajudanties. Però lamenta que, tot i que ara és més difícil trobar espais on presentar els primers projectes, es tracti de direccions generalment conservadores, “d'acord amb el temps que vivim.”