Llums del dolor

No és gens comú parlar, des de l'escenari, de les seqüeles d'un acte terrorista; del dolor esquinçat que provoca en els familiars de les víctimes, de la glopada d'odi que inspiren els autors materials del fet i els causants últims que s'hi intueixen, de la impotència dels supervivents, de la necessitat de conjurar el desastre. Deborah Brevoort ho fa a Les dones de Lockerbie, una tragèdia contemporània que ens ha servit amb crua intensitat la companyia alcoiana La Dependent, amb la impecable direcció de Gemma Miralles. Llàstima que només per tres dies i en un espai descentrat com l'heroic Teatre del Raval. L'espectacle mereix tornar i ser vist pel nostre públic.

L'obra ens situa en el poblet escocès on va caure l'avió dels EUA després d'esclatar en aquell atemptat que ara recobra actualitat després que l'últim ministre libi que ha desertat acusi Gaddafi d'haver-lo ordenat. Un text que combina l'alenada poètica amb l'exploració de les mil cares del dolor encauat en l'esperit dels personatges i que l'espectador reconeix i compadeix; s'aconsegueix, així, l'efecte catàrtic propi de la tragèdia antiga. En són protagonistes les dones de la contrada que abrigallen un matrimoni americà que busca les restes del seu fill, mentre malden per purgar la seva pròpia i desolada ràbia rentant la roba de les víctimes, imposant-se a la intenció oficial d'incinerar-la. Una poderosa Empar Ferrer encarna la líder de la iniciativa, eixugant la seva animadversió antiianqui amb una profunda comprensió emotiva que arrossega l'audiència. Pepa Miralles és la mare nord-americana marfosa en un plor devastador que reacciona, però, davant la coratjosa solidaritat de les dones de Lockerbie, on l'odi no té l'última paraula. Només l'afecte estronca rancúnia i patiment.