Català a l'atac!

Diumenge finalitzava el Barribrossa 2011, onze dies dedicats a la poesia escènica, a les fintes lingüístiques, a la projecció visual de versos, als jocs de paraules i a les múltiples picades d'ullet que permet el llenguatge. I és que l'edició d'enguany ha celebrat el cinquantenari del naixement d'Oulipo, moviment d'experimentació literària fundat a París per Raymond Queneau que va sotragar l'experiència poètica i capgirar els fonaments de l'escriptura. Van inaugurar la mostra els mestres de cerimònia oulipians més fervents i perseverants del país: Carles Hac Mor i Ester Xargay amb Salflorvatge, un espectacle que combinava la recitació amb el cant, la música i un ball de lletres projectades en pantalla com un quadre líquid en continuada transformació. Es partia de poemes d'autors reconeguts (Brossa, Foix, March, Verdaguer, Llull, Riba, Palau) i se'n feien centons, o se'n variaven parts per atorgar-los una nova vida i sentit, mentre una afinada, esplèndida Rosa Pou en cantava els mots-rima o en feia descarts, acompanyada pels instruments de Marc Egea i Xavi Lloses. Tècnicament el muntatge videogràfic va ser impecable i suggeridor, d'una plàstica imaginativa i estimulant. Amb Les naixences latents, Ricard Ripoll es mostrava fidel als principis oulipians d'escriure amb traves per incitar l'espectador a descobrir l'artifici, perquè el sentit no era tan important com el joc, el ritme i la cadència. Van defensar la juguesca dos joves i inspirats intèrprets: Enric Cambray i Nausicaa Bonnín, una actriu que està fent passos de gegant en el domini del seu art. Sempre s'escriu sobre d'altres escrits, un palimpsest de superposicions que eixampla la xarxa de mots mig esborrats, mig reescrits en innovadores resolucions. Carles Hac Mor va repetir amb Assaig paraparèmic un acte sense assajar que es proclamava contra l'opinió comuna i les inèrcies proverbials, contra les expectatives del públic, mentre proclamava l'estètica de l'avorriment i reivindicava l'ètica del fracàs contra l'imperatiu de l'èxit que imposa el sistema. O, dit amb un rodolí dissident, “els traus no volen els botons”, que no rima però que diu molt de la revolta dels objectes. Enmig de tanta aporia i paradoxa, va relluir la poesia vibrant de Montserrat Abelló a Contra el caire del temps, posada delicadament en escena per Anna Güell i dita per dues actriuasses com Francesca Piñón i Lluïsa Mallol, que enyorem massa als teatres del país. L'espectacle va gaudir de la presència de la venerable, lluitadora i rebel poeta, que va recitar el primer i l'últim vers, i de l'emotiu violoncel d'Ana Moreira. Les dues actrius van espigolar poemes des de Vida diària (1963) fins a El fred íntim del silenci (2008), i van fer dialogar la saborosa tria amb una sobrietat i una expressió matisada i plena. La complicitat de les mirades, la suavitat del gest, la calidesa de la dicció van convertir la vetllada en memorable homenatge a la nonagenària tarragonina.

Barribrossa ha culminat amb tres muntatges de joves directors emergents: L'Osteòpata del singular actor, dramaturg i director napolità Pasquale Bàvaro; la posada en escena d'Exercicis d'estil de Raymond Queneau, un dels cims del moviment Oulipo, que ha dirigit Joan Maria Segura, i la fresca i desbordant torrentada verbal de Màrius Serra que Iban Beltran ha escenificat com a Verbàlia 2.0, on es desgranen tots els jocs de paraules possibles, com el palíndrom del títol d'aquesta crònica, els contrapets, calemburs i anagrames, per culminar amb l'acròstic dedicat al germà de Franco en què, mentre l'Oriol Tramvia el deia al més pur estil exaltat, cadascun dels actors i el músic anaven desplegant cartellets amb la primera lletra de cada vers, de manera que es podia llegir, al final: Visca Catalunya Lliure!