Cultura

L'alzina persevera

L'escriptor peruà Julio Ramon Ribeyro estava convençut que el carro de la modernitat és el vehicle que condueix més ràpidament al museu de les antiguitats. Miquel Pairolí, que n'era bon lector, també. Va viure i escriure voluntàriament allunyat del soroll i de la faramalla. Va plantar cara a la banalitat del present. Va defugir els llocs comuns i va combatre els tòpics amb rares armes: seny, reflexió, coneixement, memòria, rigor. Es va riure de l'exigència d'originalitat, experimentació formal, transgressió i energia juvenil que el món contemporani sembla imposar, i va mirar sempre caps als clàssics –antics o moderns–. Va prescindir de capelles i capelletes. Sabia que aquesta actitud perjudicava la seva carrera literària, però no li importava, o estava disposat a pagar el peatge. Ho diu l'Eclesiastès: “Vanitat i més vanitat”.

Quan va escollir un lema per al seu ex-libris –L'alzina perservera– va prendre'l d'una entrada de L'enigma, el segon dietari que va publicar. Hi compara la fugacitat del temps humà, sempre sorollós, accelerat, convuls, amb la resistència silenciosa i mineral de l'alzina. “L'home fa via de pressa. En el seu camí tot és agitació adelerada i fugacitat incessant [...] L'home ronda per la terra, l'alzina hi arrela”. El text –de lectura imprescindible, com tants altres que ens ha llegat– conclou: “L'alzina arrela i persevera”.

El lema defineix l'home i l'escriptor. Es comprova en la seva discreció. Es comprova en els dietaris i els articles. Es comprova en l'opció de vida que va fer. Es comprova en la solidesa i coherència d'una obra escrita sovint a repèl dels corrents imperants, sense petulància, però amb convenciment. Pairolí va decidir fer alguna cosa més que rondar per la terra i va plantar una alzina a la qual va dedicar “hores i més hores, nits i dies d'aquesta absurda, estranya, però valuosa vida” amb el convenciment que si el temps ens ho d'arrabassar tot, com a mínim no li ho posaria fàcil. Si la fatalitat ens ha condemnat abans d'hora amb tanta crueltat, busquem el consol de l'obra i de la memòria, que potser és fal·laç o poc precisa, però també és “la facultat més preciosa que té l'home”. Ho va escriure en Miquel, i jo, lector agraït, me'l crec.

Lluís Freixas és escriptor i periodista

TONI CABERO
EMPRESARI D’ESPECTACLES

“A l’hora de treballar no hi ha clients petits ni grans”

“Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics hi havia un desig de fer canvis en la forma de presentar les coses, i es va obrir una escletxa professional per la qual vam entrar”

“La realitat és que si et presentes a un lloc i la teva adreça és Via Augusta de Barcelona no és el mateix que si és el carrer Paer Casanovas de Lleida, no és el mateix”

Lleida
 

Rècord d’espectadors al Porta Ferrada

sant feliu de guíxols
 

Adeu a Jerry Lewis

Barcelona
 

Gota en la tempesta

Londres
 

Margot, a la recerca de les ‘Noches de gloria’, a Madrid

girona
 
Mirador

Sibarita de la cultura

 

Sidillà invita a conèixer el bosc com un receptari per llepar-s’hi els dits

Girona
 

Mor l’artista Nati Mistral

Barcelona
 
Crítica
cinema

Caricatura d’un geni