Afinadíssim

Espectacle grandiós de format minimalista gràcies a la màgia d'un artista brillant com l'or, Israel Galván, que ha depurat l'art del flamenc amb la seva personalitat transgressorament humil. A La edad de oro transita per alguns temes mítics del flamenc a través de l'òptica esbiaixada i llibertina que comparteix amb l'artista Pedro G. Romero, director de l'obra.

Però, malgrat la seva insubornable emancipació, la tècnica d'Israel Galván és depuradíssima; salts, voltes i figures són tan nets que semblen pintats en aquest ball lateral que ensenya més perfil que frontalitat tremendista. Traient suc de la seva timidesa, no dubta a ensenyar la cara oculta de la lluna, l'interior del ball flamenc i, dins d'un vocabulari ampli i culte, la intel·ligència desborda tot embolcall seriós del llenguatge en petits gestos humorístics aquí i allà.

L'abstracció del seu flamenc també inclou elements figuratius i amb significat: els braços que obren portes, la fulla que es despenja de l'arbre, els passos de cavall fregant la terra. Però el que marca tot l'espectacle és l'estil altament percussor i afinadíssim de Galván, que aprofita totes les sonoritats de peus, cops de mans i fins i tot el repic de dents.

Si sonen guitarra i taló junts, apareix el repic d'una campana, però quan parlen cadascú al seu temps, escoltem el diàleg de dos vells coneguts que, de tant conversar, ja es poden avançar al que dirà l'altre.

Quan es parla de l'edat d'or, es pensa en un temps passat que va ser millor que l'actual, però en el cas de l'artista Israel Galván, l'edat d'or es refereix al futur, que és el flamenc que ell balla.