cultura

Albert Serra i l'anticàsting

Albert Serra: “No sé què busquem, l'únic que sé és que rodem la setmana vinent a Romania”

Una de les particularitats del cinema de l'Albert Serra és que dóna molt marge a la improvisació i a l'atzar. Un tret que es fa patent en el resultat final de les seves obres, que respiren tanta llibertat i naturalitat. Per això, als que vam assistir al càsting per trobar l'actriu de la seva nova pel·lícula, Història de la meva mort –adaptació lliure de la novel·la de Bram Stoker Dràcula–, no ens va estranyar que jugués obertament amb aquests elements tan intrínsecs de la seva manera de veure el cinema, i qui sap si de la vida. Si no, no s'entendria que el càsting s'hagi organitzat a darrera hora, a poc més d'una setmana del començament de rodatge a terres romaneses i franceses (una peculiaritat, per cert, que moltes aspirants desconeixien).

I és que mentre que el cineasta banyolí té clars els actors, amb Jordi Pau en el paper del cèlebre vampir i Lluís Carbó, suposem, encarnant Casanova –encara que ell, que rondava per allà, no ho tenia gens clar, només que sense ell “la pel·lícula no seria tan bona...”–, pel que fa al paper femení el perfil requerit simplement especificava: “Es busca noia d'entre 18 i 25 anys. [...] No cal tenir experiència.” Doncs això, perquè si se li pregunta quin perfil de noia busca, Serra respon amb la franquesa que el caracteritza: “No sé què busquem, l'únic que sé és que rodem la setmana vinent a Romania.” En aquest cas, no l'atzar, sinó certes aspiracions professionals, en el cas d'algunes, i molta curiositat, en el cas de la majoria, van mobilitzar fins a unes noranta candidates a guanyar-se la vacant i convertir-se –vés a saber– en la musa de l'Albert. Ja des de primera hora, en torns d'uns tres minuts per candidata, van desfilar al llarg del dia un grapat de noies, la majoria de les quals reconeixien obertament que no havien vist cap ni un dels seus curtmetratges o les seves pel·lícules. Això sí, alguna deia que se n'havia informat prèviament navegant pel Google. No importa, tampoc constava com a requisit.

Venien d'arreu, no només de les comarques gironines, sinó també de més enllà, com la Maria, d'Igualada. Algunes es van presentar maquillades, unes poques excedien l'edat orientativa i d'altres venien acompanyades (una amb una mànager i tres germanes per donar-se suport mutu). Però, sobretot, la majoria estaven nervioses. I això que en sortir, durant l'intercanvi d'impressions a fora l'Ateneu Bar, totes coincidien a dir que no n'hi havia per a tant, perquè més aviat es tractava d'una conversa curta amb el director, descrit com a molt “simpàtic”, “natural” i “planer”. També hi va haver certa decepció en una que va trobar que era el càsting més estrany en què havia participat mai. I això que aquesta no es va haver de sentir dir perles del director com ara “és fàcil fer d'actor” o fins i tot “no té cap mèrit interpretar”, com ho van haver de fer aspirants com la Cora. Per cert, aquesta, una ferma candidata que va demostrar tenir taules, sobretot quan després de reconèixer que havia cursat interpretació –cosa que resta punts en la filosofia d'Andergraun Films– va defensar que a ella li agrada més el vessant lúdic i la naturalitat d'aquest art que és interpretar. “I l'espontaneïtat”, va remarcar l'Albert. I l'atzar, afegiríem nosaltres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda