Miró ens interpel·la

Si Picasso va obrir la porta que comunicava l'art del segle XIX amb l'art del segle XX, Miró, fent un salt a través del temps molt més llarg, va comunicar el segle XX amb el segle XXI. L'art fronterer de Miró sembla que guanya amb el pas del temps, a la manera d'un gran clàssic, i, com a gran clàssic, ens interpel·la de manera diferent cada cop que ens hi acostem.

Ara, la impressionant exposició de Miró que presenta la seva fundació a Barcelona basa la seva tesi en el compromís polític i social de l'artista, mentre que l'exposició antològica del centenari, el 1993, amb una clara intenció pedagògica, explicava amb claredat que el procés creatiu de l'artista mai va ser improvisat ni infantil (com molts pensaven), comparant els esbossos preparatoris amb les pintures.

Però quan una s'està davant la força que emana el tríptic dels Blaus o contempla la modernitat gairebé pop de la Natura morta amb sabatot, la tesi o el camí que s'hagi fet servir per construir l'exposició de Miró sembla que perd importància. L'obra mironiana s'ha endinsat en el segle XXI amb una naturalitat impressionant que prové del mateix moment en què l'artista pintava l'obra. L'actitud de Miró davant l'obra és el que s'acaba materialitzant ara davant dels nostres ulls. És aquesta autenticitat de Miró el que percebem i ens emociona. És, senzillament, l'excel·lència d'un treball de qui no podia fer altra cosa que crear i crear, des d'una posició moral i espiritual exemplar. I és des d'aquí on Miró ens torna a interpel·lar.

En moments d'incertesa i profunda transformació com els que vivim, l'obra de Miró encaixa a la perfecció. Convençuda que l'art (sobretot el bo) ens ajuda a viure millor i ens llepa les ferides, penso que la contemplació de Miró és un gran bàlsam espiritual. De la mateixa manera que segur que feia ell davant de la tela en blanc, només cal parar-se davant de l'obra, respirar a fons, sentir els peus ben arrelats a terra i intentar tenir el cor ben obert.