Dolça crueltat

La companyia Pa Sucat ha volgut celebrar els 25 anys produint el seu espectacle més ambiciós. En escena, quatre músics interpreten en directe la partitura de Jesús Rodríguez Picó. Els tres actors es desdoblen per donar moviment a tots els personatges de Polzet, els set germans, els pares que decideixen abandonar-los al bosc, l'ogre i la dona, que els acull, així com les set filles de l'ogre, dolces de cara però amb unes dents esmolades que espanten. Lluís Graells s'ha inspirat en una pel·lícula de Segundo de Chomón sobre aquest conte de Charles Perrault i li ha donat un pròleg i un epíleg que embolcallen el conte cruel i li donen nous elements de debat. El rondallaire és l'ogre caigut en desgràcia. La seva dona, que tant el temia, ara s'atreveix a perseguir-lo a cops de paraigua. Efectivament, la peça desborda ambició i compromís. Pa Sucat és de les companyies que defensen una dramatúrgia sucosa que convidi al debat de pares i fills tornant cap a casa. En format de conte, a la narració hi ha des dels pares que abandonen els fills fins al nen que és rebutjat pels pares pel fet de ser diferent i la capacitat d'aquest de superar les adversitats. És un treball ben mesurat en ritme i dramatúrgia que renuncia a la cantarella fàcil (ganxo de la majoria dels espectacles actuals) i l'argument ensucrat.

I Chomón? Sí. El rondallaire se serveix d'una llanterna màgica per narrar la història. Hi ha alguns passatges que es resolen amb un cinema auster, que no abandona la manipulació dels titelles artesanal. És coherent amb la posada en escena i aporta l'agilitat imprescindible. Es mereixen l'èxit que tindran.