Crítica
teatre
Una gàbia de gases
Tres actrius d'una lluminositat llampegant desgranen una peça de ranci llinatge, en què conflueixen els estímuls de les memòries del seductor Casanova i els ambients cortesans del segle XVIII, amb la faula popular del fill canviat adaptada a l'escena per Pirandello o ressons bíblics del judici de Salomó. És un text ben travat, amb un poderós crescendo i un argument que mostra les cotilles socials de l'Antic Règim que coartaven la llibertat, especialment de les dones, aixafades pels prejudicis de classe i les convencions de l'època. Una temàtica que rancieja una mica, malgrat l'extraordinari esforç comunicatiu de les intèrprets.
Marta Marco incorpora la comtesseta tancada en una presó de gasa blanca per purgar el pecat d'haver-se deixat seduir i per amagar de la vista del futur espòs el prenyat resultant. Es mostra altiva, estirada i capriciosa, rebel a la reclusió a què ha estat sotmesa, extremament egoista.
Al seu davant, una serventa que comparteix amb ella embaràs clandestí, vitalista, desimbolta i passional, que incorpora Clara Segura amb gràcia i desvergonyiment.
Totes dues comencen amb una precipitació que dificulta la comprensió de les seves rèpliques, però a poc a poc es troba el to quan l'obra aprofundeix en la transformació d'una relació inicial a mata-degolla a un tracte còmplice i intimista que desemboca en amor i, fins i tot, en alguna cosa més.
S'ho mira, com un àrbitre, la dida que encarna amb sobrietat i decisió Isabel Rocatti.
En definitiva, un espectacle teatral per lluïment de les tres actrius.